A la foto, el roser de Pasqua, a Cas Ferrer d’Adalt, de flors primerenques i dobles; i el de Can Pipiu, de floració tardana; evoquen records perduts.
Dissabte del Ram horabaixa tothom anava en darrer de trobar branques d’olivera per fer-ne un bon ram. L’extens olivar de S’Olivar i Es Rafal ja eren cloves de gra. Però el Diumenge del Ram Ca Ses Monges es vestia de color mediterrani, aquell color d’olivera, de camamil·la, de mimosa; que feia vistós el dia juntament amb les mirades d’uns amb els altres posades damunt la roba que duien els assistents. Benedicció i lectura de l’Evangeli, acte previ a la lectura de la passió de l’únic diumenge de l’any. Encapçalaven la processó, els escolans amb una creu amb borles vermelles i a l’extrem de la creu brots d’olivera fent un ram. Filera pels homes i filera per les dones, i els més majors que ja esperaven dins el temple. L’horabaixa els Dotze Sermons acabaven amb els actes d’aquest dia.
Entre setmana, s’anava component i acabant la Casa Santa, i com que Pasqua havia caigut tard, els fenassets i el Roser de Pasqua eren ben presents al Monument. El roser era un ramell ben gelós i que pocs tenien. Creixien i creixen al Coll d’en Vallbona. Arribats a Dijous Sant, ofici al matí amb les creus tapades i custòdia del Monument per set centurions de calces blanques i armadures platejades. El vespre, la padrina havia tret cossiols damunt la voravia. Els corrals sempre tenien ramells i entre els veïnats hi havia un intercanvi constant d’esqueixos i brots. Els tests de coral·lines, vauma-rosa, vaumes, fulles de saló, falgueres i cintes per l’interior en un racó i als faristols del temple. A un racó del corral, una parada d’herbes aromàtiques, herba de caragols, herba-sana, farigola, camamil·la, romaní, sàlvia, lavanda, tarongí i moraduix. I presidien aquell espai un ficus ben gros i un taronger a la parada de les espècies culinàries, on sempre hi havia verdor, ja que sempre bevia quan plovia. Una persiana, que sempre romanien obertes per obligació, ja venia del temps del Moviment; hi tenia penjada la bandera nacional, la que durien els salers tres dies després. La façana, portals i finestres obertes de bat en bat, amb cortines blanques, mostraven l’acabat d’emblanquinar i aquella sala encara desprenia l’olor. Olor de netedat, de Pasqua, de renovació i temps nou i enrere quedava la flaire de fum, de temps passats d’espera de passar “de lo vell a lo nou”, com si canviéssim d’any en qüestió de dies. La serena que encara feia ventilava les habitacions, un aire tan necessari que depurava la foscor de l’hivern i donava la claror de la primavera. Pel portal de l’església sortia la processó, enfilava el carrer Major, voltava pel carrer Sant Andreu, Sant Sebastià i pujava pel carrer Sant Martí, per davant sa botiga de baix i tornava a entrar dins el temple. L’endemà el mateix ritual. La padrina els entrava i els treia. Volia mostrar el seu jardí particular en un temps que no hi havia massa temps ni espai pels ramells. Aquell devessell, per ella es convertia en un entreteniment nocturn.
Divendres de matí, els llogarets de Sa Mola feien panades i rubiols i crespells pels al·lots. El ribell de la pasterada del pa acollia les pasterades de la menjua pasqual. L’horabaixa unes posts atapides del duet de Resurrecció tapades amb un llençol blanc amb una sinonímia o semblança del dia. La madona havia comprat les butles per menjar carn. A migdia les curanderes contaven el secret més ben guardat de tot l’any. Tocades les deu, l’oració de desenfitar era amollada per boca de la curandera a l’aprenent. Fins a les dotze era l’únic moment de l’any en què es podia parlar de l’esmentat guariment popular, exclusivament fet per dones.
A les dotze, les campanades de Glòria tocaven, però es limitaven a unes senzilles paraules dels al·lots “Aranyetes sortiu, que el Bon Jesús és viu”. De ben prest el rector, fet el ritual de l’aigua nova i el foc nou; partia amb el salpàs de casa en casa i els dies següents la contrada rebia la benedicció de les aigües noves.
A un filferro que mai es rovellava, l’escolà punxava les butles i arreplegava les al·legacions, formatge, dotzenes d’ous, panades i rubiols, tot dins un paner.
