Aquest estiu he retrobat el detectiu Nick Duffy de Dan Kavanagh. De Kavanagh se’n sap poca cosa, la seva biografia explica que és un escriptor irlandès nascut al comtat de Sligo el 1946, que abans de dedicar-se a la literatura havia redolat pel Món fent feines com ara porter de discoteca, mariner, lluitador de braus (especialitzat en la tècnica de tombar el bou agafant-lo per les banyes) o cambrer d’aquells que van amb patins, i no gaire cosa més. La primera aventura de Duffy es va publicar el 1980 i la darrera de les 4 que conformen la sèrie, el 1987. El protagonista és un detectiu atípic. Per començar, es pot dir d’entrada sense fer espòiler, és bisexual, i aquesta és la raó (no oficial) per la qual va haver de sortir de la policia uns quatre anys abans d’acció de la primera novel·la. A més, és un maniàtic, tot i que d’una manera molt diferent d’altres famosos detectius com pugui ser el perepunyetes d’Hercule Poirot. Segurament si en lloc de ser un personatge dels 80 fos actual es diria que té un TOC, amb manies com que no pot suportar el tic-tac dels rellotges, fins a tal punt que obliga els seus amants ocasionals a tancar-los dins un túper i, parlant de túpers, una altra de les seves obsessions és tenir el menjar protegit en infinits recipients i bosses de plàstic. Duffy és un home inadaptat, però d’una manera molt diferent a la inadaptació dels detectius amb aura romàntica amb un passat fosc, una certa consciència social i alguna addicció, normalment alcohòlica, com són Sam Spade, Philip Marlow o fins i tot el suec Kurt Wallander. Ell, tot i els problemes que li ha causat, no sembla tenir una relació difícil amb la pròpia sexualitat, sinó amb establir lligams personals. No és una espècie de superdotat superb com Holmes, sinó un tipus espavilat, amb molt de carrer i capacitat d’observació, amb posat no gens imponent, però què se sap mantenir ferm i no permet que ningú li prengui el pèl. Duffy és un home corrent que du a damunt la mateixa dosi de cicatrius, però sense l’aura de malenconia romàntica i lleugerament autocomplaent que, des de l’època de Philip Marlowe, ha esdevingut gairebé una constant per a qui es fica en el món del crim. Tampoc no du arma i en les dues primeres novel·les -les que conec- no hi ha cap mort, cosa excepcional en aquest gènere; de fet he llegit a algun lloc que és “una singularitat que probablement no té parangó en tot el cànon mundial de la novel·la negra”. D’altra banda, un detectiu de thriller bisexual i sexualment promiscu és una raresa fins i tot avui dia; el 1980, el concepte era pràcticament impensable. Pel que fa al realisme i la versemblança, són obres que s’esforcen a no traspassar els límits d’allò que és possible i realista, on la matèria crua i brutal típica del gènere negre s’hi combina amb una bona dosi d’humor essencialment britànic, un humor, però, contingut amb mestria per evitar caure en el grotesc. L’autor aposta pel ritme trepidant propi de les novel·les d’acció i dota els personatges de prou matisos per permetre la ironia, sense arribar mai a convertir-los en estereotips o caricatures. Per entendre’ns, si es dugués Duffy al cinema no hi veig ni Peter Cushing ni Robert Mitchum fent de Duffy, però, en canvi, me l’imagin sense haver de fer cap esforç com un personatge de l’extraordinària sèrie de la BBC “Els joves”.
Les novel·les de Duffy segurament no estan entre els millors thrillers, però tenen les peculiaritats que ja he comentat i, a més a més, estan molt ben escrites, com no podia ser d’una altra manera si es té en compte que darrere Dan Kavanagh hi ha Julian Barnes, segurament uns dels millors escriptors dels darrers 50 anys. Barnes va publicar “Duffy” poc després de la seva primera novel·la, “Metroland”. A una entrevista conta que se li va ocórrer la idea d’escriure un thriller quan un autor d’èxit del gènere li va explicar que escrivia un llibre en quatre setmanes. Barnes, que havia treballat 7 anys en Metroland, va pensar “vejam si el puc guanyar” i, dit i fet, ho va fer en 10 dies. També va dir que li havia servit per donar curs a qualsevol fantasia de violència i que li havia interessat com a exercici d’estil, en haver-se de constrènyer dins els límits que implica el gènere. Per a triar el pseudònim no sembla que s’hi rompés el cap, simplement va emprar el llinatge de la seva dona, Pat Kavanagh i després va inventar uns trets biogràfics de manera que l’editor tengués qualque cosa per escriure a la contraportada. Va deixar d’escriure thrillers quan, per una banda, les novel·les de cada vegada tenien més èxit (de fet, el 1984 va publicar el que seria el seu primer gran èxit, “El lloro de Flaubert”) i, per altra, se sentia massa estret dins els límits que en un principi li havien interessat. Tampoc no n’ha fet mai gaire propaganda, a diferència del seu coetani John Banville, autor de la sèrie negra Quirke amb el pseudònim de Benjamin Black. De fet, al seu web oficial només hi ha una referència: un nom, Dan Kavanagh, i un l’enllaç, www.dankavanagh.com, que té fins i tot un suposat retrat de l’autor i una darrera broma “si us ha agradat Dan Kavanagh, tastau Julian Barnes”. Sigui com sigui, la meva opinió és que, tot i que segurament allò que conta l’autor sigui cert, la idea d’escriure novel·la negra es pot explicar en part per la necessitat de descansar després de la feina i la dedicació que li va exigir “Metroland”, és a dir, un entreteniment. Pel que fa a les traduccions, no n’he trobada cap al català i poca cosa al castellà.
