Francesca Bauçà Barceló, Boscana (Vilafranca, 1926-2021) va viure la guerra civil amb plena consciència. Recorda bé el dia que que el comte Rossi va anar a Vilafranca, perquè ella hi era i ho va veure amb els seus ulls. Aquell dia s'endugueren un home que va alçar el puny...
N’hi havia que no teníen sabates negres i si se moria un familiar tenyien les sabates de negre…
N’hi havia que eren molt pobres i si tenien un mort es tenyien les sabates de negre perquè no en tenien d’altres o manllevaven vestits negres… un oncle meu anava descalç per no esquinçar les sabates…
Hi havia molta pobresa?
N’hi havia que eren molt pobres, te’n contaré una: a sa Franquesa (certa possessió) adesiara feien ball de bot. Hi anava un “escodronet” de fadrines joves de Vilafranca i un altre “escodronet” de fadrines més pobret, i en aquestes més pobretes no les deixaven sortir a ballar… (“escodronet”: esquadronet o esquadró petit: grup reduit de persones)
Si al poble una persona no complia els preceptes morals o religiosos, aviat els altres li posaven la llengua damunt (criticaven aquella persona).
Un dia ve el senyor rector a ca nostra, jo no hi era, diu: “Que no teniu na Francisca?”. “Ara no hi és, què ha estat?” Diu “diumenge va anar a missa sense calces”… en fer fosca ens arraconàvem. Si arribava una mica tard em feien passar el rosari agenollada enmig de l’arc (l’arc que separa els aiguavesos d’una casa)… mon pare no em deixava ballar ball de bot. Un jove em va dir “vols ballar?” Dic “sí, tot d’una”. Quan vaig arribar a ca nostra em varen donar una “puça” renyada perquè havia ballat!…
Abans hi havia moltíssim de masclisme…
La cadira plegadissa només la duien les dones a missa, els homès seien en els bancs… hi havia una dona que era molt avançada, quan sortia de missa primera anava al cafè i feia un cafè amb llet i una ensaïmada. A ca seva la renyaven, “una dona vella com vós no heu d’anar al cafè!”. Estava molt mal vist, això, en aquell temps…
A quina edat començareu a fer feina a foravila?
Als catorze anys. A la primeria tallava càlcigues dins el blat (càlciga: dialectalisme de “càlcida”, certa planta). Anava a guardar melons, les terroles (certs aucells) hi pegaven. Jo tocava els picarols per a fer fugir els aucells. Ens feien una barraqueta de pi enmig del melonar (per a defensar-se del sol o inclemències del temps i vigilar l’arribada d’aus que poguessin fer tala al melonar). Anava al melonar per un caminet de tres peus (de devers un metre d’amplada). Hi anava ran-ran torrent, tenia molta por perquè a Sant Martí hi havia moltes bísties… venien milanes en Es Pujol a agafar pollets, els arruixàvem, fèiem “xò, xò!”… quan havíem acabat ens canviàvem la roba, ens féiem un poc la clenxa i cap al poble…
Heu citat Sant Martí. Diuen que era una possessió molt extensa.
Era molt gran. Sant Martí tenia Lanzell. He sentit dir que el rei en Jaume quan anava de Palma a Felanitx, tots els soldats romanien a ses cases de Lanzell. Sant Martí era molt gran i ara per mi només té deu quarterades. No puc entendre com una possessió tan important pot fer flamada tan gran…
Recordau qualque superstició o creença popular?
Deien que si feia un dia de vent molt fort, l’endemà es penjava qualcú…
En recordau cap altra de creença?
Deien que els setmesons neixien fora ungles. Deien “l’al·lot ha estat setmesó, t’has fixat si tenia ungletes?”… els divendres no es tallaven els cabells i els dilluns no es tallaven les ungles, llavors això s’usava… el temps de la corema (quaresma), quan feien aquell sermó tan llarg, deien “si estau ben drets sense moure-us el temps del sermó, no tendreu mal d’esquena per a segar faves”…
Me podeu dir qualque costum social desaparegut?
