Els espais que habitam, travessam o recordam no són mai neutres. Més enllà de la seva funció pràctica o del seu aspecte actual, els llocs acumulen significats, experiències i històries que els converteixen en veritables contenidors de records. L’historiador francès Pierre Nora (1931-2024) va conceptualitzar aquests espais en tant que llocs de memòria, entenent-los com a punts on la història es cristal·litza i es fa present. Tanmateix, en moltes ocasions, han estat condemnats a l’oblit, ja sigui per transformacions urbanístiques, per interessos polítics o per una voluntat deliberada de silenciar determinats episodis del passat.
És en aquest context on cobra una rellevància especial el llibre de l’historiador Antoni Tugores, Son Coletes: història de la mort a Manacor. De la pesta de 1820 a la repressió de la Guerra Civil, publicat per Lleonard Muntaner Editor dins la col·lecció L’Arjau. A partir de l’eix conductor de la mort i dels espais d’enterrament a Manacor, Tugores —figura cabdal en les tasques de recuperació de la memòria de la Guerra Civil al municipi— construeix un relat rigorós i alhora profundament colpidor. L’obra permet entendre com determinats espais, aparentment marginals o en desús, poden esdevenir escenaris centrals de la història. Aquest és el cas de Son Coletes, que l’any 1936 ja no funcionava com a cementeri, però es convertí en un dels indrets més cruents de la repressió franquista a Mallorca. En aquest espai s’hi concentraren episodis de violència extrema que durant dècades romangueren silenciats o deliberadament ocultats.
Els cementeris són, per definició, espais de record. Ara bé, no tots els records que contenen han estat igualment reconeguts o preservats. N’hi ha que, més enllà de ser llocs de dol individual, esdevenen escenaris d’una memòria col·lectiva marcada per la violència i la tragèdia, deixant rere seu víctimes silenciades i històries que, durant anys, es varen intentar esborrar. Després del conflicte, en lloc de preservar-ne la memòria, s’impulsà —de manera explícita o implícita— una política d’oblit: les fosses comunes foren amagades, els registres manipulats o destruïts, i el relat oficial va evitar qualsevol menció als fets. Així, el cementeri, que hauria d’haver estat un espai de record, es convertí en un lloc de silenci. Mai millor dit.
El treball de Tugores no només documenta els esdeveniments, sinó que contribueix de manera decisiva a restituir-ne la memòria. Mitjançant la recerca històrica i la recuperació de testimonis orals, l’autor dona veu a unes víctimes que durant molt de temps havien quedat fora del relat oficial. D’aquesta manera, Son Coletes deixa de ser un espai d’oblit per esdevenir un autèntic lloc carregat de significat i obert a la reflexió col·lectiva.
Estudis com aquest ens revelen fins a quin punt la memòria pot ser fràgil i vulnerable davant els interessos polítics. El paisatge funerari, aparentment immòbil, amaga absències significatives: noms que no hi són, històries que no es conten, vides que no es reconeixen. Aquesta invisibilització no només afecta les víctimes directes, sinó també les generacions posteriors, que creixen sense accés a una part fonamental de la seva història.
Després de la lectura, altament recomanable, resta clar que recordar no és només un acte de justícia envers el passat, sinó també una responsabilitat amb vista al futur. Perquè només allò que es coneix i es reconeix pot evitar ser repetit.
