Ningú de nosaltres n’havia vist cap mai abans. Ningú de nosaltres en veurà d’altre com aquest fins que s’acabin els seus dies. La lluna davant el sol. El sol que s’apaga. El sol que s’encén. I els sentiments previs a flor de pell. La por dels qui passen pena pels ulls. El pànic dels qui temen que la lluna no destapi el sol i quedem a les fosques per sempre. La fascinació per l’exactitud de les coses que sabem cert que passaran perquè la ciència ens les ha explicades. Els nirvis de perdre’ns un minut i mig irrepetible de les nostres vides. L’escepticisme dels qui saben que no n’hi ha cap de repetible, de minut i mig de les nostres vides. Però sobretot, part damunt tot, l’excitació, l’emoció incommensurable per viure una cosa que no havíem viscut mai.
Cadascú cercà el seu indret. Alguns centenars de persones optaren per la recomanació oficial i anaren al parc de Na Molla, obert i habilitat per a la visió de l’apagada. Molts d’altres, fetes les comprovacions pertinents els dies abans, triaren els terrats de les seves cases i finques, o anaren cap a fora vila. Fos com fos, tothom veuria el seu eclipsi, perquè era al costat de cada casa, al final de cada carrer, al cap curucull de cada muntanya, a la línia fina de l’horitzó darrere cada platja. Tots els ulls el captarien. Cada càmera, el mòbil més petit, l’objectiu més llarg. Tan grandiós com assequible, tan popular com corprenedor, així se’ns oferia l’eclipsi.
Els més entusiasmats es preparaven a la serra, o en indrets amagats i originals, potser hores abans. Però el tragí de la gent per veure l’eclipsi començà potser una hora abans de les 19:37, hora marcada per la ciència per a l’inici de la mossegada. I tot s’esdenvingué com havien dit que passaria. Els observadors, en petits grups, anaven alternant la visió de la mossegada amb les ulleres, amb la paciència i la impaciència de l’espera per a un fenomen que no es podien imaginar.
Passades les vuit, el sol havia baixat una mica més a l’horitzó, i la mossegada ja superava el cinquanta per cent de l’esfera solar. Una lleu calitja enterbolia el paisatge, però no impedia el pas de la llum solar. Sí que es feia coneixedor, però, l’obstacle de la lluna davant el sol. Tot s’enfosquia ja progressivament. Restava una cella de claror i ara el moviment era ja perceptible. A cada segon la cella s’aprimava fins a esdevenir un punt agònic de llum que guaitava darrere la lluna. Baixa la temperatura. Dins la fredor de la muntanya, un remolí de vent fred indica que passa qualque cosa que no podem controlar ni gairebé comprendre.
I de sobte, la fosca.
Els grills i les xigales s’aturaren de cantar. Dins els galliners, volateig d’ales. Renou, qualque esqueinada. Desconcert. «Ooooh, que és de guapo», deien alguns. S’havia fet sobtadament de nit. Una nit rara, però. El sol mostrava esquitxos de llum darrere la lluna, al seu voltant, una fosca que no era fosca. Visible, potentíssim, Venus s’eleva en el cel. I als costats del paisatge, una claror vermellosa, ataronjada, suavíssima. Avui, a la fi, el dia que farà menys llum de les nostres vides, veim coronar-se l’astre rei, amb ombres de claror dins la fosca màgica de la nova nit. Alguns fan mamballetes a l’univers, agraint-li la bellesa.
A l’horitzó, una petita taca de niguls sembla enterbolir la visió completa de la corona solar. Són les restes d’una tempesta a la comarca dels Ports, al País Valencià.
Però la meravella s’ha esdevingut. I l’hem vista. Algunes llàgrimes de Sant Llorenç a les galtes. El sentiment de la petitesa més absoluta dins l’univers. L’orgull de poder comprendre el que hi passa. La màgia dels cossos en moviment. Un dia per a la història. Un moment fixat a les retines, que tornen meravellades a casa, sanes i estàlvies.
I la gratitud immensa a la vida d’haver-nos regalat aquest moment.
