‘Susumu’, en japonès, significa “avançar”. “Susumu” és el títol del llibre de fotografies que presenta demà divendres a Ca Ses Cusses Addaia Mayol (Sant Llorenç, 1987). Amb estudis d’història de l’art, fa feina a una empresa de disseny i construcció d’estands per a fires internacinoals.El llibre neix de l’experiència que ha viscut Mayol a la mutanya de Yarigatake. El llibre mostra imatges i reflexions de “la segona vegada que vaig anar als Alps japonesos”, diu Mayol, que va documentar gràficament la pujada de la muntanya. Era l’època en què començava a col·laborar amb l’Oficina Nacional de turisme del Japó a Madrid. “Volien descentalitzar els viatges de Tòquio, Osaka o Kioto cap a la muntanya o cap a indrets que la gent no coneix. Hi vaig tornar per fer aquesta feina”, explica Addaia Mayol.
“Quan vaig ser a baix, a un hotel”, conta, “fullejava fotollibres que hi havia allà i vaig veure que això era el que em movia i el que volia fer. Jo mai he editat un llibre. He pintat molt, però a la fotografia encara no m’hi havia llançat. Tot va venir perquè anava pujant continugt a les xarxes socials, però em semblava que perdia la força del que vaig sentir pujant la muntanya”.
Addaia Mayol va pujar fins al cim del Yarigatake. “Yari significa llança. Aquesta muntanya té una peculiaritat, que quan arriba a dalt té una forma molt punxeguda, i per fer el cim ho has d’amollar tot. Hi ha unes escales verticals de ferro i cadenes per fer els darrers cent metres. Són trenta minuts per ser a dalt… i precisament per aquest fet no tenc fotos del moment de fer el cim”
Les imatges del llibre, amb una aparença gairebé pictòrica, van acompanyades de textos. “No són descriptius… i vaig pensar intencionadament quin temps verbal havia d’utilitzar perquè volia traslladar el lector al present. En els textos hi ha coses que el lector no veu mirant la foto…” diu Addaia Mayol, que recorda per exemple el dia que va trobar un muntanyer… que la va advertir: “El Yarigatake només es veu un pic de cada deu”. “No saps mai si plou o no, però tu has de seguir avançant…”, el “Susumu”, del títol, que torna tothora a cada text, i a cada imatge… “Has d’avançar perquè tens una nit reservada a un refugi que si no la perds”.
El Yarigatake té una alçada molt més elevada que qualsevol muntanya de Mallorca. Fins a 3.180 puja. “Susumu també té el significat d’avançar-se en el temps… la gent veurà un pont… i jo hi he passat tres vegades… en el passat, en el present, i en el futur. És com un pont atemporal”.
Els textos que ofereix el fotollibre d’Addaia Mayol són molt breus, “la informació que don és molt sintètica, i no hi ha res de més”. Els textos estan escrits en català de Mallorca, “que m’ha costat moltíssim, perquè si bé és cert que en termes de lèxic hi estam més avesats, a l’hora d’emprar els articles i altres formes és més complicat. Ho he consultat amb filòlegs”.
A banda del català de Mallorca, l’altra llengua que té una presència determinant en el llibre és el japonès. “Al final del llibre hi ha un glossari amb les paraules que estan escrites en japonès”. Diu l’autora.
Addaia Mayol va començar a fer muntanyisme a Mallorca, a la serra de Tramuntana. Quan compara aquesta voluntat de difersificar el turisme al Japó, i pensa si diversificar-lo aquí pot significar massificar espais que n’estan fins ara allunyats, Mayol creu que “el turisme que va a Magaluf no se n’anirà per la muntanya, però si veus que hi ha una xarxa de refugis connectats, comprens que pots muntar un viatge, i que pots atreure un tipus de turisme diferent, acostumat a la muntanya i que no hi deixarà la seva marca”.
L’autora llorencina s’ha sorprès de l’afició per la muntanya que hi ha al Japó. “A la muntanya hi ha molt pocs turistes. Però hi ha molta de gent muntanyera, sobretot japonesos. Hi ha molta de tradició de muntanyisme, allà, tenen una xarxa de refugis molt ben connectats, per exemple”, diu.
Al Japó la gent no té gaire vacances… “però sempre que han de pensar que ve un esdeveniment gros a la seva vida se’n van a pensar mentre pugen una muntanya. I pot ser gent de molta edat, de setanta o vuitanta anys. Jo hi vaig trobar dues persones, un era exministre de Turisme del Japó, i l’altre era director d’una fàbrica de vidre bufat. Tots dos havien de deixar pas al jovent i pensar cap a on s’havia d’encaminar la seva vida: ho havien de pensar en aquella muntanya”.
“Els vaig explicar que havia fet el llibre, i em varen dir que preparaven una exposició, a Yokohama. L’empresari hi posava la casa, i l’altre hi va col·laborar amb el disseny final dels vidres per a un pavelló a una fira de sostenibilitat. Aquí, en canvi, no te’n vas a pujar el Tomir per posar-te a pensar què vols fer de la teva vida”.
“Susumu” conté trenta dues fotografies. Són imatges que mostren l’aigua, la boira, el bosc… “Vaig triar les fotos on hi havia més claror, seguint, a més, un ordre cronològic i d’altura, seguint la cronologia de la pujada”. Mentre pujava, Addaia Mayol anotava paraules, dites o vivències que compartia amb les persones que anava trobant, i que després, d’una manera o d’una altra suren dins l’aire del llibre.
“Quan te’n vas tot sol, el viatge sempre és més profund” diu Addaia Mayol, que així i tot veu que “si t’en vas amb una persona que també té inquietuds… com em va passar a mi una de les vegades, vàrem veure que totes dues fèiem el mateix que aquells dos homes”.
Sigui com sigui, Addaia Mayol té clar que “tot això és una passió i la faig per amor a l’art. Tenc una feina que em permet anar-me’n vint dies al Japó cada any. Si ara faig un projecte tan íntim és perquè quedi a qualque lloc que no sigui Instagram. El llibre és editat meu completament”, diu, mentre recorda que ja a la Nit de l’Art de Manacor va mostrar dotze fotografies d’aquest projecte, “i a moltíssima de gent que entrava la agradava molt. Era la primera vegada que feia una exposició, i vaig tenir una rebuda molt simpàtica per part de la gent”.
El llibre es presenta a Ca Ses Cusses, entre les 18h i les 21h, hi haurà un petit càtering, i una exposició d’algunes de les fotografies que formen part de “Susumu”. Durà, també, Addaia Mayol, un petit tast de licor de pruna, que va poder tastar ella mateixa quan va fer el cim del Yarigatake. Les essències que tornen, que romanen, que suren dins l’aire de les decisions que prenem pujant una muntanya.
