Hi ha objectes que, amb el pas dels anys, deixen de ser simples accessoris i acaben convertint-se en testimonis d’una època. El capell n’és un bon exemple. Avui pot semblar una peça de vestir gairebé anecdòtica, un complement que associam a determinades ocasions o a altres temps. Però hi va haver una Mallorca en què sortir al carrer sense capell era inconcebible.
Només cal mirar velles fotografies i postals per adonar-nos-en. Entre carrers empedrats, places, mercats, façanes i paisatges que el temps ha transformat, hi apareixen els nostres avantpassats amb el cap cobert. Homes, dones i infants. Gent del camp i gent de ciutat. Persones anònimes que, sense saber-ho, deixaren enregistrada en una placa fotogràfica una part de la seva manera de viure. I el capell era allà, gairebé sempre present.
Durant molt de temps havia estat, sobretot, una peça pràctica. Per a la gent del camp suposava la protecció contra el sol implacable de l’estiu, contra el fred de l’hivern i contra la pluja. La palla, el feltre o la llana s’adaptaven a les estacions i a les feines. Però a mesura que avançava el segle XIX, el capell va començar a adquirir una nova dimensió. Ja no servia només per protegir el cap: també servia per mostrar qui eres. La forma, el material i la manera de dur-lo descrivien la persona que el duia. Podien indicar la feina, la posició social, l’època de l’any o fins i tot l’ocasió. La roba començava a parlar abans que ho fes la persona.
A les darreries del segle XIX i durant les primeres dècades del XX, Mallorca va viure també aquesta transformació. Les modes que arribaven del continent trobaven ràpidament el seu lloc entre els mallorquins. El capell s’anà convertint a poc a poc en un element imprescindible de la indumentària i en una expressió d’elegància i urbanitat.
N’hi havia de moltes formes. El bombet o bombí, amb la seva copa arrodonida, dura i convexa, era especialment habitual durant els mesos freds i sovint s’acompanyava de l’americana. Havia estat molt popular durant el segle XIX, però amb l’arribada dels capells de feltre d’ales més amples va anar perdent protagonisme. El bombet, però, amagava encara un altre llenguatge. Segons la manera de disposar-ne l’ala, podia arribar a donar pistes sobre la situació personal del seu propietari. Fadrí, casat o viudo: el capell actuava com una mena de senyal discret que permetia als altres interpretar aspectes de la vida de qui el duia.
Quan arribava l’estiu, la palla prenia el relleu. Els capells de palla, sovint elaborats amb fulla de garballó, eren presents tant en els homes com en les dones. Formaven part d’una indumentària més lleugera i pràctica i també eren habituals a les altres illes.
I després hi havia les trones, els capells de copa alta, reservats per a moments de més solemnitat. No eren una peça qualsevol. Les autoritats i les persones de certa rellevància els lluïen en actes oficials i en aquelles ocasions en què l’etiqueta exigia una aparença especialment formal. Entre un capell de palla per anar pel camp i una trona per assistir a un acte solemne hi havia tot un món de diferències.
Però potser el més curiós d’aquella cultura del capell no era tant la seva varietat com els gestos que l’acompanyaven. Perquè el capell també servia per saludar. En aquella societat, les formes de cortesia tenien una importància que avui ens costa d’imaginar. El transeünt que es trobava amb una persona a qui devia respecte havia de descobrir-se. Llevar-se el capell era una manera de reconèixer l’altre, de mostrar respecte i deferència. I no tots els gestos eren iguals.
El capell es podia aixecar lleugerament, inclinar, baixar amb més solemnitat o fer descriure un moviment més ampli. Cada gest tenia el seu grau de cortesia. Era un llenguatge silenciós, après des de la infantesa, que permetia establir les distàncies i les proximitats dins una societat fortament marcada per les convencions. Sense capell, fins i tot la salutació podia convertir-se en una empresa difícil.
Tot aquell cerimonial avui ens pot semblar distant, exagerat o fins i tot còmic. Però darrere els gestos hi havia una manera concreta d’entendre les relacions humanes. La societat es construïa també a través de les aparences i de les formes. Saber vestir, saber saludar i saber quan i com llevar-se el capell formava part de l’educació.
Per això, les antigues fotografies tenen tant de valor. No només ens mostren com era Mallorca físicament, sinó també com era la gent que l’habitava. Les postals que retraten carrers, places i mercats ens permeten veure homes i dones enmig de la vida quotidiana, lluny de la posada en escena dels retrats d’estudi. I allà, entre la gent que camina, compra, conversa o simplement espera, el capell apareix una vegada i una altra.
També els infants en duen. En les fotografies familiars i de grup, nins i nines apareixen amb el cap cobert, tant si vesteixen amb roba quotidiana com si han estat preparats especialment per a la fotografia. El costum de dur capell no era, per tant, una qüestió reservada als adults. S’aprenia des de petits, com tantes altres normes de comportament.
Amb els anys, però, aquell món va començar a desaparèixer. Les modes canviaren, les normes de cortesia es relaxaren i el capell deixà de ser una peça imprescindible per sortir al carrer. També es va perdre aquell llenguatge que convertia una simple salutació en una petita representació de les jerarquies i les convencions socials. Quedaren només les fotografies. I és en aquestes imatges silencioses on encara podem recuperar aquell temps.
El capell, així, ha deixat de ser només una peça de vestir per convertir-se en un petit testimoni de la nostra història. Ens parla de les modes, però també de les estacions, dels oficis, de les diferències socials i de les normes de convivència. Ens parla d’una Mallorca en què la manera de vestir-se formava part de la manera de presentar-se davant els altres.
I potser és aquesta la raó per la qual, quan tornam a mirar una vella fotografia, el capell ens crida tant l’atenció. Perquè darrere aquella copa, aquella ala o aquella peça de palla hi ha una persona que va viure, va treballar, va estimar, va passejar pels mateixos carrers que nosaltres i va formar part d’una societat que el temps s’ha encarregat de transformar.
Un simple capell. I, tanmateix, tota una època.
