Foto: Pinterest
Tenir un pòdcast està de moda. O almanco ho estava fins fa uns mesos, abans del retorn de YouTube que ens té a totes enganxades. A Mallorca en concret, després de la pandèmia vam ser uns quants que vàrem decidir crear el nostre propi programa al marge dels mitjans tradicionals: Polo de llet (i després de xocolata) i Tabac i Sobrassada van ser dels primers. Després els vaig seguir jo mateixa amb Pati de butaques i ara ja som multitud: Anam Fent, Llegir x llegir, Vaca Eixuta i tants altres. Aquests són alguns dels pòdcasts quilòmetre zero en català i al marge d’IB3 que podem trobar ara mateix a Mallorca. Repàs el llistat i em fa contenta veure que som moltes més que fa uns anys. Tot i això, cada vegada que llegesc alguna entrevista o escolt algú parlar dels pòdcasts en català a Mallorca pens: realment qui ens escolta, als podcasters?
Potser és una pregunta trampa, potser una pregunta que hem de fer-nos. La raó inicial que em ve al cap sempre és la més òbvia: és important que hi hagi pòdcasts en català fets a Mallorca per promoure l’ús de la llengua. Ara bé: és igual del que parlem mentre ho fem en català? Moltes vegades tenc la sensació que se’ns demana participar en taules rodones o esdeveniments de forma una mica indistinta. Si no pot un, podran aquests, o aquelles altres. Tanmateix, tots fan pòdcast en català. Sembla aquest el modus operandi.
Si bé és cert que totes les persones esmentades aquí som defensores de la llengua, crec que cadascun dels espais que proposem té la seva idiosincràsia. Convidarem les mateixes propostes si volem parlar d’esmorzars de forquilla, d’Eurovisió, de llibres o de feminismes? Segons el meu punt de vista és aquí on falla el mecanisme. La sensació és que tot val mentre ho fem en català i, més preocupant encara, que és igual la qualitat dels nostres pòdcasts, les convidades que portem i els temes que tractem.
Amb tot no vull dir que el que es parla als pòdcasts siguin les tesis més importants del pensament contemporani, però sí que percep certa inèrcia en aplaudir productes o artefactes culturals tan sols pel fet que són en català. La situació actual de la nostra llengua és preocupant i cal que hi hagi referents de tota mena que l’emprin i la facin pròpia, però alguna cosa em diu que tal vegada poder destriar una proposta d’una altra també és salut lingüística. De la mateixa manera ocorre a vegades en el món de la música, on tant se val si ve Maria Jaume, Maria Hein o Júlia Colom mentre sigui dona, jove i canti en català, com si les tres propostes no tinguessin elements diferenciadors entre si.
Tenir un pòdcast està de moda, però qui escolta realment els podcasters? De moment ho tenc claríssim: les oients fidels que sostenen aquest petit ecosistema que hem muntat entre totes on ens recomanem, ens trobem i ens sentim les unes a les altres.
