A la foto, la compositoria finlandesa Ann-Elise Hannikainen
La idea d’escriure aquest article em va venir quan, l’altre dia, dins l’aplicació de l’entitat gestora de drets d’autor més odiada del planeta Terra —probablement—, vaig veure que tenia 100 cançons registrades al meu nom. El nombre no és exacte, perquè les cançons que vàrem fer amb Pujà Fasuà, per exemple, no estan registrades enlloc: una autèntica llàstima, perquè deixam de cobrar l’euro i mig anual de rigor del totpoderós Spotify.
100 cançons! La majoria provenen de les col·laboracions a Téntol (IB3), on al final de cada programa n’apareix una d’un minut, il·lustrada amb hilarants playbacks davant un chroma de color verd llampant. Aquest centenar de peces també inclou les que conformen la discografia de Jorra i Gomorra, un grup que ens ha donat moltes alegries i bons moments. És per això que avui vull parlar de les cançons, de què signifiquen per a mi i per què pens que són un artefacte comunicatiu perfecte.
La primera cosa que m’encanta de les cançons és que són una espècie de sandvitx expressiu, hi pots superposar capes i capes de significat. En el cas de les cançons amb lletra, que és el que ens ocupa, tens per una banda els recursos que pots utilitzar a través de les paraules —repeticions d’esquemes rítmics o sintàctics, utilització de la rima, paronomàsies, ús de sinònims i antònims, metàfores, metonímies, comparacions…— i per altra banda els recursos estrictament musicals —bàsicament, l’harmonia, la melodia i el ritme. És divertidíssim poder jugar a crear contrasts i paral·lelismes entre aquests diferents elements, ara vos n’explicaré un cas paradigmàtic.
Per tradició cultural, els materials musicals tenen certes connotacions estètiques vinculades: per exemple, se diu que els acords menors són trists i els majors alegres, i relacionam els tempos ràpids amb l’ànim alegre i els tempos lents amb la introspecció, la tristesa o la depressió. Per això xoca tant, i funciona tan bé, que a una cançó dels Beatles titulada «I’m Down» («Estic plof») la tonalitat sigui major i el ritme, trepidant —dos trets associats a l’alegria. El contrast entre una lletra que diu «I’m really down / Down on the ground» («Estic ben plof / Amb l’ànim per enterra») i una música que te fa una ballera irrefrenable només pot passar al món de les cançons.
Una altra cosa que destacaria de les cançons és que —normalment, i desitjablement— són altament memoritzables, justament per la interactuació de tots aquests esquemes i elements que hem esmentat suara. Això trob que és una cosa que s’haurien de fer mirar els poetes de tradició culta. De vegades he anat a recitals i no se saben els poemes de memòria, i això fa molt mal efecte. En canvi, jo me sé les meves cançons —i l’altra gent se les pot aprendre amb relativa facilitat—, perquè ens ajuden la rima, els paral·lelismes sintàctics i perquè encara tenim més o menys intactes les capacitats mnemòniques.
Perquè clar, com a autors, què és el que ens pot satisfer més, en relació amb les cançons? Que la gent les canti, que les tengui presents, que les pugui integrar mínimament dins la seva vida. La sensació de sentir un grup de persones cantar una cançó teva és mala de descriure. És molt, molt satisfactori: una —petita— catarsi col·lectiva. A més, si el grau d’integració dins la vida de les persones arriba a nivells molt alts, és possible que fins i tot no se sàpiga de qui era la cançó. Això seria el súmmum, per a mi: que d’aquí a 50 anys algú cantàs una cançó meva sense saber que és meva, que se convertís en vertadera música popular.
I el motiu més important pel qual m’encanten les cançons és que en pot fer tothom. Sí, tothom. Estic plenament convençut que la música ens és connatural, som éssers musicals: cantam cançons de bressol als infants, ens inventam tonades ridícules per fer cas a les nostres mascotes, feim concerts espectaculars aprofitant l’agradable reverberació de la dutxa, feim mamballetes, xiulam, cridam. No necessitam res per a fer música: ni instruments, ni micròfons, ni targetes de so, ni ordinadors; el nostre cos ens basta. Per això, amigues i amics, animau-vos a fer cançons. Si un pardal com jo n’ha fetes més de 100, ja me direu quantes en podríeu fer vosaltres!
