Poques vegades en la meva consulta trob qualque dona que conegui com funciona el seu cicle menstrual o, en altres casos, com està canviant el seu cos en la transició cap a la menopausa. Aquesta desinformació i desconeixença és fruit d’una herència que ens diu que les dones ens hem d’adaptar a la salut dels homes, que a ningú li ha interessat gaire la nostra salut més enllà de la nostra capacitat reproductiva. Per això, de cada vegada estan sortint més professionals en tots els àmbits de la salut que ens demanam fins quan no ens tindran en compte i que insistim – i continuarem insistint – perquè això canviï i perquè hi hagi més informació i formació adaptada a la nostra biologia, fisiologia, al nostre equilibri hormonal i al nostre entorn personal i psicosocial.
Hi ha moltes diferències – i no només biològiques – entre com les dones manifestam els símptomes de malalties comunes de com ho fan els homes i el fet que no es tingui en compte, es tradueix en majors complicacions, major medicalització – i, per tant, més efectes secundaris a medicaments – i, sobretot, es tradueix en una menor qualitat de vida. Tot això, a més, sumat a un retard o una falta de diagnòstic que, segons l'”Estudio mujer, discapacidad y enfermedad crónica“, impulsat per la POP (Plataforma de Organizaciones de Pacientes), els homes esperen una mitjana de 3,2 anys per obtenir un diagnòstic, mentre que les dones poden esperar fins a 6 anys. O sigui, pràcticament el doble de temps. Un dels motius d’aquest infradiagnòstic és que les dones han hagut de suportar – i ho continuen fent – moltes situacions d’estigma i discriminació també en la pràctica mèdica i sanitària. Temes com la grassofòbia o la “histèria” encara són motius pels quals no es diagnostiquen símptomes ni s’investiguen. Per exemple, les dones amb dolor cronificat i no controlat són titllades d’histèriques per demanar solucions, i les dones amb sobrepès o obesitat que tenen problemes articulars, molts cops, depenen de “baixar de pes” per tal de fer les proves necessàries per a obtenir un diagnòstic.
Per una altra banda, hem de tenir en compte que les diferències biològiques i fisiològiques també són importants i reals. Per exemple, les dones fluctuam hormonalment durant tota la nostra vida fins a la postmenopausa, això afecta a totes les altres hormones i neurotransmissors del nostre cos, establint unes particularitats tant energètiques com emocionals en cada fase del cicle. Aquesta fluctuació hormonal s’ha d’entendre i incorporar a la pràctica clínica en general, no només al que es refereix a ginecologia i fertilitat. Per exemple, l’efecte dels medicaments i les necessitats nutricionals són diferents durant els dies de sagnat menstrual. De la mateixa forma, s’ha d’entendre que durant la postmenopausa tenim una altra realitat hormonal i no una malaltia, però sí que s’ha d’atendre, en cas que sigui necessari, sense normalitzar el malestar que suposa.
Segons la Lisa Mosconi, neurocientífica i autora del llibre Menopausia y Cerebro: “la comunitat científica deu a les dones un segle d’investigació”. La baixa inclusió de les dones en investigacions sanitàries fins fa molt pocs anys, tant en pràctica clínica, quirúrgica i en assajos clínics, és un dels principals factors que expliquen aquesta falta de coneixement amb relació a la salut de la dona. Aquesta investigació esbiaixada i masculinitzada fa que s’estiguin prescrivint dosis de molts fàrmacs a les dones superiors a les necessàries i el resultat és una major quantitat d’efectes secundaris, que comporten encara més prescripció de fàrmacs o un major fracàs terapèutic.
D’altra banda, també trobam que hi ha moltes malalties més comunes en dones que no tenen, ni de lluny, la quantitat d’estudis ni propostes de tractament o millora que en les que són més comuns en el sexe masculí. Per exemple, si agafam la hiperplàsia benigna de pròstata (HBP), trobam una quantitat molt elevada d’estudis i publicacions a escala farmacològica així com de seguiment clínic i prevenció. De fet, disposam inclús de fàrmacs a base de plantes que entren per la seguretat social. En canvi, si avaluam la síndrome d’ovari poliquístic, pràcticament no hi ha cap altra proposta terapèutica que la teràpia anticonceptiva, que més que regular el que fa és tapar i inhibir el cicle menstrual i els desequilibris que hi pugui haver. Així mateix, tampoc hi ha cap mena de seguiment clínic sobre com està afectant aquesta medicació al cos, si està funcionant i millorant símptomes o si està donant efectes secundaris quan s’aconsegueix el diagnòstic, que ja és difícil.
Com comentava al principi d’aquest text, les diferències no biològiques són molt importants, per tant, hem de posar sobre la taula les particularitats en l’entorn psicosocial de les dones: la càrrega de cures. Aquest és un factor de risc, ja que suposa que no donam importància a molts símptomes, acudim més tard al metge o no demanam ajuda. Però és que no hi ha temps per tot, segons un estudi de la POP del 2022, un 17% de les dones amb malalties cròniques cuiden a una persona malalta o amb discapacitat i més d’un terç d’aquestes dones, un 32%, estan a càrrec de menors. Aquest estudi també ens diu que el 90% de les persones cuidadores són dones i que el 19% d’elles tenen alguna malaltia crònica. Per tant, la nostra salut passa a un segon pla, fent que anul·lem visites sanitàries per manca de temps o fins i tot que no les arribem a demanar mai; que no escoltem el nostre cos i que normalitzem símptomes que van disminuint la nostra qualitat de vida fins a nivells inimaginables.
El resultat que obtenim és que les dones, que som les encarregades de la salut i el benestar de la família, som les que acabam tenint més problemes de cronicitat i dolor. Tenint en compte com està la nostra situació, la meva intenció, amb aquests articles, és promoure la salut de totes donant pautes i informacions que ens puguin servir per millorar la nostra qualitat de vida tenint en compte tot el nostre cos, les nostres hormones i tot el nostre entorn, ja que no podem entendre la salut íntegra de la dona sense tenir en compte el seu equilibri hormonal
