Sílvia Rigo
The Eras Tour, l’acte de moda des del març de l’any passat, ha deixat una marca notable en la història de la música. La darrera gira de la cantant, Taylor Swift, que recull un petit tast de gairebé tres hores i mitja de la seva àmplia discografia, destaca per ser una gira única de gran qualitat. Però això no respon a la vertadera pregunta que molts i moltes es fan: qui és aquesta rossa, i per què ens encanta?
El primer pic que vaig sentir una cançó de na Taylor fou fa nou anys. Shake it off va ser un hit del gènere pop que li donà fama mundial a la jove artista, puix la seva cançó sonà arreu del món, a la ràdio o a la televisió, durant mesos i mesos. Pocs eren capaços de no ballar al ritme animat de la seva música. Tanmateix, el meu amor per la cantautora no germinà llavors, sinó que es remunta al 2022, poc abans del llançament de Midnights, el seu desè àlbum (o “Era”, tal com diem les Swifties).
No sabria ben bé explicar que em va portar a escoltar la seva música novament, però un dia vaig començar i després… Bé, només cal dir que fa un parell de setmanes era a Londres, al seu concert, i que vaig poder gaudir de l’experiència d’escoltar-la cantar en directe a l’estadi Wembley, a segona fila, a poc menys d’uns metres de distància de l’escenari.
Personalment, pens que la fama de Swift prové de la seva dedicació i la passió que desprèn el seu treball, de manera que la lletra i la música s’adapta a cada persona, cada moment. Taylor Swift té la capacitat d’expressar amb rimes i bridges tot el que una persona no és capaç de dir amb paraules, i, alhora, d’explicar històries complexes sobre triangles amorosos, assassinats i bruixes, o fent referència a mitologies antigues.
El sentit narratiu de la música de Swift és un conducte que transporta a qui l’escolta a viatjar lluny, a experimentar l’intangible, a conèixer i aprendre.
Un altre factor clau del seu èxit són els fanàtics: la comunitat Swiftie és una família. No hi ha altra manera d’expressar-ho. Per exemple, mentre era al tren, de camí al concert, una de les polseres que portava (els friendship bracelets de “You’re on your own, kid”) se’m va espatllar, i dues desconegudes em van oferir un braçalet cada una. Per què? Senzill: sentit de germanor. La fila per entrar al concert resultà ser un amàs de persones —nins i ancians, homes i dones, Baby Swifties i fans experimentats— que parlaven, compartien i cantaven amb la seguretat de qui es coneix des de fa dècades. Jo mateixa vaig poder conèixer una al·lota xinesa que estudia física a la universitat i una altra de mexicana que fa un màster en climatologia. També dues dones canadenques, que molt amablement em van oferir un mocador mentre plorava a All too well.
Finalment, el màrqueting de Swift és conegut per ser molt original: per mitjà de pistes molt subtils, juga amb les fans a descobrir quan serà el llançament del seu pròxim àlbum, o grava cançons antigues i els adhereix una marca personal, el (Taylor’s Version), que acompanya allò que s’enregistra de nou.
No pretenc obligar ningú a escoltar na Taylor Swift si no li agrada el seu so. Al cap i a la fi, els gustos de cada persona són únics i excepcionals. Però sí que ens cal recordar que no s’ha de menysprear ni prejutjar el treball d’algú pel simple fet de pertànyer a un gènere o tractar un tema que no ens interessa. Si no us agrada na Taylor, no passa res, sempre que respecteu a qui sí que gaudeix de la seva música. Però si li donau una oportunitat, tal volta us adoneu que us estàveu perdent una discografia plena de sentiment que us pot acompanyar la resta de la vostra vida. Així que, si us arriscau: demanau, cercau, tastau. Només us queda descobrir.