L’endemà de matí, els salers foren dels primers que tastaren la freixura, el tercer component de la trilogia del dia també amb un duo vegetal, carxofes i fonoll. Amb els primers raigs de sol encara a les fosques partien un cor de trenta a quaranta veus, iniciava la seva eixida més que esperada. Tres coves folrats de tela, guitarres i guitarrons que no faltassin, superant l’instrument que els donava el ritme i ells feien l’acompanyament i la melodia, els que no eren sonadors. Tenien enveja a l’esbart de Son Figuera que si tenien violí i per a més inri que gosaven travessar i entraven dins el novell llogaret del llevant. Aquella teringa feia camí cap a marina passant per Son Cladera, sa Vall, Son Macià Vell, Son Llodrà, Can Vives, son Mola, Es Rafal, S’Hospitalet d’en Vives, S’Hospitalet Gran, Son Josep, Es Rafal Pudent i d’aquí cap a Son Fortesa. S’Espinagar, Sa Mola, Son Brau, Es Fangar, Sa Font Major, Es Clot, Son Vell, Sa Vall (per la banda de Can Formatge) i Can Valens, Can Formatge, Cas Bessons, casino de Can Pelut, Son Banús, Son Gall Vell. El sol encara no era alt, només feia vermellor a les façanes. A Sa Font o a Sa Bassa, el Bon Jesús i la Puríssima amb les seves capades havien donat els molts als presents i davall un pali daurat entraven dins els respectius temples. Mentrestant fumarades blanques i la flaire de ramutxalla de mata i pi feien acte de presència al barri. Cuites, uns que molts d’anys ben xalests entre els veïnats a la carrera i la normalitat reprenia. Fumar i cartes a l’espera dels salers.
Ja gran dia amb un sol ben alt. D’allà dalt s’albirava vermellor entre tanta blancor. L’abanderat feia les presentacions, voleu Sales?
Una afirmació i els salers ja eren dins la sala, on ara hi feien vida acabat l’hivern; i partia la pregària popular:
“Ara que ja hem arribat
a n’aquest portal present
diguem tots “Alabat sia
lo Santíssim Sagrament”
Lo Santíssim Sagrament
sempre lo hem d’alabar
perquè Ell mos pot donar
memòria i enteniment
Memòria i enteniment
per agradar al Senyor
i agraïr es favor
a n’aquesta bona gent
A n’aquesta bona gent
qui hi ha a n’aquesta casa
dau-nos flaó o panada
noltros estarem contents
Noltros estarem contents
això bé ho podeu pensar
panada mos heu de dar
d’això no ens faceu dolents
D’això no ens faceu dolents
de donar-nos sa panada
una menos, una més
no ho coneixen a cap casa
I això és una gent honrada
que no ho pot ésser més
i així Déu les prometés
de blat una bona anyada:
ordi, xeixa i civada
tot a caramull lo fes.
I de faves n’hi hagués
més a caramull que de paia
i a sa vinya sa cendrada
que Déu no l’hi permetés
i en estar en flors es cireres
que no hi hagués cap boirada
i ametlers i garrovers
que en pegar-los espolsada
en caigués una solada que sa terra no se ves
i sa fia de la casa
un estimat nou tengués,
pare i mare i los demés
que Déu los assistigués
a s’hora necessitada.
Amb sa botella i es flasco
pagarem la caritat,
que molts d’anys i en sanitat,
vegem es dia de Pasco.
Invocada la salut de la companyia de la família i de la pròpia, omplits els culs dels paners, una solemne convidada al ball dels Salers a tots i una especial a les filles de la casa. Especialment al cap, que necessàriament havia de ballar aquell dia. Visitada Son Forteza, la partió amb els salers del Port; davall una figuera dinaren d’una part de la capta. El dia acompanyava però l’oratge, preludi de l’embat de l’estiu; recordava que encara era primavera, però era un aire nou que agradava, no acubava com el de la Quaresma.
Horeta i de davall l’ombra de dins el sementer espigat, reinici de la volta fins a la darrera casa amb els darreres clarors del dia. Sol post, cada un prenia un camí a dins la fosca d’un final d’un dia però del fet de començar d’unes festes noves. L’endemà, descans de les cames. Dimarts, la Roca del Castellet, Sa Muntanya de Sa Vall o la muntanya grossa de Son Josep acollia la berena de moltes famílies. Els salers tampoc no perderen l’ocasió de trescar. El vespre però un sopar com pocs en aquells temps, panades i robiols a rompre. I llet formatjada i brossat a balquena. A la sobretaula els preparatius i qui se’n cuidaria de tot. Però el cap, que era cap fins en haver acabat el ball del Diumenge de l’Àngel, ja tenia comanada l’ensaïmada i els bitllets de la rifa. Dissabte horabaixa, aniria a Manacor a cercar els rotllets que comanaria l’endemà mateix, i qui ell mateix encantaria. En Batlet amb el violí, una guitarra i un guitarró, que més es pot demanar, amb tal cosa senzilla com ella mateixa?
