Aquesta setmana començarà el conclave i està bé demanar-nos quin Papa volem que surti elegit d’aquesta reunió. Més de cent trenta homes amb faldetes estaran tancats per debatre i triar el màxim representant de Déu a la terra. La Capella Sixtina serà testimoni d’intrigues vaticanes de final inesperat i no és per menys, els cardenals menors de vuitanta anys triaran un cap d’estat amb tot el que comporta.
El favorit
Això de sortir com a favorit a l’hora de començar un conclave no és bo. Com a mínim no ho és pel cardenal favorit ja que la dita assenyala que «a la Capella Sixtina s’hi entra Papa i se’n surt cardenal». Les cases d’apostes valoren que el principal candidat a Sant Pare és Pietro Parolín, italià de 70 anys i actual secretari d’Estat del Vaticà. Experts en apostes li donen més del 30% de probabilitat. Això dins el món del joc són molts de punts però que ho sigui un altre té tot un 70%. Parolín té un perfil centrista, és un diplomàtic experimentat i proper al papa Francesc. Ha gestionat assumptes delicats com ara l’acord amb la Xina sobre el nomenament de bisbes. Té a favor l’experiència vaticana, coneixença amb molts de cardenals i una moderació que pot agradar a progressistes i conservadors alhora. En contra hi pot tenir el poc carisma pastoral d’una banda i de l’altra se l’arriba a associar amb un escàndol d’unes inversions fosques de més de 200 milions. El vuitanta per cent dels cardenals han estat nomenats pel Papa Francesc. Això vol dir que una certa línia continuista ha tenir el govern vaticà i tot això reforçaria Parolín. El món de les apostes no acaba aquí, amb la persona que durà les sandàlies del pescador. Ens trobam que hi ha qui posa doblers, i molts, per endevinar quin nom adoptarà el nou Sant Pare. Aquí el tema està més repartidet i hi ha propostes per a tots els gustos i colors.
El Papa dels ateus
Trobam dins la llista de sortida noms com el filipí Luís Antonio Tagle; l’italià Matteo Zuppi o l’hongarès Péter Erdó entre molts d’altres. Hi ha però, a més, un nom que ha sonat una mica i que seria tot un escàndol que guanyàs. Robert Sarah és de Guinea i segurament és el perfil més conservador de tots els cardenals. Està obertament oposat a les reformes progressistes de Francesc com ara la possibilitat de beneir parelles homosexuals o mirar l’avortament des d’una altra perspectiva. Critica la suposada modernitat de l’església i predica tornar a la litúrgia tradicional, prèvia al Concili Vaticà II. El primer Papa negre de la història seria un personatge que estaria a la dreta de Donald Trump. Tornaria l’esplendor a la de cada vegada més folklòrica i menys influent Església Catòlica? O l’acabaria d’enfonsar? L’aposta dels ateus hauria de ser sens dubte aquest senyor. Seria la millor garantia d’una església més allunyada encara de la societat i per tant de cada vegada més minoritària. Ho té fotut per entrar i si ho fes, vista la composició de l’electorat, seria una prova que Déu nostre Senyor hauria obrat un miracle per fer canviar el rumb imposat per aquest argentí progressista.
Un dels nostres
Tanmateix allò que voldríem és tornar a les alegries del segle XV i que hi hagués papes de la nostra nissaga. El primer fou Calixt III, o sigui, Alfons de Borja, un valencià de nació catalana que posà peu fiter dins el Vaticà. Canonitzà Vicenç Ferrer i tengué cura de promocionar bé tots els seus nebots dins la casa per tal de llaurar un futur. I li anà bé perquè Roderic de Borja fou triat Papa l’any 1492 amb el nom d’Alexandre VI. I va fer bo el seu oncle. Va tenir mitja dotzena llarga de fills i un parell de dones. Va fer servir el poder papal per fer molts de doblers, tants que era considerat el cardenal més ric de Roma. La seva controvertida figura, com la dels altres Borja, ha quedat com a símbol de la depravació papal renaixentista. Entre el Favorit Pietro Parolín i el Fatxa Negre Robert Sarah sens dubte hauríem d’optar per fer tornar la lascívia i l’eufòria d’un tercer Borja a la plaça de Sant Pere.
