Foto: Aquestes cadires baixes encara ronden per algunes cases. Llavors, feien la bancalada a la capella improvisada, entremesclada entre d’altres de respatller diferent
El primer dia de recolliment arreplegava els fidels a la novella capella de Ca Ses Monges, antiga aula d’ensenyament. Bancalades de cadires baixes, que actualment algunes habiten a cases particulars; d’ametler i pi; una taula sempre amb estovalles, brodades o amb detalls de les monges; amb un crucifix senzill, cadires pròpies de la sagristia darrere la taula i una imatge de La Miraculosa enramellada amb faristols amb cossiols del pati on es trobava la cova de Lourdes. Color morat i un llatí no massa alegre però no lúgubre. Dies abans, benedicció de l’aigua pels brancons d’olivera, més que secs i sense fulles; i qualcun de llorer, encara amb fulles; i palmes negres del rector i de la casa santa i encesa dins el braser d’aram, de les restes vegetals i fum blanc.
Pulvis es et in pulverem reverteris, es repetia damunt aquells caps al final de la celebració. Aquelles set setmanes, de la trona els sermons centraven les celebracions i oficis. El rector ocupava el paper de Coremer. A marina les predicacions es limitaven a missa primera el diumenge. Mentre a aquell nou temple, el color morat ja era més avinent. El Concili Vaticà II, el nou projecte de l’Església es feia notar a poc a poc arribant les novetats des de la trona i l’altar, marcant un abans i un després.
A mitjan Quaresma, arribats al Quart diumenge; travessada la major part d’aquest període els salers ja anaven en darrer de Sales, no deixaven res pel darrer moment. Aquella casa allunyada del nucli urbà i dels veïnats, qui havien vist entrar els quintos i altres d’edat similar armats amb guitarres i guitarrons. Les cançons era les mateixes a diferència dels altres salers del Llevant, però vivim lligats a aquest fet i es tradueix en la transmissió de la tonada i la reminiscència, el passat i el present. El recorregut, la vall macianera per cada banda fins a Son Fortesa i tornada. Un covo per cada cosa i veus per un igual i que s’avenguessin igual que els sonadors. Això només era el pretext per allò que si que tothom n’anava en darrer, qui comandaria els salers, qui seria el Cap de Sala i en conseqüència qui ballaria “Ses Primeres” i l’ordre del ball. La sort en paperetes.
Aquestes set setmanes o quaranta dies conviden a la reflexió personal o individual. Per ventura els propòsits de Cap d’Any els hauríem de moure i canviar-los el nom. Aquests són personals i subjectius. Però com a col·lectiu n’hauríem d’extreure uns o cavil·lar en aquells que ens caracteritzen o ens defineixen i ens diferencien de la resta del Llevant, en el fet que compartim costums i característiques; i en conseqüència crea aquesta identitat del redol i constitueix una part de la cultura de l’illa. Però tornen al principi d’aquesta escala, uns usos i costums objectius amb un toc de subjectivitat que fan que la festa sigui diversa i mai repetitiva, i per això que cada anyada no surti igual. Subjectivitat i objectivitat en cada fita de l’any, d’una idea, una proposta coneguda per la majoria o una temàtica popular específica de cada mesada en surten dissenys propis i originals partint del mateix principi. Tota festa té una part interior i una exterior, les dues visibles.
Tota festa enramella (la part interior): Els Reis ja duen la primera fita de l’any acabat de començar, Sant Antoni garlandes de mata o verdor pròpia d’espècies vegetals mediterrànies i flocs o imitació de ranuncles o roses de paper, els tradicionals colors blancs i vermells o la innovació dels colors diversos mesclats. La Tau blanca amb fons blau, neules i tots els altres elements per vestir balcons, finestres i portals. Foc i fum i dimonis de diverses fesomies i el rotlo de gent amarat de cançons i instruments d’aquí i allà, dels més tradicionals o rítmics als d’orquestra o melòdics. Per acabar amb una desfilada de carrosses amb materials més que originals amb escenes rurals i passejada d’animals dels clàssics als exòtics amb un ball de pagès o de bot segons l’any i gentada al voltant de la plaça (aquesta enumeració d’elements constitueixen la part exterior o visible). I n’hi ha més.
Darrers Dies: fresses que vesteixen els carrers i trencadissa i tirada de teules davant portals de fadrines, ximbombada amb olor de porquim, de llenya de pi i fum blanc, rotlo de cançons verdes.
Una pausa per pensar i reenganxam altre pic el cicle i iniciam les festes del cicle pasqual.
El Dijous i Divendres Sant, antigament la Casa Santa, amb brulls (fenassets en boca dels macianers) i rams de roser de pasqua de cases particulars, palmes del Dia del Ram i flors de tonalitat pàl·lida o blanca prenien part de l’enramellat de Setmana Santa. L’església tapava creus amb teles morades i les voravies dels carrers Major, Sant Andreu, Sant Sebastià i Sant Martí s’omplien de ramells dels patis particulars i qualque domàs penjat a una finestra o balcó per veure passar la processó.
El dia del Ram, rotlo beneït de generosos rams d’olivera i brots de llorer que s’hi entremesclen damunt la plaça (no fa tants d’anys es beneïen al pati de davant de Ca Ses Monges, on després es feia una processó fins al temple on se celebrava l’ofici d’aquest dia). Les faixes cintes o mides repartides aquest dia, cada any d’un color diferent; que pot parèixer un sentiment religiós, però no, aquestes mides de la faixa verda evoquen un lligam de poble, de devoció i passió popular cap a la tradició. Una faixa completa on ja es cusen les mides per darrere i no es pot fermar i s’ha de lluir com una estola, demostra el significat de les paraules anteriors. I el dia Pasqua un estol intergeneracional de camises blanques i texans vesteixen els carrers i les cases amb la seva visita. La primera cantada iniciava el cicle pasqual i el ball del Diumenge de l’Àngel el tancava pel poble. Aquest diumenge tancava el cicle de festes fins passat l’estiu.
Però aquest llarg enfilall o rosari de festes a pics no es veu satisfet en segones quines festes així com toca.
El mes d’octubre torna altra vegada iniciar aquest cicle amb els elements de cada festa color, música i quemenjar. Però els carrers no es vesteixen ni fan olor ni se sent música.
Continuam amb una festa perduda de fa 70 anys, però viva en la memòria i en les escriptures populars. El final de novembre i l’entrada forta de fred duen altre fita. Els foguerons de Santa Catalina recorden un vespre de focatèria i a vegades de botadisses damunt el fogueró de les matances.
Finalment, Nadal du l’enramellada que ve carregada d’essència mallorquina. Les figures hebrees duen una reminiscència del nostre passat agrícola i els detalls ho evidencien. I la verdor i la vegetació allunyen aquesta sensació de fredor i tristor dels arbres. Però són poques les figures i demanen ser-ne més i no just a dues cases. No demanen molt, però si demanen estatge a un racó fins als Reis, si pot ser fins a les beneïdes; i la visita de les altres.
