Una tècnica d’aquelles brutals que es feien servir per executar els condemnats a mort. Era molt pràctic, qualsevol ferrer podia construir-lo i es podia fer servir a qualsevol lloc perquè era petit com una cadira. Res a veure amb altres mètodes més aparatosos com la guillotina francesa o la forca.
A l’Estat espanyol el garrot era el mètode estàndard des de l’any 1832, quan el rei Ferran VII va abolir la forca per considerar-la deshonrosa i va trobar molt millor fer servir el garrot. A més, va voler que aquesta distingida decisió fos un regal a la seva esposa: «He querido señalar con este beneficio la gran memoria del feliz cumpleaños de la Reina mi muy amada esposa, y vengo a abolir para siempre en todos mis dominios la pena de muerte por horca; mandando que adelante se ejecute en garrote.»
Hi ha un llargmetratge, El Verdugo (1963) d’en Luis García Berlanga amb una jove i guapíssima Emma Penella (la Concha d’Aquí no hay quien viva) que interpreta la filla d’un botxí. Quan el seu pare està a punt de jubilar-se, convenç el seu promès perquè hereti la plaça i així no perdre el pis on viuen. El problema és que aquell home no vol ser botxí de cap de les maneres. A partir d’aquí, Berlanga construeix una bona tragicomèdia i una crítica cap a la pena de mort i la burocràcia franquista. A més, hi ha una escena que va ser rodada a les Coves del Drach, quan el nou botxí intentava fugir del seu destí. I, és clar, el mètode d’execució que apareix a la pel·lícula és el garrot vil.
Es diu que la darrera vegada que es va fer servir un garrot vil va ser el dia 2 de març de l’any 1974 amb Heinz Ches, d’origen alemany condemnat per l’assassinat d’un guàrdia civil i executat a la presó de Tarragona i l’anarquista català Salvador Puig Antich, executat a la Presó Model de Barcelona.
Hi ha molt a dir de tots dos. D’en Heinz Ches, per exemple, que el seu vertader nom era Georg Michael Welzel, que va intentar fugir tres pics de l’Alemanya oriental-comunista i que va arribar a l’Estat espanyol en el pitjor moment i que, a una setmana de travessar la frontera, va ser condemnat. Hi ha tota una investigació feta pel periodista valencià Raúl M. Riebenbauer autor d’El silenci de Georg, que a més va trobar la seva família alemanya que encara confiava en la seva aparició.
D’en Salvador encara hi ha molt més: llibres, cançons, fundacions, pel·lícules… I avui et vull recomanar un parell de productes audiovisuals al respecte.
Jo vaig conèixer la seva història a partir d’una cançó “A Margalida” d’en Joan Isaac, que la va escriure precisament per a na Margalida, la que fou parella d’en Salvador Puig Antich en el temps que el van ajusticiar. Ella, després d’aquesta terrible desgracia, va tornar a Mallorca.
La lletra diu:
No sé on ets, Margalida
Però el cant, si t’arriba,
Pren-lo com un bes.
Crida el nom
Del teu amant,
Bandera negra al cor.
Na Margalida Bover, una felanitxera anarquista que en aquell temps vivia a Mataró i que va ser companya i receptora de moltes lletres d’en Salvador. Més de quaranta anys després d’aquella execució que li va canviar la vida per sempre, va decidir participar en el documental Margalida (2022) dirigit per Francesca Mas i la manacorina Constança Amengual que s’apropen a ella, a la seva història i a les ferides que mai van tancar.
Al documental, que va ser el motiu principal pel qual vaig començar a escriure aquest text, l’acompanyam pels espais de la seva memòria, pels records d’aquells anys i fins i tot per la presó Model, on en Salvador va passar els seus darrers dies. Una escena molt dura.
En Salvador tenia només vint-i-cinc anys. Va ser un dels darrers condemnats a mort per la dictadura franquista i, com us he comentat al principi, una de les darreres persones executades mitjançant garrot vil.
El procés judicial ha estat àmpliament qüestionat per les seves nombroses irregularitats: limitacions a la defensa, testimonis no admesos i un sumari molt discutit pels investigadors. “El llibre vermell” és una sèrie documental molt completa basat en el treball d’investigació que durant anys va recopilar tota la documentació del cas.
La justícia, si es pot dir justícia, va arribar fa no molt l’any 2024 quan el Tribunal Suprem va reconèixer la il·legalitat del tribunal franquista que el condemnà i va declarar extingida la responsabilitat penal, en aplicació de la Llei de Memòria Democràtica. Aquesta anul·lació, però no pot reparar el que va passar en aquell moment ni tot el que va passar després i la lluita de dècades de la seva família. Però sí pot reconèixer la injustícia que va patir.
També hi ha un llargmetratge, Salvador dirigida per Manuel Huerga l’any 2006.
Si no coneixes la història d’en Salvador Puig Antich, et recoman totes les produccions que he mencionat i que hi indaguis al respecte perquè si avui encara coneixem el seu nom és, en gran part, gràcies a la perseverança de les seves germanes, familiars, amics i historiadors, que durant dècades no han deixat de reclamar veritat, memòria i justícia.
La història d’en Salvador és d’aquestes que s’han de continuar contant. I és un nom que no hauríem d’oblidar.
I com va dir ell:
«Digueu-los que continuïn lluitant.»
