Marta C. Albertí (Palma, 1983) és professora de llengua italiana. Des de fa dos cursos fa feina a l'Escola Oficial d'Idiomes de Manacor. De fet, ha quedat tan encantada del lloc de feina i de la ciutat que ja cerca per venir-hi a viure. Llicenciada en comunicació audiovisual per la Universitat Complutense de Madrid, ha estat notícia recentment perquè la seva novel·la Si vaig ser feliç ha estat guardonada amb el Premi Ciutat de Manacor de Novel·la Maria Antònia Oliver.
Serà el teu primer llibre, Si vaig ser feliç.
Ja havia publicat un llibre de microrelats titulat “Él&ella”, amb Foster Ediciones, i també vaig resultar finalista a un concurs de la Universitat del País Basc de relats de ciència ficció, amb un relat que vaig titular “Doce segundos”.
En el comentari del jurat que descriu l’obra la qualifiquen com una novel·la d’autoficció. T’hi sents còmoda, amb aquesta denominació? De fet, encara que moltíssimes d’obres no siguin canònicament qualificades d’aquesta manera, tenen molta cosa de la persona que les ha escrites…
A mi m’agrada dir-ne autoficció, perquè parla d’un recorregut de la meva vida, des de la meva primera infantesa fins que vaig descobrir la meva vocació i vaig entendre com havia arribat fins a aquell punt. Les sensacions són sempre reals, però no ens podem fiar dels records. A més, també hi he introduït elements ficticis. La novel·la fa un recorregut des de la meva infantesa, amb els meus padrins com a font d’inspiració quotidiana, passant per l’adolescència entre Palma i Banyalbufar, fins arribar a la Universitat a Madrid, on descobresc la llibertat, la sexualitat, les primeres relacions amoroses, i després el retorn a Mallorca on em retrob amb els padrins que m’havien cuidat i que ara eren ells qui havien de menester aquesta cura.
Llucia Ramis, que també és una autora avesada a treballar amb l’autoficció, diu que no recordam les coses tal com van passar, sinó que recordam la darrera vegada que les recordàrem.
Sí. Cada vegada que ho recordes ho embrutes un poc i ho vas contaminant. La sensació d’aquells moments sí que és més verídica. Em va agradar llegir el llibre Niente di vero, de Veronica Raimo. Quan el vaig llegir vaig pensar que era el que jo feia, i em va animar a veure que aquesta forma d’escriptura pot tenir un resultat positiu. Per a mi és important que hi hagi una part d’ironia i humor a l’hora d’abordar els passatges més dolorosos, perquè va bé per allunyar-se una mica dels fets, tant per part de l’autor com del lector.
Record haver sentit Sebastià Alzamora parlant de la seva poesia, que és tremendament lírica, explicant que la seva vida no interessa gaire la gent… que l’important és el jo poètic. De fet, el secret deu ser transitar d’aquest fet tan personal fins a la universalitat. Penses que el lector es pot sentir identificat amb el que escrius tu?
És que jo quan ho vaig escriure no ho feia pensant que ho publicaria, sinó més com un exercici per entendre’m a mi mateixa. No m’agrada dir-me escriptora, sinó mescladora de paraules. Quan vaig aconseguir acabar em va fer estar molt feliç. I em va parèixer una bona idea i més ara que tenc aquest vincle amb Manacor, presentar-la als premis. Hi ha moltes autobiografies en què penses que aquella persona se sent especial… però és la forma amb què ho expliques, que ho fa personal, que ho fa únic. Les membres del jurat em varen dir que els havia agradat molt la veu pròpia que havia aconseguit crear. Quan contes coses tan personals, s’acaben convertint en universals.
Encara ho dèiem l’altre dia… la realitat és una de sola, però la manera de viure-la de cadascú pot ser totalment oposada.
Sí, és que depèn de la mateixa persona, i també del moment vital que viu aquella persona, o fins i tot de com ha passat el dia. Jo sempre he escrit per recordar, perquè no em fii del record… però sí de la sensació. I després escric per entendre’m. Podem actuar d’una manera o d’una altra, i quan recordes les situacions prèvies veus que en el moment que ho vivies o just després no ets capaç de pensar-hi, de reflexionar-hi, i és des de l’escriptura que puc entendre el perquè de les coses. Escriure em revela moltes coses, i amb aquesta novel·la he descobert moltes coses de mi mateixa, com ara per què no m’he maquillat mai o per què camín de la manera que camín.
