Estimats lectors, vull començar aquest article fent-vos una pregunta: quants dispositius electrònics utilitzau de forma recurrent? Segurament, la vostra primera resposta serà un o dos –el mòbil i l’ordinador–. Però pensau-hi amb més deteniment: les tauletes, els rellotges i els anells intel·ligents, els cotxes, els aparells de televisió, els assistents virtuals (Alexa), els aparells de cuina intel·ligents, entre molts altres i sense comptar els dispositius que podem emprar en l’espai laboral. Els dispositius electrònics han arribat per formar part de la nostra vida i de cada vegada ens és més complicat deixar-los de banda.
Estimats lectors, seríeu capaços d’estar un dia de la vostra vida sense cap classe de dispositiu? I una setmana? O un mes? Imaginau-vos un any! Segurament, tots i cada un de nosaltres ens costaria moltíssim desempallegar-nos d’ells i viure com la humanitat ha viscut durant mil·lennis. Per què? Doncs perquè el que havia arribat com a una eina per al futur, per millorar la humanitat, s’està convertint en una extensió més del nostre cos, del nostre cervell, de la nostra ànima, en resum, de nosaltres, els éssers humans. En som completament dependents fins al punt de viure la nostra vida a través d’una pantalla.
Tota aquesta reflexió ve a causa d’una circumstància que he viscut massa vegades aquests darrers anys: el fet que tot hagi de ser gravat i publicat a xarxes. Per il·lustrar-ho, vos posaré un exemple. Dimarts mateix, vaig anar a un dels concerts de les Verbenes de Sant Agustí de Felanitx: un grup de gran recorregut nacional oferint el seu repertori més conegut. Mentre la cantant i els músics de la banda es deixaven la pell damunt l’escenari, a baix la gent gravava cada un dels moments més espectaculars de l’espectacle amb el seu mòbil, més pendent del vídeo que de gaudir del moment. Òbviament, avui dematí a les xarxes tot eren vídeos del concert. El que va passar aquell vespre a Felanitx no és res fora de la nostra normalitat. Per què? Doncs perquè se’ns ha creat la falsa necessitat d’haver de demostrar públicament tot allò que experimentant, tot allò que vivim i d’enregistrar-ho per no oblidar-ho: els viatges que feim, els restaurants on sopam, les platges on nedam, els llocs que visitam, els concerts on anem, etc. Aquesta circumstància és conseqüència del que personalment definiria com el consum de l’experiència.
Què podríem entendre com a consum de l’experiència? Una de les principals bases del capitalisme com a model econòmic és la societat de consum, que durant tot el segle XX, es va anar consolidant arreu del món. En aquestes societats, el seu fonament és la compra i venda constant de productes. Per tant, la premissa és clara: per poder consumir, s’ha de treballar. No obstant això, la pandèmia va capgirar una mica aquest sistema, ja que feu que la gent aturés, comencés a ser conscient de la vàlua del temps d’oci i es reduís moltíssim el consum. En conseqüència, tot això va fer agafar embranzida a un nou ideal: allò que et fa poderós, que et fa ric a la vida i t’umpl, és viure experiències, no està treballant tota la vida. En altres paraules, l’oci s’ha posat encara més en valor com a espai d’alliberament de les càrregues laborals. Ara bé, el capitalisme sempre traurà rèdit econòmic de tot: la gent ara vol viure, idò els vendrem la vida, les experiències que necessiten per aconseguir la felicitat. Així doncs, ara la felicitat no l’atorga una casa, un cotxe, l’últim aparell electrodomèstic, ara la felicitat s’aconsegueix gaudint del màxim d’experiències o millor dit comprant-les: viatges, experiències gastronòmiques, activitats esportives, concerts, etc. Per tant, ara més enllà de consumir productes materials, també consumim experiències immaterials.
Arribats a aquest punt, quina relació es pot establir entre les pantalles i el consum d’experiències? Doncs que per la consolidació d’aquest nou tipus de consum les xarxes socials han jugat un paper essencial i, consegüentment, també els dispositius que ens permeten accedir-hi. En el consum d’experiències, és tan important el fet de viure-les com de demostrar que les has viscudes, fins a un punt que estam més pendents que surti bé el contingut i poder compartir-lo, que no pas de viure l’experiència en si. A més a més, nosaltres mateixos esdevenim el millor aliat del consum d’experiències, ja que compartint-ho a xarxes estam generant tot un contingut publicitari que la major part de vegades no som conscients que generam.
Òbviament, les experiències vitals formen de cada un de nosaltres. La qüestió és saber si les feim per gust, pel simple fet de fer-les, gaudir-les i viure-les i no per voler demostrar als altres que vivim, entrant en un sistema de consum extrem. Record les paraules d’un professor a la universitat: deixeu de mirar la vida a través d’una pantalla i mirau-la amb els sentits, viviu-la. Per això, intent deixar el mòbil, oblidar-me de les xarxes i viure amb els moments de la vida en primera persona. Així doncs, estimats lectors, vos ànim a reflexionar sobre aquest tema i a intentar viure algun de moment de la vostè vida lluny de dispositius i xarxes socials, simplement pel fet de viure. Sé ben cert, que més d’un ho fa o almenys ho esper.
