La desgraciada mort del jove Miguel Ángel Flórez just un dia abans de l’inici de les festes de Sant Antoni va posar les autoritats competents i l’organització de la festa en una situació gens senzilla de resoldre. Suspendre tota la festa quan faltaven poques hores per arribar al moment més desitjat dels manacorins durant tot l’any semblava una decisió arriscada, fins i tot imprudent. I celebrar-la també podia ser interpretat per alguns com una falta de respecte al jove finat i a la seva família i als seus éssers estimats. A la fi, tant l’Ajuntament com el Patronat, la Banda de Música i la colla de dimonis prengueren la decisió de celebrar la festa però alhora també de fer determinats actes de dol en memòria de Miguel Ángel. Hom no sabia com prendria la cosa, però davant cal Baciner ja es va veure clar que el poble estava disposat a respodre així com ho fan els pobles de veres. Mateu Juan, una vegada obertes les portes de cal Baciner, amb els sonadors preparats a la rotlada i els dimonis col·locats i preparats per ballar, va alçar la mà un moment. En un segon tot el carrer va restar en silenci, sense megafonia, sense alarmes ni altres avisos que una mirada, que una paraula. “Aquest primer ball és per a tu, Miguel Ángel”, digué.
Tres quarts del mateix va passar quinze minuts més tard, davant l’Ajuntament. Dues mil persones callaren davant l’avís que aquells dos primers balls es feien només amb la música, sense cants del públic, sense ball de dimonis. Va ser un dels actes populars no festius més emotius que puguem recordar. Era igual si la festa estava a punt de començar, o si n’hi havia que venien amarats d’Artà. El silenci, de tan espès, es podia tallar amb un ganivet. La colcada, solemne lenta, rigorosa, només veié trencat el silenci per la campana del carro, el redoble dels tambors i els aplaudiments continguts de tots els santantoniers i manacorins arreplegats a les estretes voreres del carrer Major. A les espinades, calfreds.
Qui es pot imaginar un minut de silenci dins l’església abans de cantar completes, si cada any costa aconseguir tres segons per poder alçar la batuta el director i donar el sus a la festa? Idò també va passar.
Ho enumeram tot perquè creim que ho paga. Manacor ha demostrat ser un poble unit, responsable, solidari, atent i respectuós, no sols quan toca fer festa sinó també quan hem de mostrar el nostre dol per un fet desgraciat com el que ens ha colpit aquests dies.
Es va demostrar que les autoritats encertaren en la seva decisió, però també que el poble és més gran, i més poble, (en termes de valors i d’unió) del que moltes de vegades ens pensam.
La fua de la festa manacorina ha fet que les màximes autoritats hi hagin volgut ser presents. El migdia hi hagué la presidenta del Govern balear, Marga Prohens, i la presidenta del Congrés dels Diputats espanyol, Francina Armengol. El vespre, la màxima autoritat de l’església catòlica a Mallorca, el bisbe Sebastià Taltavull, també va voler concelebrar les completes. Hom pot interpretar aquestes visites com un signe d’autoritat manacorina dins la festa, de reconeixement, de capitalitat si es vol. I segurament no s’errarà. Però la capitalitat, si hi ha de ser, ve per una altra cosa. Les festes, quan són de veres i són sentides i són col·lectives i populars són una mostra de l’ànima del poble, són un organisme viu i igual que li demanam joia, eufòria i disbauxa, a la festa també li podem demanar contenció, tristesa i dol. Aquest contrast es va donar ahir en tota la magnitud imaginable, i això, precisament, és el que converteix Manacor en capital del respecte, la responsabilitat i la comunió popular.
Ens en podem donar les gràcies, i l’enhorabona, d’aquests gests, alhora que procuram vetlar perquè casos com aquest no es puguin tornar a repetir.
