“Què? Quan vos hi posareu vosaltres dos?”. Una pregunta terrorífica, segons com es miri. És la que fa certa gent quan sap o comprova que la meva relació ja té més de deu anys. En llenguatge de parella, arribar a la dècada i superar-la no és la norma pel que fa al meu entorn. Qui diu dècada diu set, vuit, nou anys. Ja m’enteneu: haver començat als inicis dels vint i, de sobte, arribar a la trentena. Darrerament em trob en converses donant explicacions. Quan m’ho demanen, la primera reacció sempre és fer broma. Riure. Com si no fos una pregunta seriosa. Perquè, en quin moment hem arribat al punt en què tothom dona per fet que tendrem fills? Supòs que és just ara, aquest instant exacte que estic transitant des de fa un temps.
La pressió que rebem les dones arribades a una certa edat –i durant tota la vida– per convertir-nos en mares és universal. Com diu Lina Meruane a Contra los hijos (Random House), a partir dels vint la qüestió no és si tindrem fills o no, sinó quan pensam tenir-los. La meva parella (un home) rep menys de la meitat de vegades que jo aquesta demanda. Per ser justes, la majoria de les persones que formulen la pregunta no formen part del meu nucli dur d’amistats. El “quan vos hi posareu” sol venir d’altres entorns: familiars, coneguts, amics d’amics. És una constatació que vivim a una bombolla. A mi mai se m’acudiria fer aquesta pregunta a algú que no veig amb freqüència.
El que estic obrint avui és un tema desgranat i escrit per moltes autores de capçalera. Des de Virginia Woolf o Doris Lessing a Paula Bonet o Begoña Gómez. Ser una persona amb capacitat de gestar va de bracet amb reflexionar sobre el tema. Per això em sorprèn cada vegada que un home em demana: “Has pensat a tenir fills?”. És possible no pensar-hi? Em dic a mi mateixa després de deixar anar un llarg sospir. En el marc ideològic, econòmic i social en què vivim tot sembla fet per recordar-te que has de prendre una decisió. I quan abans ho facis, millor. Aviat congelarem els òvuls als vint anys. De fet, un dels elements diferenciadors en començar una relació de parella a la primera o la segona part de la vintena sembla aquest: la conversa sobre els fills. Ningú vol pensar en això als vint-i-un. O almanco no com un factor determinant. En canvi, tot és diferent quan s’acosta el número tres. I em sembla bé i és normal. Cadascú posa prioritats en certes coses, i si la d’un dels dos de la parella és tenir criatures, com més aviat se’n parli, millor. Però com ho fem les persones que hem transitat i superat plegades tots els vint? En el meu cas, els dos en som conscients, sabem que hi ha un insecte que zumzeja a la sala, de tant en tant algú ho comenta, però ningú és capaç de dir-ne el nom: mira quina mosca! Quan hem de tenir fills!?
Tornant a les idees de Meruane, més que el rellotge biològic, el que comença a estrènyer és l’alarma del dictat social. El disc ratllat de tothom que m’ho demana. La idea persistent que si no ens hi posem, després serà difícil. Quan mir què està fent el meu voltant, sent gratitud per la generació que em precedeix. Els classic millenials han estat un exemple per als que ara arribem a aquesta etapa. Ells i elles, que ho tingueren tot en contra, han criat quan han pogut (sovint al final dels trenta). D’altra banda, les generacions que segueixen la meva semblen elegir el camí contrari, tot abraçant les màximes del com més aviat millor, ara que som joves i, tanmateix, què hem de fer. Nosaltres, ben enmig, fem el que podem.
Una relació llarga no és sinònim d’una relació tradicional, que compleix els temps marcats pel dictamen heteropatriarcal. O sí. Pot ser el que les dues persones vulguin. Encara més, segurament serà una relació canviant. Un lloc on les idees, igual que les persones que la integren, s’aniran transformant. M’agradaria imaginar un món on ningú suposa què és el que toca fer ni quan és hora de posar-s’hi. M’agradaria continuar igual: gaudint de la delícia que esdevé el pas dels anys amb un bon acompanyant.