Quina estructura té el llibre? Hi ha salts temporals? O segueixes la linealitat de la vida que contes?
Hi ha una cronologia de començar i acabar, però sí que dins els capítols de vegades hi ha salts temporals… perquè éscric un poc com pens.
L’autoficció podria ser limitant a l’hora de crear…
En aquesta ocasió sí que he fet autoficció, a més és un llibre on tenen molt de pes els padrins, els diàlegs, i per això també havia de ser necessàriament en català. Però no sempre faré autoficció, encara que és ver que aquell relat de ciència ficció que va quedar finalista a un concurs tenia molt de mi.
De vegades quan un autor acaba un llibre i el publica sol sentir que “s’ha buidat”. Has tengut aquesta sensació, aquesta por, de no poder escriure res pus, després?
Quan el vaig donar per acabat tenia la sensació que ho havia posat tot, però després tot d’una vaig començar a tenir més idees. Ara mateix m’estic centrant més en relats curs, perquè això m’ha duit dotze anys, res.
Se sol dir que per escriure novel·les cal constància, disciplina… Com t’organitzes a l’hora d’escriure i més en un procés llarg com el d’una novel·la?
Jo no ho havia pensat com una cosa per publicar o mostrar. En els darrers dos o tres anys, vaig veure que hi va haver aquest moment de tancar… i sí, hi havia post-its per tot, pensant “aquí dic això”, “aquí dic això altre”… Quan hi he dedicat més temps han estat setmanes d’obsessió total, amb la idea que tot fos coherent i estigués on havia d’estar.
Has parlat de la importància en la novel·la de la figura dels padrins i del vincle que això et genera amb la llengua. Quina rellevància dones al tractament lingüístic a la novel·la? Destries les paraules? T’hi atures? Les cerques?
La narradora parla en un català normatiu, estàndard, però sempre he prioritzat les formes i les paraules mallorquines. En els diàlegs els personatges hi mantenen el mallorquí. També hi apareix l’italià, quan vaig començar a aprendre italià, o el mexicà en els diàlegs amb una amiga… A més, també la narradora inventa paraules, que pensa que haurien d’existir i no existeixen. Pel que fa a les paraules dels padrins, vaig fer un exercici d’intentar recordar com parlaven ells, perquè volia que la transcripció fos el més fidel a la realitat. Quan s’havia mort el padrí i la padrina començava a estar malament intentava capturar la seva essència amb les seves paraules, com em varen transmetre la seva saviesa.
Hi ha referències a la cultura italiana?
No… bé n’hi ha una. La frase de Franco Battiato «un rapimento mistico e sensuale mi imprigiona a te», que fa referència al que sent la protagonista quan comença a aprendre italià.
Per així com n’has parlat, pareix una novel·la molt cinematogràfica. La veus representada com a obra de teatre damunt un escenari, o en forma de pel·lícula?
Hi ha moltes imatges, hi ha molts de fragments que són com una escena. No ho havia pensat, però jo no descart res. Tampoc no pensava guanyar aquest premi i el vaig guanyar.
Dos fragments de 'Si vaig ser feliç'Quan era petita, hi havia un planeta més i un gust menys. O així ens ho ensenyaven a l’escola. Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Dolç, salat, àcid i amarg.
Quan era petita, creia que els meus padrins havien viscut en un món en blanc i negre, com ho testimoniaven les pel·lícules i les fotografies antigues. Creia que els territoris estaven delimitats per murs que grataven el cel, que s’aixecaven damunt les línies dibuixades en els mapes. Quan era petita, vaig dissenyar els plànols per construir una cadira voladora amb la intenció de viatjar a altres països sobrevolant els murs que els separaven.
__________________________________________________________________________________
Estesos, els llençols aspres, amb flors grogues descolorides dansaven amb el vent, però no prenien mai el vol. La padrina no escatimava en gafes. Sovint l’ajudava a plegar les peces grosses. Em deia com havia d’estrènyer entre el polze d’una banda i l’índex i el mig de l’altra, i m’indicava quan havia de doblegar, i si ho havia de fer cap amunt o cap avall. «Si s’estén bé i se plega bé, no fa falta planxar», sentenciava.
A força de pràctica, els nostres moviments s’harmonitzaren fins a fer nostra aquella coreografia subtil. Plegàvem en silenci, amb la delicadesa i la precisió de les ballarines de dansa clàssica.