Només faltava una cosa a demanar, el permís del batle de Manacor. En Toni aquell any era cap i partí escapat a demanar-ho al batle. La resposta fou més que clara, d’això ell se’n rentava les mans, que ho anàs a demanar a son pare, que si comandava dins la Vall, Son Fangos i Justaní fins a la partió amb Felanitx Astorat, però satisfet amb l’aprovació del permís, arribà al llogaret familiar. Demanà al seu pare i una altra contesta inesperada, en Jaume ni sabia que fos batle de la barriada ni que tengués una vara com la del batle manacorí Que sabia ell de tot això, ningú li havia dit. Però el ball tirava endavant, valia més el ball del Diumenge de l’Àngel que qualsevol altre ball que hi hagués en l’any.
Qualcun havia buidat ca seva de cadires. Però valgué no s’havia vist mai cap bancalada com aquella. Cada saler amb la seva parella o salera. Els salers majors encetaren el ball i seguiren els altres. I entre bafarades d’anisat i tabac del públic i entre elles la reminiscència del ball de Sa Murtera, de sa carrera del Rafal Pudent, de la posada de Can Pancuit i de qualque era o aljub. I entre encants i rifa del dolç més preuat d’aquells temps. Una recaptació final de 20 pessetes. I així acabava el cicle pasqual, entre comentaris a l’hora de sopar.
Feia prop de 20 anys o un poc més que els salers, ja no sortien. Aquell rector, com Pasqua, dugué aires nous al poblet. Començant per ell, que el primer que va fer va ser llevar-se la sotana. Però també se’n cuidà de suprimir les processons limitant-se als oficis. Per compensar, armà altre pic el grup, però el paner arreplegava donatius pel temple nou. I amb aquesta cançó passaren els dies de Pasqua del seu ministeri:
“Voltros sou un esquadró
salers de Son Macià;
l’any passat vos vaig donar
cent duros d’una cancó
i enguany per fer-ho millor
mil pessetes vos vull dar ”
Vídeo del cicle pasqual macianer de l’any 1980, any de la recuperació gràcies al Centre Cultural del moment.
Aquests dies al meu cap ve un llatinisme d’una pel·lícula que es projecta aquests dies. Quo Vadis? Són dos mots que signifiquen A on vas? sí, quina direcció prenem, però en el sentit de reflexió, d’anàlisi personal i propi. D’aquí vull fer un apunt o incís al desaparegut patrimoni religiós de Setmana Santa i d’altre que incloïa processó.
Ormejos per a les Processons. De l’inventari de l’església. Visita pastoral 10 d’abril de 1950. (extret del llibre Història de Son Macià, de Tomàs Garau)
1- Pal·li de sis vares, amb tela blanca i or
2- Creu de processó molt pobre (de fusta amb crucifix de bronze)
3- Dues llanternes de planxa metàlica
4- Dues civeres pel Crist Ressuscitat i la Verge
5- Dues barres per a dur el llit de la Verge Jacent
6- Joc de torxes per a dominicants
7- Penó morat de l’associació de les mares cristianes
8- Dues banderetes
9- Sis caputxons i cintes per a penitents
10- Set armadures de cartó platejat i calces blanques per a centurions
L’expressió anterior i Pasqua són sinònims perquè són temps de renovació, d’aires nous, tal vegada de canvi. Vull posar un exemple de canvi. Biniali és un llogaret pertanyent al municipi de Sencelles. Aquests dies s’imposava la monotonia i els veïns sentien la necessitat de canvi. L’any 1999 decidiren crear una confraria i així fer més participativa la Setmana Santa d’aquest nucli. Cada dia pertoca una processó, se’n fa una i ofici anterior. Posem un altre exemple més a prop. Son Carrió també és un nucli que no té ajuntament propi. Aquí també es fan processons i l’associació de veïnats organitza els centurions, un acte propi d’aquí. I que em direu dels dos ports del Llevant? Tampoc no queden darrere. En una cosa coincideixen la majoria dels poblets o llogarets més o menys com el nostre, l’Encontrada i la processó posterior.
Coincidim en les característiques socials, geogràfiques i polítiques, però no en les pasquals. Pasqua, és temps de renovació. Tal vegada necessitam un canvi d’aires. No és cosa religiosa, sinó social, col·lectiva, de fer poble. Unes veus diran que és religiós i altres que no. Qui té la raó? La retòrica personal és la que ens ha d’ajudar en el vessant social. No ens oblidem, però del Ball dels Salers, per ventura hauríem de canviar la data i el nom però fer-ne un dins les setmanes posteriors. Una ballada enllaunada? Qui sap, hi ha moltes maneres. El diumenge de l’Àngel estaria bé repartir rotllets als salers i així guardar el dolç i l’essència d’aquest dia. Tenim poc que ja és molt, aquí sí que hem d’insistir a conservar-lo, que és tasca de tots.
