Maria Antònia Roman Fullana, va néixer a Manacor el dia 5 de març de 1942, de can Xeret o de ca na Cantona, però el llinatge Roman ha arraconat el seu malnom manacorí. Parlam amb ella sobre la seva vida com a monja franciscana.
Com recordau la vostra infantesa i joventut a Manacor?
Jo vaig créixer al carrer de Sant Antoni, en una casa on ara hi ha els meus nebots. Manacor era una monada llavors, ha canviat molt ferm i per bé. Pel que fa a la religió abans es practicaven millor els sagraments, hi havia més vida de família. Els joves teníem a la Parròquia els Cercles d’Estudis, que eren uns espais de formació religiosa. Cada setmana un catequista o capellà ens feia una reflexió a la Parròquia dels Dolors, l’única que hi havia aleshores. Cada dia la meva germana i jo anàvem a missa a les set del matí a l’església de Sant Josep, també anàvem a missa amb el meu germà al convent dels Dominics, que els dominics eren uns grans frares. Els meus germans que eren cursillistes de cristiandat seguien la vida cristiana del poble. La meva germana era amiga de na Margalida Mascaró, que es va fer monja clarissa de Ciutat. Fa 63 anys que vaig partir de Manacor per anar-me’n per monja i de llavors ençà només hi he anat de visita, no hi he tornat a habitar.
Per quina raó decidíreu fer-vos monja i em podeu explicar una mica el procés?
A denou anys vaig professar de monja franciscana, Filla de la Misericòrdia. Vaig optar per aquesta congregació, simplement, perquè de nina havia anat a l’escola a Sant Francesc de Manacor i m’estirava el seu carisma. Els germans fundadors són Mn. Gabriel Maria Ribes de Pina i la seva germana Sor Concepció de Sant Josep. Ell quan anava pels pobles petits només veia misèria, persones sense assistència mèdica, infants no escolaritzats… davant aquest fet va sentir la necessitat de fundar una congregació per atendre aquestes persones, amb la qual va comptar amb el suport, l’any 1842, de la seva germana, per començar el camí de la nostra Congregació. Em vaig amarar de la fe cristiana per la família, fins que va arribar un moment que la vaig viure d’una manera personalitzada, amb la intimitat de Jesús i aquesta es va fer més personal amb relació a Jesús. Na Margalida Antònia de can Barrufau, que es va fer monja benedictina, del Monestir de la Sagrada Família, i jo anàvem adesiara a ca les monges Corioses, a totes dues ens estirava aquell estil de vida, però ella s’hi va quedar i jo l’any 1961 em vaig fer monja franciscana. En el moment de professar, una vegada havia acabat el noviciat, vaig rebre el nom de Maria Antònia de Crist de Jesús, però aquests noms afegits tendiren a desaparèixer a partir del Concili Vaticà II. Jo estava molt contenta d’haver estat batejada amb el nom de Maria, el mateix nom que el de la Mare de Déu. El noviciat a Pina va ser una delícia; així i tot, em va costar deixar ma mare que plorava molt. Vaig viure aquesta formació espiritual amb molta de pau. A Pina, el primer any de noviciat, rebérem uns coneixements sobre la vida i les constitucions franciscanes, mentre que el segon any analitzàrem la vida espiritual amb vista a la missió que havíem d’emprendre. D’altra banda, també vaig estudiar de mestra al Col·legi de Mare Alberta, per lliure. Record que vaig col·laborar en la fundació del sanatori de Mater Misericordiae a Palma l’any 1964, destinat a les persones amb necessitats educatives especials. Quan les obres ja estaven enllestides, les monges júniors anàvem a rascar les rajoles, per així estalviar-nos la contractació de mà d’obra.
Quina ha estat, una mica, la vostra vida com a monja?
Quan ja era mestra vaig estudiar l’especialitat de primària, havia fet només classe de mestra d’infantil. En acabar aquests estudis m’enviaren a Roma a formar-me en Teologia. En tornar de Roma em destinaren durant catorze anys a escoles de pobles de Toledo. A mon pare li va saber greu que partís a Roma. Ell era molt catòlic, cada dissabte vespre assitia a l’Adoració Nocturna. He de dir que els meus germans són molt bones persones, molt bons germans i m’estimaren molt. Quan era a fora mai no em varen demanar que hi anàs, per atendre els pares. Vaig tornar de Toledo cap a Mallorca l’any 1981, els pares s’havien fet majors. Aquest any em destinaren a Selva, on vaig romandre fins a l’any 1993, durant dotze anys. L’any 1993 arran de la mort dels pares, que em va afectar molt, vaig plorar més que sant Llop, vaig partir a Menorca per desconnectar una mica, al convent de Ferreries. Allà vaig anar a fer classes de religió a les escoles públiques i concertades de Ferreries, es Mercadal, Alaior i Ciutadella. En tornar de Menorca m’enviaren al convent de Son Servera, on vaig estar durant catorze anys, a l’escola d’educació infantil del poble, allà hi feia classe i també en vaig ser directora. Aquí em vaig jubilar. Vaig estar a Son Servera fins que tancaren el convent. Després em destinaren durant cinc anys al convent de sa Pobla, on m’encarregava de les catequesis i la visita als malalts. Finalment, vaig tornar a Selva, on estic molt bé, ara atenc els malalts i faig catequesi. Tenc l’esquena retuda de tanta feina que he fet. La primera vegada que vaig venir a Selva volia col·laborar amb el Projecte Home, però m’enviaren al Centre d’Educació Especial Joan XXIII d’Inca. Durant uns anys feia feina a bufetades. Els matins feia classe a Selva, els migdies anava a servir el dinar al Centre Joan XXIII d’Inca i els capvespres catequesi.
Quina és la vostra anàlisi de l’Església de Mallorca, ara com ara?
Mai no havíem tengut capellans tan bons com ara, que fan una feinada. Atenen moltíssimes de parròquies. No veig malament l’Església de Mallorca. Tot i que la gent practiqui poc hi ha grups de vida cristiana que són preciosos, que viuen la fe a fons. No he anat mai als Quicos de Manacor, però alab la seva manera de viure la fe, la caritat o l’ajuda al proïsme, que això és el més gran! Altres grups com l’Opus no els he seguit. En general, la societat ha canviat molt i l’Església també. Avui en dia molts d’infants no s’apunten a catequesi perquè els pares no practiquen. La gent major és la que més viu la fe. Déu ens estima a tots per igual i jo també.
