Per ventura us demanareu per què triàrem dues obres de Federico García Lorca per llegir i debatre en el Club de Lectura. Idò va ser perquè el gener de l’any 2020 es va fer al Teatre Principal de Palma una lectura de poemes de Lorca per part d’una sèrie d’artistes ben reconeguts, i una de les funcions es feia per als clubs de lectura de les Illes Balears. Quan ens n’assabentàrem, vam pensar que, si qualcú volia assistir a la lectura, hi podria anar amb més coneixement si abans llegíem qualque obra de Lorca. I així va succeir que el mes de desembre de l’any 2019 ens enfrontàrem al Romancero gitano i a Bodas de sangre.
Federico García Lorca havia nascut el juny de 1898 a Fuente Vaqueros, a la vega de Granada. Procedia d’una família benestant i sa mare li va inculcar l’amor per la cultura en general. Sa mare ensenyava a llegir als camperols del voltant. D’aquí ve la seva obsessió per fer arribar la cultura a tothom. A Granada sa mare el va fer estudiar música, i arribà a ser un bon pianista. Partí cap a Madrid l’any 1919 i s’inscrigué a la Residencia de Estudiantes, on va conèixer la flor i nata de la cultura d’aquell temps. Viatjà a l’Argentina, on fou rebut amb molta expectació. També viatja a Cuba i Nova York, ciutat que el colpí de tal manera que va escriure un dels poemaris que igualment li va donar molt d’èxit: Poeta en Nueva York. El cop d’estat del 18 de juliol de l’any 1936 el va agafar a Madrid, però pensant que estaria més segur entre els seus paisans marxà a Granada. El varen assassinar el 18 d’agost de l’any 1936 per esquerrà i obertament homosexual a Níjar, un poble també de Granada. Mai no s’ha trobat el seu cos.
Romancero gitano fou el quart poemari que va publicar Lorca i el que en aquell moment, l’any 1928, li va donar més fama. Per ell, i tal com va contar en una entrevista, l’ànima gitana era el compendi del que era Andalusia. Una ànima arrelada a la terra. Una ànima valenta, forta (“canto a Andalucía, y el gitano es en ella la cosa más pura y más auténtica”), que es manifesta per mitjà de l’amor, però sobretot de la violència i la mort.
Per començar amb el poemari, el primer que férem fou llegir un parell de poemes d’entre els que més ens havien agradat. I ja ens adonàrem que Lorca no és fàcil de llegir. No és perquè no faci servir paraules boniques i planeres, sinó perquè la seva concepció de la poesia és barroca, amb una gran quantitat de símbols i arriscades metàfores que fan gaudir de les paraules, però que de vegades et fan perdre el sentit final d’allò que ha escrit. I també vam veure que qualcuns d’aquests símbols es repetien: la lluna, el vent, el cavall. I el mateix passava amb els temes que hem comentat, sobretot la violència i la mort, presents gairebé en tot el poemari d’una manera o una altra.
La veritat és que no ens va resultar fàcil introduir-nos en els poemes del Romancero. Lorca escriu els seus poemes amb unes metàfores molt personals, plenes d’expressió i sentiment, però és difícil esbrinar-ne el significat. García Lorca ja ho va comentar en demanar-li què era el seu llibre: “Un libro donde apenas si está expresada la Andalucía que se ve, pero donde está temblando la que no se ve”. I en aquest verb (“temblando”) és on es troba tota la bellesa i la tragèdia del Romancero gitano.
Ell era i se sentia poeta sobre totes les coses, però també li agradava la música popular i el teatre. No és gens estrany que amb l’arribada de la Segona República fou un dels fundadors de La Barraca, un grup teatral que voltava pels pobles més petits amb representacions teatrals d’obres clàssiques del teatre espanyol. I, encara que ja havia escrit peces de teatre, es creu que fou a partir d’aquesta experiència que es dedicà pràcticament a escriure obres teatrals els darrers anys de la seva vida i que acabà amb La casa de Bernarda Alba, de la qual no va poder veure l’estrena. En quasi totes aquestes obres l’autor donà molt de protagonisme a les dones.
D’aquest grup d’obres de teatre triàrem la lectura de Bodas de sangre. Ens va semblar que aquesta peça, escrita i representada amb molt d’èxit l’any 1933, entroncava amb els temes de l’amor frustrat, de la violència i de la mort del poemari. Al mateix temps, també hi apareixen el cavall, com a símbol de la virilitat de l’home i de la seva passió, i la lluna, que representa la mort. Aquests símbols ja ens eren coneguts del Romancero gitano. A l’obra hi mescla prosa, poesia i cançons populars i així dona més força a la passió que traspua tota ella. Passió malaltissa i plena d’amargura per la mort del marit i d’un fill a les mans d’una altra família és la que sent la Mare. Passió d’amor frustrat la que senten la Novia i Leonardo i que condueix a l’esclafit de violència i mort amb què acaba el drama. Una història d’amors frustrats, de gelosia, d’amargura i de rancor. I solitud, molta solitud de les dues dones: la Mare i la Novia. La història és dura, però Lorca la conta sense truculències, sinó amb els sentiments dels personatges, i d’aquesta manera aconsegueix que t’arribi més a l’ànima.
Per acabar, us volem comentar que la trobada amb el poeta Federico García Lorca, encara que dificultosa, ens va deixar un bon regust pel sentiment i la passió que traspuen tant els seus versos com l’obra teatral.
