Manacor va viure la setmana passada un dia històric. La Marxa per la Pau i per la Vida que es va esdevenir de manera simultània a una seixantena d’indrets de Mallorca va resultar tot un èxit de convocatòria, no sols per la quantitat (més de 1.000 persones segons l’organització), sinó també per la diversitat dels concurrents. No és senzill que confluesquin als carrers i en una mateixa activitat manacorins d’orígens diversos, i la setmana passada va passar. La cosa confereix un toc cosmopolita a Manacor. De fet, la militància manacorina està avesada a fer i dur les seves reivindicacions a Palma, però la singularitat d’aquesta convocatòria va fer que hi hagués una resposta significativa i, a més, que transitàs per carrers i places de Manacor a l’estil de les grans manifestacions a la capital de l’illa. Deixant a banda la històrica manifestació per l’Hospital a Palma, la resta de concentracions o manifestacions que puguem recordar a Manacor s’han limitat a escassos centenars de persones. El “No a la guerra”, la concentració per les represàlies espanyoles pel referèndum de l’1 d’octubre, el suport al batle Pastor després de la seva expulsió del Partit Popular, les marxes pel tren de Llevant, les protestes per la mort del moix Grisito… Les causes podien ser diverses i de graus de rellevància molt dispars, però en cap cas no passaven de reunir pocs centenars de persones.
És cert que la Marxa de dijous passat va ser un èxit de convocatòria arreu, però hom per primera vegada va tenir la impressió de ser a un acte d’una ciutat gran amb una resposta pròpia d’habitants d’una ciutat gran i autocentrada.
La Llei reguladora de les bases de règim local estableix el concepte de “gran ciutat” per a aquelles localitats que tenen una població que superi els 250.000 habitants, i en el cas de les capitals de província, que estigui per damunt els 175.000. Manacor, tant per les dinàmiques humanes que s’hi donen com també per habitants (com a nucli urbà no supera encara els 35.000) és molt lluny de poder tenir aquesta consideració. Ja se sap, però, que les illes tendeixen a redimensionar les distàncies i les quantitats. Tot és més petit, dins una illa, i per això tot hi sembla més gros. Cinquanta quilòmetres a la Península són una rialla. A Mallorca suposen una inversió de temps i un esforç gairebé insuportables per als illencs. Sabent, també, que no és el mateix tenir 35.000 habitants a una illa que tenir-ne 200.000 a la conurbació de Barcelona o de qualsevol altra capital europea.
Però hi ha més coses: els darrers mesos s’ha consolidat a la vila l’Espai Goya, que suposa la recuperació de l’activitat a l’antic Cine Goya de Manacor, però sobretot, també, la vertebració d’un entorn d’acció cívica i cultural de caire popular. S’hi han acostat joves de tot Mallorca, amb activitats valentes i diverses, allunyades d’allò que en podríem dir “la cultura oficial” i que basteixen un entorn relacional, d’oci i de construcció de relats alternatius que solen haver de menester un entorn més capitalí (si es vol dir així) per consolidar-se com a moviment amb un cert pes i rellevància social.
Hom podria parlar també del trànsit i de la seva gestió. Un temps la presència de cotxes semblava servir de barem per decidir si la ciutat era gran o no. Avui el transit pel passeig del Ferrocarril o per l’avinguda dels tres noms tendeix al col·lapse i la densitat és, en molts de moments, insostenible. Tanmateix, les grans ciutats també es defineixen per la capacitat de pacificar els seus carrers, una acció que pren forma de manera progressiva als carrers més cèntrics de la vila, tot i que també és ver que n’hem de parlar amb la boca petita, atès que a la ZPR, més enllà de la pedagogia, les actuacions sancionadores i exemplaritzants han estat escasses. I per mostra, el botó de la infrautilització de les càmeres col·locades amb aquest fi.
I sí, és evident que Manacor ha acabat assumint una càrrega de serveis que ofereix molt més enllà de la municipalitat. I això, es vulgui admetre o no, ha de menester una compensació. I també ho és que les desavinences politicoinstitucionals no poden continuar posant traves al manteniment de determinades infraestructures de les quals en treuen profit la població manacorina i la resta de visitants de la localitat. És una vergonya que passin els anys sense que ni l’avinguda del Torrent, ni la via Portugal, ni la via Palma, ni l’avinguda del Tren trobin una compostura. El cas concret del Torrent clama al cel. Ningú pot comprendre que, tant si són institucions “amigues” com si són “enemigues” tenguem aquesta avinguda sense arreglar, molt més quan fa més d’un lustre que ens enllepoliren amb un senyor projecte presentat en roda de premsa davant tots els mitjans. I tocant més a prop, una capital no es pot permetre tenir en ple centre de la ciutat, en l’estat d’abandonament i degradació en què es troba la plaça de Ramon Llull, una de les places principals, tant per activitat humana, com per ubicació, com per història. No deixem de banda que històricament, Manacor ja ho ha estat, capital, però dels clots. Malavegem no tornar-ho ser.
Tot això són coses que passen mentre per la via institucional el batle Oliver, el seu equip de govern i ara també el principal partit de l’oposició, fan passes perquè Manacor sigui reconegut com a capital de l’encara inexistent comarca de Llevant. Després d’uns dies de desconcert polític i mediàtic arran de la presentació inicial de la moció reclamant l’estatut de capitalitat per al municipi, aquesta setmana, amb el suport explícit i escenificat del PP i també havent parlat amb els batles del redol, sembla que la cosa agafa cos. Caldrà veure ara, també, amb la creació de la Mancomunitat de Llevant quina és la correlació de forces entre els diferents municipis, atesa la diferència de població entre Manacor i la resta de municipis del nord de Quíbia. Felanitx sembla que queda fora d’aquesta història. No hi solen anar bé, dos galls dins un galliner.
