“La nostra doctora no vol que les persones majors anem al centre de salut perquè hi ha molts de virus i té por que ens contagiem. Un dia va venir a visitar-me a ca nostra i em va trobar que escrivia receptes a una plagueta, perquè la meva neta vol que les hi escrigui i així poder-les fer ella també”. Catalina Sureda és manacorina, però viu a Celrà fa un bon grapat d’anys. Hi va anar a viure per estar a prop del seu fill, el ballarí i coreògraf Pep Ramis, que viu en aquest poble a prop de Girona.
La doctora Aroa Illa va quedar meravellada de la iniciativa de Catalina Sureda, na Catalina Cartera, com molts la coneixen encara a Manacor, i va tenir l’acudit de fer-ne un recull amb les receptes que escriguin les persones majors que ella visita en el seu dia a dia laboral. “Ja té devers setanta receptes recollides”, diu Catalina, “i ha anat a veure el batle del poble i li ha demanat si en podrien fer un llibre, que sembla que sortirà ben aviat”.
“Amb històries com aquesta més que prevenir malalties, generem salut”
Aroa Illa Casarramona (Barcelona, 1992) matisa que les protagonistes d’aquest recull de receptes també tenen “una mobilitat de cada vegada més reduïda, tot i que és cert que Catalina encara condueix i va amb el caminador, per això fem atenció domiciliària, tant urgent com programada. A Celrà tenim una població prou envellida i cada dia fem atenció domicliària, els dimecres és el dia que en fem més”.
La iniciativa de fer aquest recull ha sorgit del contacte de la doctora Illa amb les seves pacients, “que jo anomeno àvies sàvies, que és com les veig a elles, i que m’evoquen la relació que jo tenia amb la meva àvia i la meva besàvia”. Per això, diu, “crec que cal fer un reconeixement a aquesta generació que ens ha donat tant i que ens està deixant”. A banda de l’homenatge, però, també hi ha una finalitat terapètutica: “Nosaltres detectàrem una necessitat de la comunitat, veient que una gran part d’aquestes dones estan molt soles… i més que tristesa tenen sentiments de por, de nostàlgia, d’hores buides, i tot es fa llarg. I el que veiem és que com més s’aïllen, menys interactuen, més port tenen, menys s’estimulen. Per això vam pensar una manera de motivar-les més enllà d’activiats concretes, i de vincular l’activació mental i cognitiva amb un tema més emocional”. És per això que el recull no sols explica les receptes que aporten aquestes “àvies sàvies”, sinó que també indaga “de qui les aprengueren, com les aprengueren, quin sentiment guarden cap a les generacions que les van precedir, i és molt bonic perquè veus que hi ha una emoció i un sentiment darrere”.
Aroa Illa recorda que “aquesta activitat va néixer d’una conversa amb la meva mare, perquè també vaig veure que més enllà de fàrmacs o de malalties hi ha també la cura i el vincle que hi tinc com a metgessa de família. Aviat farà quatre anys que estic amb elles. I ja en fa un que tinc les receptes a casa… parlant amb una amiga va sortir la idea de fer-ne un llibre. Jo hi he aportat una introducció i un text que m’he treballat bastant. Fas un viatge més poètic, una justificació del perquè del llibre…”. De vegades, diu la doctora barcelonina, “aquestes dones necessiten simplement que algú les vagi a veure, o que les escolti…” i afegeix que “al llibre, a banda de les receptes escanejades i de la seva transcripció hi ha també fotografies de les mans d’elles, que em donen molta d’informació com a metgessa i com a persona, i també hi ha frases que elles m’han compartit en algun moment, com ara aquesta idea que “ningú no ens fa cas perquè ja no som interessants”.
Aroa Illa reivindica que aquestes dones “s’han passat la vida a la cuina, cuidant, criant, netejant, idealment el rol de la dona canvia, però la cuina les identifica, i moltes d’aquestes dones tenen cuidadores, però no les deixen entrar a la cuina, perquè volen continuar cuinant elles”.
Aquest recull de receptes de les “àvies sàvies”, a més, “suposa no la prevenció de malalties, sinó la generació de salut, és el que diem salutogènesi, i això implica menys medicació, menys efectes secundaris, menys risc d’ingrès…”, diu la jove doctora, que reconeix tenir “una sensibilitat i una debilitat per aquestes generacions, i sap greu que se sentin tan valorades, perquè un dia tot això se’ns escaparà, i quan ho vulguem recuperar no ho tindrem”.
