Foto: Fernando de Gorocica
Ja estam nervioses. Ha arribat el dia. La sensació és de judici final, d’expectació absoluta. Estam a punt de presenciar l’espectacle natural que fa 120 anys que esperam —tot i que fins no fa massa ni tan sols ho sabíem—; l’esdeveniment històric que les generacions vives només podrem veure un cop a la vida; s’atraca la gran performance del turisme que col·lapsarà pobles i carreteres, platges i xiringuitos, roques i puigs; que lliurarà als hotelers el seu somni més humit: tenir, per fi, el 100% de l’ocupació resolta. Arriba el dia en què les cases on abans hi vivíem estaran plenes fins dalt de persones alienes pagant fortunes per fer-hi una nit. Ja ho tenim tot a punt per enregistrar aquest minut i escaig que no ens canviarà les vides, però que, en canvi, sí que tindrà la petjada ecològica marítima presumiblement més longeva que es recorda per a un acte d’aquesta durada. Està a punt d’arribar la data definitiva en què, ja em perdonareu, però acabarem d’evidenciar que l’estupidesa humana és infinita.
Na Llucia Ramis citava l’altre dia José Mansilla i deia que «el turisme consisteix a vendre allò que no és teu. Vendre el clima, el paisatge, el sol, el cel, la seguretat i coses que no són de ningú i que, per tant, tu no pots vendre. És una manera de deshumanitzar allò que és més humà, l’hàbitat, el lloc que vivim». I així qualsevol pot enriquir-se: tu no poses res i t’ho quedes tot. Enmig d’aquesta malaltia, ara no podíem fer altra cosa que gentrificar l’eclipsi. La temptació era massa grossa, ens fregàvem les mans fins a fer xispes. A més, sembla que l’eclipsi ha tingut l’oportunisme d’arribar en plena temporada turística per ser posseït, per explotar-lo, saturar-lo i convertir-lo en un festival de masses amb entrada i consumicions a part.
La campanya de màrqueting ha estat exemplar: il·lusa de jo, havia integrat profundament que aquest fenomen seria inèdit a les nostres vides, que era ara o mai i venga carpe diem. Enmig d’aquest convenciment, ahir, un amic va i m’explica que, d’aquí a un any just, hi haurà un altre eclipsi amb visibilitat total —i, segons la ciència, d’espectacularitat major, ja que tindrà lloc a plena llum del dia— des de la franja del sud d’Espanya i nord d’Àfrica. No sé voltros, però jo em vaig sentir profundament estafada. És possible que aquesta informació no m’hagi arribat perquè la regió on tindrà lloc és més difícil de vendre i turistificar? I no us ho perdeu perquè, si l’any 2028 feis comptes passar per Eivissa o Formentera, encara en veureu un altre i serà anul·lar: veureu el famós anell de foc en plenitud. Sembla que el trio d’eclipsis ha estat eclipsat pel que feia més bon consumir.
Una altra de les virtuts d’aquest eclipsi en particular és que coincideix amb la posta de sol. La posta de sol és segurament l’exemple més paradigmàtic de com massificar i espoliar un succés inabastable, un fet que passa al cel. Abans que el reglament fos veure la posta de sol amb un vestit de lli blanc, bevent un còctel i aplaudint al final, els menorquins vivien d’esquena a aquest fenomen. Al cap i a la fi, el sol surt i es pon cada dia i per allà mateix; és part de la nostra rutina.
Així idò, l’eclipsi d’enguany, l’oficial, ens serveix per evidenciar dues afectacions severes que patim: com operam des de la FOMO i l’espectacularització de la vida, i com l’accés als fenòmens i recursos naturals està condicionat per les desigualtats socials.
Començam pel principi. A hores d’ara, tothom sap que qui no vegi l’eclipsi serà un desgraciat. Ens hem hagut d’esforçar a performar la vida i que aquesta valgui la pena ser viscuda a ulls dels qui ens miren. Ja no podem passar per alt la data. Ningú pot lidiar amb l’ansietat que suposaria no formar part d’aquesta situació, en què hi ha implicada tota l’esfera social i que, a més, serà retransmesa abundantment a les xarxes. Què feim amb la por que origina la possibilitat imaginària que els altres s’ho estiguin passant millor?
Em deman quantes d’aquestes persones que es mobilitzaran per veure l’eclipsi han pensat, per un moment, en la qualitat d’allò que veuran. Rodejats de milers de persones, cremant-se les retines i la càmera del mòbil alhora; aquest serà el veritable ritual col·lectiu. Empraran la IA per treure tota la gentada que sortirà a la foto?
Tranquil·les, que aquesta fòbia que els altres vegin l’eclipsi en millors condicions, que estiguin aprofitant plenament l’oportunitat i que tenguin una experiència més gratificant que la nostra, es pot resoldre amb doblers. Com més ric siguis, millor veuràs l’eclipsi. Per açò em referia a aquesta fita com una mostra de la desigualtat social que s’explicita amb el turisme.
La FOMO es monetitza amb exclusivitat i tenint el millor spot; sinó que els ho diguin als americans que han llogat un hotel sencer per prop de 100.000 € a la Serra de Tramuntana, mentre els locals hauran de fer virgueries per no quedar sepultats. De fet, ja és trist que, tractant-se d’una singularitat localitzada, qui més traves s’acabi trobant per mirar el cel de damunt ca seva —carreteres tancades, accessos vetats, etc.— siguin, com sempre, els residents. Qui segur que claudicaran davant les ordenances de l’administració perquè no senten la impunitat del visitant. Seny, ens demanen seny!
Algú es creu que les persones de major capital aquell dia es dirigiran a les Zones Oficials d’Observació i seguiran les indicacions previstes? A qui s’estan dirigint realment quan demanen evitar desplaçaments, extremar la prevenció d’incendis i acudir preferentment a aquests punts d’observació? Qui creis que dimecres se li acudirà no fondejar sobre praderies de posidònia i mantenir una distància de seguretat entre embarcacions? O qui procurarà estar atent de no abandonar residus o estacionar damunt vegetació per prevenir els incendis?
La gent que aterra aquí per fer-hi dos dies dubt que tengui la consciència suficient per saber que la posidònia es mor i la terra es crema. Quan tu arribar a un lloc per consumir-lo només penses que aquell indret t’ha de servir, no pas que tu tenguis la responsabilitat de cuidar-lo. Si no fos així, ningú vindria de l’altra part del món a veure l’eclipsi amb intencions extractivistes.
Arribats aquí, crec que faré com en aquell capítol de Plats Bruts en què fingeixen indiferència davant del Cap d’Any, mentre van celebrant-ho com qui no vol la cosa. Aplicaré una mesura negacionista fins al darrer minut, fingint que l’eclipsi no ha de passar i desitjant que estigui ben ennuvolat, que la calitja sigui més present i feixuga que mai.
Pot ser que em despisti i, en el moment que toqui, guaiti per la finestra. I si, tanmateix, l’experiència es torna decebedora, no ho direm a ningú. L’eclipsi haurà estat total!
