Joan Maria Thomàs Andreu (Palma, 1953) és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat Rovira i Virgili. Demà serà a Manacor per presentar-hi Postguerra y falange, un llibre escrit a partir de l’arxiu personal del ministre falangista Arrese.
Estam molt acostumats a llegir estudis i investigacions sobre la repressió feixista durant la guerra civil. Fins i tot també estudis històrics sobre la segona república espanyola. En canvi, una vegada acabada la guerra la freqüència d’aquests estudis minva.
A nivell de Mallorca, sí. Però no passa el mateix a la resta de l’estat. Des de fa trenta anys tota una sèrie d’historiadors començaren a fer feina sobre el règim, i això que patien tot un seguit de desavantatges per poder dur a terme l’estudi del poder franquista per dedins, a causa de la destrucció sistemàtica de fonts. Ignacio García López, darrer ministre-secretari general del Moviment, va emetre una circular on demanava que es destruïsssin totes les fonts que fessin referència al partit únic. Aquesta ordre es va complir sistemàticament, i de fet en molts de casos sabem on es cremaren els documents. S’han conservat documents a nivell local i també a l’Archivo General de la Administración, però poca cosa més. En el meu cas ho he intentat sempre suplir a base de documentació pública que estava en mans de familiars, com ara amb l’arxiu del ministre Arrese.
En el llibre que presentau demà a Món de llibres abordau el període entre 1941 i 1945. No s’havien donat encara desavinences entre Franco i la Falange?
És que no n’hi ha de desavinences. El 1937, quan fa nou mesos que hi ha guerra civil, Franco s’adona que és contradictori que continuïn existint falangistes, alfonsins, la CEDA… i ell crea un partit únic que ha d’agrupar tothom que dona suport a l’Alçament. Per això tria la Falange Española de las Jons, que era un partit molt minoritari en aquell moment. El règim té tota una sèrie de suports, que agrupa tots aquests sectors, més l’exèrcit, l’església i tota una part de la població. Hi ha gent que dona suport a l’Alçament que vol que quan acabi hi hagi un rei. D’altres que volen un rei però que no sigui fill d’Alfons XIII, d’altres que volen una dictadura feixista que mani per damunt l’Estat com havia passat a Alemanya i a Itàlia… La Falange té moltes tensions amb tots aquests altres sectors. Però és l’instrument d’enquadrament polític civil més important. De fet, quan Franco estava a punt de morir, el que hi havia sobretot a la plaça d’Oriente de Madrid eren camises blaves.
Durant aquests primers anys del franquisme la repressió encara és crua i molt dura.
La repressió franquista més dura es dona durant el primer any de guerra, i tot i que no tenim xifres completament acotades per anys, la major part de morts es dona els dos primers anys de postguerra. A partir d’aquí, l’estat es troba que té 270.000 persones de població penal, que és moltíssim en un territori de 25 milions d’habitants. Hi ha un problema per mantenir-los i comencen les commutacions de penes de mort. El règim ja se sent més segur i ja no necessita actuar de la mateixa manera. Ara bé, tot i que les xifres i l’abast baixen, la repressió continua durant tot el règim, fins al 1975, amb l’execució de membres d’ETA i del GRAPO, amb una escandalera internacional descomunal. El règim franquista fa ser repressiu sempre.
El vostre llibre parteix dels arxius del ministre Arrese. Qui era? Quines peculiaritats tenia?
Franco era una persona molt desconfiada i va mirar sempre d’envoltar-se de persones familiars. Ho va fer amb el seu germà Nicolás, o amb el seu concunyat Serrano Suñer. Franco va donar la secretaria del partit únic a Arrese, casat amb una cosina de José Antonio. L’important d’aquest ministre és que després d’una sèrie de tensions, assegura la lleialtat absoluta de Falange a Franco. Quan els alemanys i italians perden la guerra, Franco s’adona que les coses poden anar molt malament. Aleshores impulsa una operació que lidera aquest ministre Arrese, escampant que “nosaltres no som feixistes, no som totalitaris, que som un règim catòlic i anticomunista, i que no som feixistes com els derrotats”. Això no els servirà de res, perquè el règim és exclòs i per això no entra a l’ONU fins el 1955. De fet, durant uns anys es retiren tots els ambaixadors d’Espanya.
Com heu pogut arribar a tota aquesta documentació. La família hi ha accedit?
Ha estat possible perquè, tot i que aquest senyor va donar instruccions perquè els papers es destruïssin, unes arxiveres i una professora de la Universitat de Navarra varen convèncer un nebot seu perquè no els destruís i els cedís a la Universitat, que és allà on es troben.
