Tot i que encara queden per viure moments de la festa de Sant Antoni, com per exemple les beneïdes macianeres d’avui horabaixa, ja podem fer balanç de les festes d’enguany. Més enllà de l’èpica i la grandesa manifestades en publicacions com la nostra, hi ha alguns factors que demanen ser comentats. L’amenaça de pluja i els ruixats intermitents dels dies 16 i 17 han estat un condicionant important per explicar una certa minva en l’assistència als primers balls de cal Baciner i l’Ajuntament. De ben segur que també el fet de caure entre setmana ha suposat un altre motiu per explicar aquesta lleugera baixada d’afluència de públic extern.
En canvi, la percepció que els santantoniers que segueixen els dimonis no s’aturen de créixer en nombre, en entusiasme i en coneixement de la festa és plausible i també evident als ulls. Sense ponderar gens, podem dir que centenars de persones han seguit els dimonis, i un bon grapat ho han fet durant tota la volta. Es tracta d’una proesa que molts es prenen com un desafiament. Cert és que si és compara aquest fet amb el que ocorria fa algunes dècades es veu també una desvirtuació del que s’entenia que havia de ser la volta dels dimonis. Els dimonis voltaven per dur la festa a les cases santantonieres i per mostrar el ball per tots els racons de Manacor. Això feia que cada barriada, cada carrer esperàs a ca seva l’arribada dels dimonis com un dels moments més importants de la festa. Avui, qui més qui manco acaba sadoll de dimonis, si hi van darrere durant tota o gran part de la volta.
Enguany la volta de dia 16 en els seus primers moments es va allargar de demés. De fet, a Can Patxó arribaren a dubtar si els dimonis hi anirien o no. Hi anaren, però tard. El motiu argüit per tothom que vigila i segueix la festa va ser l’acumulació de balls al carrer de n’Olesa. Ja saben els santantoniers i manacorins en general que aquest carrer, en plena zona de Bé d’Interés Cultural, fa anys que enramella de forma col·lectiva i gairebé coral les façanes de la majoria de les cases, en un fet que molts d’altres carrers i cases han pres per mostra. A ningú li passa per malla que els qui viuen en aquest carrer són gent de vuit llinatges manacorins, arrelats al poble i al territori i a les seves festes. Ara bé, també és clar que són gent amb possibles i amb un estatus social que en alguns casos supera la classe mitjana-alta. On devien ballar els dimonis a principi del segle XX? Segurament a les cases dels senyors i a les posades dels pagesos més adinerats. També a cals menestrals, és clar. Però davant casetons de Fartàritx o del Barracar segur que hi feien marrada. On no hi havia doblers, no hi devia haver tanta festa. Per a qualque cosa servia el baciner. Avui que l’església no té el pes ni el poder que tenia un temps, i que en part per això la ciutadania no sent la necessitat de finançar-la amb bacines ni donacions els doblers són, haurien de ser, un aspecte totalment secundari de la festa i per això mateix els llocs seleccionats per ballar haurien de malavejar assolir una combinació entre la tradició, la santantonierietat més actual i els diferents Manacors que conviuen per uns carrers que, per molt que ho vulguin alguns, no són com els de fa cent anys. Fa segles que Mallorca es tensiona per fugir del règim autocràtic i estamental que va perdurar fins ben entrat el segle XX. Avui s’intueixen tics de societat estamental, tant en determinades maneres de viure la festa, com també en la resposta de part dels qui l’organitzen. És natural, perquè si ningú no hi posa remei, caminam irremeiablement cap aquí. A un costat, impermeables els manacorins indígenes, propietaris i multipropietaris, comerciants de lloguers vacacionals i altres exquisideses. A l’altre, els nous manacorins, executors de les feines que ningú vol fer i barrejats i vexats pels seus explotadors.
Només ens resta comentar un darrer aspecte de la festa que no es menor. Tothom està molt satisfet amb el relleu generacional que s’ha donat a la colla de dimonis. En dos anys tenim dos dimonis grossos nous, dos santantonis nous i dos dimonis petits nous. Cap dels sis no és Aleix ni Pastureta. Tots han passat pel concurs-oposició de fa un parell d’anys. Entre ells, una dona, Magdalena Pérez, que d’ençà que va ballar per primera vegada, ha tornat a comparèixer cada any. Ens n’hem de felicitar tots plegats: la Colla de Dimonis, el Patronat, l’Ajuntament i l’Assemblea Antipatriarcal i el Col·lectiu de Dones de Llevant, que tensionaren la festa perquè el canvi s’acceleràs i no haguéssim d’esperar que passàs “de manera natural”.
Però el camí és llarg i fa pujada. La festa massiva és un confit que enllepoleix i qui més qui menys mira de treure’n rèdit. També, és clar, és “normal” que quan va bé, es vulgui mantenir com està. Quan parlam de democratització de la festa ho feim pensant en la perpetuació en el càrrec dels qui durant trenta anys han fet de dimonis o de Sant Antoni per les festes. Patronat i Baciner, amb la tutela de l’Ajuntament i de la societat civil, han de vetlar perquè això no passi. Ara que es disposa de dos “equips” de dimonis, caldria que ben aviat es promogués un altre concurs-oposició amb la idea de garantir en pocs anys el relleu dels qui ballen ara. Només així podrem dir que som davant una festa sana, dinàmica, popular i, per tant, viva.