N’hi havia que es rentaven el cap amb lleixiu, els quedava un cap molt fort. Tenien el lleixiu dins una alfàbia en el corral…
Me podeu dir el nom d’un nigul que sigui indici de pluja?
“Les tres bubotes”. Si les tres bubotes surten de la banda de Sos Llulls són senya d’aigua… quan feia trons dèiem: Santa Bàrbara gloriosa / Guardau-nos de trons i llamps/ I de los mals espants/ Bàrbara, agafau-los i dui-los / allà on no canten galls ni gallines / ni persones que tenguin infants… i dèiem un Parenostre a Santa Bàrbara…
Em podeu dir qualque pràctica religiosa desapareguda?
Quan es moria un al·lot petit tocaven una campaneta pel carrer i tothom plorava… En el cementeri, el dia dels morts el capellà beneïa les tombes i un escolanet passava la bacina, passava per les capelles…
Quins venedors ambulants recordau?
Hi havia un home que llevava el reuma, anava pel carrer amb una caixeta, deia “qui té mal de reuma?”… la meva germana major curava el mal de ventre, deia una oració… uns homes venien herbes pel carrer, deien “Camamil·la de Mavó, bona per curar es dolor”…
Què recordau de la guerra civil?
A mon pare, en Jaume “Boscana”, el feren batle el temps des moviment (la guerra civil), el feren batle per home de seny (home de gran sentit comú i just judici). Un dia en va venir un amb una llista per matar gent. Mon pare li va dir “qui t’ha enviat?”, diu “en (…)”. En (…) era el falangista més gros, era de les coves aquest. Mon pare li va dir “diga-li an en (…) que a la llista em posi a jo es primer i a ell el segon”. Mon pare va mirar molt pels altres i no li han fet cap homenatge ni li han posat cap carrer… el vespre venia molta gent a veure a mon pare; un perquè havien tancat el seu fill, uns altres perquè venien a demanar farina. Hi havia una brega i venien a cercar a mon pare… ma mare deia “I què no hi ha jutge en aquest poble?”…
El comte Rossi va anar a Vilafranca.
Els rojos varen fer llevar el Sant Crist. Els nacionals el varen tornar a posar. A jo em feren la padrina jove del Sant Crist i el senyor de la possessió de Sant Martí va ser el padrí jove… el “conde” Rossi va venir davant la plaça, jo hi vaig anar, es va omplir. Un home va alçar el puny i se l’endugueren. La tia va ser s’encarregada de dur-li un ram de flors an en Rossi… a un cosí meu, els falangistes l’aturaren.
Com és que el varen aturar?
Tenia un cosí que era molt “guapo”, era manescal, n’hi havia que li tenien molta enveja. Se n’anava a jeure a Son Pou. Els falangistes l’aturaren a davant el que és es restaurant “Es Cruce”. Li varen fer beure aigua d’aquelles basses que hi havia davant “Es Cruce”, va aplegar es tifus i es va morir…
Em podeu dir qualque costum desaparegut de la pagesia?
Hi havia els pallolers que anaven a vendre a Palma amb el carro. Eren uns homes que se’n duien carros plens de llençols de palla a vendre i els qui estaven a Sant Jordi els els compraven… a ca nostra venien estraperlistes solleriques. Venien a canviar oli amb farina d’amagat…
Abans, els matrimonis tenien molts de fills…
Teníen una bona llocada (conjunt de fills). Nosaltres érem molts de germans. Li digueren a mon pare “Jaume, que no faràs colló?” Saps què deien un temps?
Què deien?
Deien “val més al·lots que malalties”…
Què són els “peixos de la terra”?
Els peixos de la terra li deien als tronxos de bleda frits, llavors en menjàvem molt, de tronxos de bledes, i moltes vegades menjàvem farinetes. I de sopes per a sopar, cada dia… (Farinetes: menja composta de farina de cereals i aigua, de vegades barrejada amb altres ingredients).
