Potser aquest títol pot parèixer bastant absurd en moments com el que vivim. Enmig d’un auge reaccionari, d’una Europa tan trista que el social-liberal de Pedro Sánchez es converteix en un referent d’esquerres i amb guerres arreu del món. Els revolucionaris no pareix que estiguin a l’alça i ni que es trobin a cada racó, i la majoria de la gent pensarà que xerrar de revolució, a aquestes altures, ja no té cap sentit. Però no és així.
Tot i el paisatge conservador i viure dins un estat i un sistema que pareixen inamovibles, tenim centenars de persones organitzant-se dia a dia a les barriades, als centres de feina, a les assemblees i als ateneus, amb l’esperança de millorar les condicions de vida de la gent, amb la fermesa, de fer front a monstres tan grossos com la indústria turística, amb la voluntat de rompre un sistema com el patriarcal. Ja em direu si això no són ànsies revolucionàries. L’esperança existeix, però, i la creença?
Crec fermament que entre les militants d’esquerres s’ha deixat de creure que la revolució és possible. I té tot el sentit del món no creure-hi, clar que sí. No podem ser aliens al món en què vivim i a les desenes de derrotes que hem patit els pobles i les classes oprimides al llarg de la història. Però els oprimits podem ser derrotats mil vegades i de victòria només en necessitam una. Ens toca a nosaltres, les que lluitam per un món més just, deixar enrere el realisme de la desesperança per donar pas a l’esperança del canvi. Recobrar una il·lusió que moltes ja creien perduda, sabent en cada moment transitar el difícil camí entre la reforma i la revolució.
Un company conta sempre una metàfora sobre la revolució. Explica que la revolució és una explosió i que la lluita de classes és una reacció química entre gasos que xoquen i que existeix un moment exacte en el qual la més petita de les guspires farà que aquests gasos explotin com la revolució. Llavors, la feina del revolucionari es converteix en l’art d’encendre mistos.
Aquesta metàfora explica que la societat canvia i evoluciona i que, per molt que la revolució pareixi impossible, les contradiccions de classe no desapareixen i ho podem veure cada dia. Però per molt que xoquin les classes com els gasos, si algú no encén el misto, no hi haurà revolució. És necessari que tornem a creure en la revolució, és necessari creure-hi i ser útil a aquesta idea. I tal com deia Ovidi:
Si em permeteu l’expressió
Visca la Revolució!
