A la foto: Anneta Nicolau a Sant Salvador
Possiblement caldrà explicar on és Albilló. Es tracta d’un nom inventat, compost amb els topònims d’Alaró, Binissalem i Lloseta. Entre d’altres coses, aquests tres pobles comparteixen l’evolució natural del català oriental, de fer desaparèixer la vocal neutra en posició tònica, és el que la resta d’illencs, popularment, diuen “fer la è”. No crec que es pugui atribuir al tret lingüístic esmentat però sempre que m’he topat amb habitants d’aquests pobles, han resultat ser molt braus, de sang calenta, tant dones com homes. Això és un valor important i cridaner en una illa on abunda tant la sang aigualida i el bonal·lotisme.
Els llosetins són éssers poc coneguts per als habitants de Quíbia. Abans, quan els mascles feien el servei militar, qualque quíber podia parlar del llosetí que va estar amb ell en una altra colònia espanyola, Melilla per posar un exemple. A part d’això res no se sap d’aquell antic poble de miners, els descendents dels quals votaren els partits que s’autoanomenaven d’esquerres, fins que mostraren el llautó.
Els més lletraferits han sentit a parlar del comte d’Aiamans, el palau del qual ara és un hotel, tal com toca amb tots els casals i palauets de Mallorca. Sempre m’ha semblat molt misteriós aquest poema del comte esmentat, imagín que per als seus coetanis tot era clar com aigua serenada:
“Aquells ullets tan negres
de n’Aina Puigdorfila,
el garbo de na Sales,
la blancor de na Mira,
l’agradosa presència
d’aquella tenra viuda,
sovint en ple m’encenen
i m’omplen d’alegria.
Però en tu ulls i garbo,
color, presència fina,
tot, en tu m’arravaten
i em posen a la vista
que cap, ni totes juntes,
t’arriben a tu, nina.”
De la terra alaronera n’he de parlar amb devoció, perquè hi nasqué la primera dona de qui em vaig enamorar. Alta, gentil i ben plantada, amb els cabells rulls i els ulls negres, el seu accent alaroner em marcà com un ferro roent l’esquena, per tota la vida. Tenien fama, els alaroners, d’anar molt mudats, sobretot les dones, en un clar antecedent del totonatge, i es dividien en grups rivals segons el grau d’elegància exhibida pels seus integrants.
Binissalem exerceix com a capital indiscutible del país d’Albilló. Tenen festes antigues i un antecedent de les neofestes, la Vermada, mig inventada pel poeta Llorenç Moià i el seu grup d’admiradors. El meu record de la Vermada és una joveneta, vestida de “pagesa”, perbocant la gatera en un carreró de Binissalem, fa molts d’anys.
Tenim bo de fer adoptat mots provinents de l’espanyol i de l’anglès per confegir uns argots, abans poderosos i ara empobrits. Per això m’abelleix donar a conèixer mots bàsics binissalemers que hauríem d’adoptar ulls clucs. Maisurt, maisurtada i maisurtejar són a l’Alcover-Moll, són molt útils per qualificar qualcú que és beneit i poc graciós alhora. Aquest personatge es diu que maisurteja o sigui que fa maisurtades, que serien beneitures o cabotades, aquesta darrera en felanitxer. Si una persona fa nosa pertot, no se sap comportar i tothom se’l vol llevar de davant, estam davant un fennoc, amb el possible diminutiu fennoquet. És un mot imprescindible en els temps que corren. Comparteixen l’ús de pur/-a amb el sentit de beneit o colló, amb altres pobles de la zona, però no sé si és exclusiu seu, el meravellós “puró”, en el cas que la persona, home generalment, uneixi la idiotesa amb la bravegera.
El mercat dels divendres a Binissalem és bàsic per endinsar-se en el coneixement de la comarca. Podreu comprar carn, i sobretot botifarrons, a l’excel·lent carnisseria de ca na Gori, endur-vos-en un bon pa del Forn Nou, i fer una volta pel mercat amb abundor de verdura i fruita. Si heu de fer un cafè, tant podeu anar a can Murtó com a s’Hotel. Només us quedarà fruir les conserves de les taules veïnes i amarar-vos del seu accent i els seus mots saborosos.
