“Tots hem hagut de viure aquesta tensió entre el més  pràctic i el que el cor ens deia que ens faria més nobles”

Suposo que fa un tipus de teatre que m’interessa pel contingut, per la forma, és un autor interessant per a actors, perquè escriu obres sobre personatges que lluiten. Alguns parlen de les seves obres com a metàfores del capitalisme, la competència, l’individualisme. Els personatges volen alguna cosa que estan en mans d’algú altre. Els protagonistes són personatges cínics, desagradables que luiten desesperadament per aconseguir allò que volen. Aquest sentit de la lluita genera una teatralitat molt viva i molt contundent que m’interessa. Els diàlegs molt directes. I sobretot són acció.

Ni una cosa ni l’altra. Gairebé cap de les seves obres van de bons ni dolents. No ens agrada pensar que ens assemblem als seus personatges. A American Buffalo, els personatges eren uns perdedors, que desperataven una mena de compassió per part dels espectadors. Aquí, més aviat, ens fan una mica més de fàstic, així d’entrada. No ens agrada pensar que som com ells. L’obra és una hipèrbola, Hollywood també ho és. És una exageració grotesca del món que vivim. en el sentit de passar de sobre del que calgui per fer el que volem. Hi ha el Bobby Woods, productor que treballa per a uns estudis de Hollywood, que té molta responsabilitat i capacitat de decidir el que fa i el que no fa. Té un amic que és una mica més fracassat que ell i que ha viscut de les sobres de l’altre. Arriba amb un gran fitxatge, que li ha dit que vol fer una pel·li amb ell. Els dos decideixen que junts es folraran. Aleshores apareix un tercer personatge: la secretària que inocula dubtes respecte de si hauria de seguir fent pel·lis o fer un altre tipus de cosa, més compromeses, més valentes, menys mercantil, preguntes sobre qui són, com ens sentim. Acaba dubtant seriosament, tant que es fot en una mena d’infern de preguntes com per què he vingut a aquesta vida, per què m’han donat aquesta feina, una dimensió ètica, moral, lligades a donar un sentit a la vida, més enllà de cremar-la a tot drap.

Depèn de les lectures que n’extreguis, Mamet la contextualitza en aquest món, perquè el coneix, perquè hi havia treballat, perquè se’n volia fotre. Hi trobem l’itinerari de l’heroi tràgic (en el sentit clàssic) que haura de fer un camí i prendre una decisió. I que l’espectador es pregunti fins a on arribaria si es trobés en el seu lloc. No paren d’avisar-me que si ho faig cauré en una gran desgràcia i ho faig… Tots en algun moment hem hagut de viure aquesta tensió entre el més pràctic, i el que el cor ens deia que ens faria més nobles.

Molt lligada a l’opció de la posada en escena, que era adaptar la història a l’any 88. És l’època de la Jungla de Cristal, del boom d’aquest tipus de superespectacle audiovisual, ara hi ha altres plataformes i altres pantalles, fins i tot la televisió ja ha passat per sobre del cinema. Hem trobat divertit anar-nos-en a final dels vuitanta, disfressar-nos una mica amb el vestuari dels vuitanta. En darrer terme, és una època molt hedonista, de velocitat, de cocaïna, de iupis, de materialisme. Per això hi surten temes pop d’aquella època que és divertit tornar a escoltar, com ara  George Michael o Inxs.

Surt amb versions de la mateixa cosa: és una obra-debat. És una bona obra per anar-te’n a sopar després i parlar-ne, cadascú fa la seva interpretació de la postura de cada personatge. I també et fas preguntes en relació a la cultura entesa com a entreteniment. Què esperem de l’art: una descàrrega d’adrenalina, o que ens matxaquin el cervell?. I els productors, s’han de dedicar només a servir històries, a pensar què volen els espectadors? L’important és que la gent surti pensant, fent-se preguntes. I també que s’ho hagin passat raonablement bé.