Foto: Serra de Tramuntana abans de la UNESCO. Jeroni Juan Tous
Hem d’entendre passejar per anar amb cotxe, aquest vehicle maleït que ben aviat serà substituït per aparells voladors. Seran com els patinets de narcotraficant a la menuda, però aniran pel cel.
Tot començà quan la senyora del Pla del Seny em demanà de portar-la a fer una volta per la serra de Tramuntana. Mai no li ha fet el pes això de caminar i caminar pels cingles, o sigui que agafàrem el cotxe i li envelàrem cap a Sóller, aquella meravellosa vall que és compartida amb Fornalutx. Volíem berenar-hi en un lloc secret, on encara va la gent de raça, però no va poder ser. Aparca a Sóller és una aventura només comparable amb les de Sindbad el mariner. On hi ha llocs per aparcar només ho poden fer els residents. Pertot hi ha hora, però fins i tot així tampoc no trobàrem lloc. Els natius tenen grups de whatsapp on s’avisen quan han de partir amb cotxe perquè un altre pugui fer servir la seva plaça d’aparcament.
Oblidat el bar de Biniaraix on l’amo servia amb seny de bístia vella si ho demanaves a poc a poc, esdevingut ara un altre bar més de fusions i beneitures.
Deixàrem Sóller i Fornalutx, terra de calabresos, amb l’esperança d’aturar-nos a berenar al mirador de les Barques. Miraculosament, hi hagué un raconet per deixar el nostre cotxe popular. Un cafetet que semblava fet de pols d’or, davant les vistes de la mar sollerica i dels corbs i esparvers que cercaven menjua.
Carretera altre cop cap a Monnàber i el pla de Cúber. Només hi trobàrem mil ciclistes, alguns amb seny, la majoria sense. Dos-cents motoristes i una dotzena de Haylers amb ketxup. Individus amb patins i pals d’esquí. Tres mil cotxes de lloguer i un milenar que no ho eren. Mentrestant jo agraïa, emocionat, la declaració de la Serra de Tramuntana com a patrimoni mundial de la UNESCO, d’ençà del 2011, perquè abans era un desastre.
La passejada era un xalar, tret de conductors que passaven perillosament, a pocs centímetres dels ciclistes, ciclistes que passaven per la dreta quan els cotxes feien poca via i motoristes que passaven onsevulla sense saber si hi havia altra gent a la carretera.
Ens aturàrem a l’horrible embassament del Gorg Blau, només superat pel del pla de Cúber, on els polítics es fotografiaven abans per tranquil·litzar o posar nerviosa la població amb el tema de l’aigua. De fet, els dos embassaments són únicament simbòlics, atès el consum d’aigua desenfrenat d’un turista que es dutxa tres cops al dia sense passar gens d’ànsia. Visquen els tunglismanglis que ens han fet milionaris! Poguérem contemplar Almallutx, un dels darrers reductes junt amb Ferrutx, contra la host del rei en Jaume, entre el 1229 i el 1233 si fa no fa. Venudes faran un hotelet de muntanya realment polit.
Fent la llagrimeta ens tornàrem a embarcar dins la banyola (homenatge solleric) i des d’allà cap a Escorca. L’hostilització ciclista, amb els revolts, es redoblà i el nerviosisme i mala educació dels conductors també. Però com que es tractava d’una festa automobilística no en férem cas. En arribar a l’ermita de sant Pere d’Escorca, bastida al s. XIII pels cristians catalans arribats del continent, poguérem comprovar altre cop que el propietari de la possessió, barrera tancada permanentment, se l’ha feta seva i les autoritats de tot pelatge hi han consentit. Allò de BIC i proteccions a ca un llamp! Per augmentar l’emoció, el restaurant de davant està tancat, el voltor dissecat en lloc desconegut i menjar cabrit un somni del passat.
A Lluc no hi anam d’ençà que és un aparcament immens, de pagament per al sosteniment de la marededeueta bruna i dels coritos. Total, tampoc no hi tenen ja voltors engabiats, al jardí botànic romàntic decadent.
Ja només quedava la llarga baixada pel Rellar de Son Marc, can Guillem Bet i els molins de Llinars, gairebé tot sota urpes teutones o escandinaves. Una xocolata en u Club ens feu oblidar, juntament amb l’ensaïmada, l’equinocci que havíem passat per fruir d’una agradable eixida a través del patrimoni mundial de la UNESCO.