Catalina Sureda amb el seu fill Pep Ramis.
Les receptes de la padrina Maria
Les receptes que hi ha aportat Catalina Sureda Vives són les que recorda que feia la seva padrina Maria, que era sa mare de sa mare. “Quan escric les receptes, a la part de dalt també hi faig un dibuixet amb els ingredients que conté, pastanagues, cebes… i això li va agradar molt, a la doctora, que és molt amable i emotiva”.
Per paga, la cosa s’ha fet grossa… i un dia la doctora Illa va dir a Catalina: “Et sabria greu que et fessin una entrevista? Tu hi sortiràs la primera perquè tens noranta anys, i després n’hi sortirà una altra perquè només en té vuitanta-vuit”. I va ser així que un dia “em va tocar a la porta, va passar i darrera ella va entrar-hi una tracalada de gent molt simpàtica de TV3 que varen ser molt aguts i em faren entrevistar.
Les receptes de la padrina Maria es remunten al segle XIX. “Basta que et digui que ma mare va néixer el 1910…”, diu Catalina, que recorda que “la cuina d’aquell temps era molt gustosa i saludable. De carn no en menjàvem gaire. Record que la padrina feia brou per fer sopeta, hi posava un poc de pollastre, un osset de vedella, una pastanaga, una ceba… i hi posava també patates, per treure-les per menjar-les amb la carn. Era una cuina molt barata, però també molt gustosa i bona, no com aquesta cuina ràpida que en dos minuts és cuita. Si les coses no es couen a poc a poc no agafen el sabor així com toca”.
Catalina Sureda afirma que es manté amb el mateix esperit que quan tenia 30 anys, amb força i empenta davant les dificultats i sempre disposada a lluitar. Potser aquest és un dels secrets que expliquin que avui amb noranta anys continuï cuinant tots aquests plats que ara veuran la llum dins un llibre. “Als meus nets per a Nadal els agrada que faci galets farcits de carn amb pilotetes i ouets d’aquells que no estan acabats de fer. Passen un guster”, diu orgullosa.
Cinc receptes de més de cent anys
Llenties
Catalina Sureda ens explica com fa la recepta de les llenties. “La meva padrina Maria les feia molt bones”, diu. Es tracta de fer un sofregit amb una ceba i dos o tres allets. Quan està fet hi afegesc la tomàtiga i després hi tir l’aigua, i tot seguit, les llenties, pastanagó, patata, mongetetes, i enciam d’aquest llarg, que n’hi pos molt perquè dona molt bon gust. Hi posam sal que ens agradi. I quan són cuites, hi afegesc una cullerada sopera de mel de taronja. Això darrer és una aportació meva, perquè m’agrada que les receptes tenguin qualque cosa meva.
Puré de carabassó
El faig a la meva manera, amb un sofregidet de porro i un allet. Quan el sofregit està fet, hi pos l’aigua i carabassó tallat petitet. No hi pos tomàtiga, aquí. Si en lloc de posar-hi aigua hi vols posar brou, també va bé. Quan és cuit, però abans de triturar-ho, hi tir dues fulletes de menta i dues o tres d’alfabeguera, i una cullerada de mel de taronja, com a les llenties.
Escaldums
Dins una safata grossa, amb un poc d’oli, vaig daurant el pollastre fet a bocins amb una mica de sal, ceba i all, i quan estan, hi tires la tomàtiga, i després l’aigua que faci falta, patata, en bocinets petits, la pas per la paella, també de vegades hi pos xítxeros quan són tan tendres, i això és un altre plat.
Fesols
Els cuinats d’un temps com els que feia la padrina són antics i no s’haurien de perdre, perquè són molt bons. Faig un sofregit amb carn un allet, ceba i tomàtiga. Hi pos carn, que pot ser de carn o de vedella. Després hi afegesc els fesols, que he tengut un parell d’hores en remull. Hi pos carabassa i també molta de col, una fulla de llorer i espècies, les que us agradin.
Estofat de vedella
Daures la carn de vedella tallada a daus grossets. Hi afegeixes la ceba tallada molt petita per fer el sofrit. Hi afegeixes un allet i una fulla de llorer amb un poc de canyella. Hi poses l’aigua que et paregui que anirà bé, i una copeta de vi sec. I finalment hi pos patata i castanyes, que hi són molt bones.
En aquest enllaç podeu veure el reportatge que TV3 va fer de les “àvies sàvies” de Celrà:
