Cristina Gil Vacas
Em dic Cristina Gil Vacas i visc a Cales de Mallorca. Tinc una filla de 13 anys que és adoptada i negra, molt negra. Ella sap que viu a Espanya perquè al seu país d’origen hi ha molta misèria degut, en gran part, a l’espoli permanent que sofreix Àfrica per part de països d’uns altres continents. Sap que és aquí com podria estar en qualsevol altre racó del món. Sap que ha nascut negra com podria haver nascut caucàsica o asiàtica. Sap que Espanya és un país meravellós com ho és el Senegal, Bolívia o el Japó. Sap que és espanyola per casualitat. Sap que té dret a viure on vulgui, com qualsevol ésser humà. Sap que les fronteres són un invent dels homes. Sap que ha de respectar a tothom sense excepció. Fins i tot a vostè i als seus fills, que encara que no ho sàpiguen poden viure a Espanya degut, en gran part, a l’espoli permanent que causa a Àfrica al costat de països d’altres continents. Que encara que no ho sàpiguen són aquí com podrien estar en qualsevol altre racó del món. Que encara que no ho sàpiguen han nascut caucàsics com podrien haver nascut negres o asiàtics. Que haurien de saber que el Senegal és un país meravellós com ho és Espanya, Bolívia o el Japó. Que haurien de saber que són espanyols per casualitat. Segurament sí que saben, i es creuen amb tot el dret, que poden viure on vulguin, per sobre d’altres éssers humans. Però no crec que sàpiguen que les fronteres són un invent dels homes. Ni que han de respectar a tothom sense excepció. Fins i tot a la meva filla i a mi. Encara que jo sigui feminista radical i militant socialista i la meva filla negra. Vull pensar que si un dia ens trobéssim amb els nostres fills en algun lloc i jo li digués si la meva filla ha de tornar al seu país vostè em diria que no, que el seu país és aquest. Però la meva filla no va sempre amb la seva mare blanca i espanyola. La meva filla a vegades va amb el seu grup d’amics, que són de diferents colors i orígens. Fins i tot a vegades va sola. I més sola anirà quan sigui major d’edat. I ningú que es creui amb ella sabrà si va néixer a Espanya, si va arribar aquí amb 8 mesos o si ha arribat fa 8 dies. Però una cosa sí que li dic, senyor Abascal. Si a la meva filla li passa alguna cosa al crit de “puta negra”, “ves-te’n al teu país” o una frase similar no el deixaré viure en pau. I sí, és l’amenaça d’una mare desesperada que el perseguirà i li recordarà el que ha fet fins al final dels seus dies. Li desitj a vostè i als seus fills la mateixa vida feliç i tranquil·la que desitj i meresc viure jo al costat del més bonic que m’ha donat la vida. I vostè sap al que em referesc. De segur.
