Sant Antoni, si poguéssim acordar tradició i sentit comú…

Ja hi som. Hem tornat fer la volta sencera al sol, i Sant Antoni, de forma precipitada, gairebé sense témer-nos-en, és aquí. Tothom l’espera, tothom el viu. Tothom el sent. I tothom el sent com a propi. És el gran èxit de la feinada immensa i ingent que han fet el Patronat i la gentada santantoniera perquè Sant Antoni a Manacor fos, també, la festa dels joves, perquè Sant Antoni a Manacor fos, també, la festa del poble. Una festa oberta, participativa, xalesta, alegre, però també combativa. D’ençà que la humanitat és humanitat, el poder ha volgut controlar les manifestacions festives. Tanmateix, fos de la forma que fos, el poble ha sabut transformar-les en altaveu i catalitzador de les seves inquietuds alliberadores.

En ple calendari carnavalesc, la festa de Sant Antoni no n’és aliena, d’aquest sentit catàrtic i qüestionador de l’autoritat, sempre vigilant per mantenir l’statu quo. Cert és que la tradició és un dels secrets per comprendre qualsevol manifestació festiva que es vulgui considerar emblemàtica, secular i popular. Però sovint la tradició s’ha de saber adaptar al temps que vivim.

Enguany Sant Antoni es presenta amb una novetat important, determinant, captivadora i emocionant. Hi ha canvi davall la careta del dimoni gros. Toni Puigserver, Aleix, lesionat al menisc, passarà pel quiròfan i cedeix el relleu, no sabem si de forma momentània, al cossier Antoni Bassa. Un extern, una persona no vinculada a cap de les dues famílies que des de fa dècades controlen la colla de dimonis manacorina. No creim que sigui una decisió gratuïta, aquesta. D’altra banda, cal recordar que Mateu Juan és, d’una banda, el baciner, una veu cabdal a l’hora de decidir qui balla i qui no, i, de l’altra, el delegat de Festes i component de l’equip de govern. Cal recordar que els partits que ens comanden avui tenen el mandat del Ple de l’Ajuntament per fer tot el possible perquè a les danses rituals i de figura manacorines i participin nines i dones, un fet fins ara impossible. La lesió de Toni Puigserver semblava una oportunitat històrica per fer efectiu aquest canvi, però alguna cosa ha fallat. Les dones, sembla obvi en aquest cas, no han tengut les mateixes oportunitats que els homes a l’hora de poder ficar-se dins la careta del dimoni gros. No sembla de sentit comú. Ni sembla, tampoc, del segle XXI. El qui dia passa any empeny té un límit i arribarà un dia que el tassó de la indignació vessarà. Veurem si aleshores els canvis que “la tradició” impedeix, els accelerarà el sentit comú.

Mentrestant, que molts d’anys!