A la foto de portada: Serenates al santuari de Lluc, lletrista, sonadors i veus masculines i femenines afegides. Imatge de l’arxiu de Maria Nicolau Veny.
Tirau coça a n’es llençol!
Continuam amb aquesta secció i aquest pic la dedicam a la festa que reinicia el nostre cicle festiu, després de la darrera festa, el ball dels Salers. Les Verges eren celebrades tant el dia de Santa Úrsula, el 21 d’octubre; com el vespre abans, la revetla de Les Verges. Al llarg dels anys ha estat celebrada amb cançons, serenates i fins i tot trobam una “tuna”!
Abans de començar a parlar-ne, vull agrair moltíssim a na Joana Gomila Duran el seu temps i la informació aportada sobre la “tuna”.
L’explicarem per ordre cronològic. No tenim dates exactes, sinó aproximades i molts de pics dècades per damunt.
Revetlla de Les Verges o Dissabte de les Verges (20 d’octubre)
Primer de tot començarem per la revetla de Les Verges, el vespre de dia 20 d’octubre. Aquest vespre estava amarat de música i dolçor. Dolçor a la boca, de sucre, en pasta frita o galetes; i suc. De melodia amb sentiment de bulla nocturna, jove i xalesta. Aquest vespre tant les gloses del cançoner popular de Mallorca com les improvisades i fetes a posta i musicades amb una tonada específica per l’ocasió, reben el nom de serenates. El DCVB ens defineix i caracteritza la paraula serenata. “Cançons o música que es fa de nits i a l’aire lliure, en obsequi o homenatge a algú”. Això em dona a peu a explicar o afegir una altra versió. Una serenata o unes serenates es pot decantar pel caire amorós o verd o picant el dissabte de les Verges, però també es pot cantar en altres ocasions per mostrar afecte o agraïment per una persona o esdeveniment específic que no tengui un caire amorós. Posarem un exemple, dia 6 de juliol de 2019 es cantaren unes Sales específiques pel centenari. Una altra opció igual de vàlida hauria estat cantar unes serenates dedicades al centenari o aquell dia.
En definitiva, una comparació de goigs populars però fugint del sentiment religiós incorporant la versió popular amb un nom diferent.
A la nostra contrada això ja ve d’enrere. Guitarres i guitarrons i una botella grapalluda, suposant que hi havia més veus que instruments; s’agermanaven per mostrar els sons i tonades propis d’aquella vetlada. Curiosament, trobam unes cançons de serenates que Sebastià Sureda recollí al seu Son Macià, passa per passa el 1984. Una altra cosa que crida l’atenció, al moment de publicar el llibre, feia cent anys aproximadament que s’havien cantat les cançons.
Damunt els anys 1883- 1886 es cantaren aquestes gloses específiques pel dia, i que tenen nom i llinatges:
“ Damunt aquesta carrera
em som posat a cantar,
i va sa cançó primera
per una jove que hi ha
a baix de Son Macià
que en Miquel Valens l’espera
Treu es cap a sa finestra
i en Miquel te veurà,
que són les Verges demà,
Pereta, i tu faràs festa ”
Es veu que són improvisades pel que fa a les estrofes i si analitzam la mètrica. Prova que fa veure que canviaven cada any.
Al llarg dels anys els sonadors de pagès han estat els promotors d’aquesta festa. Al llarg del temps aquesta festa ha seguit una línia irregular pel que fa a la seva celebració públicament. Sobre els anys 50 i fins a mitjans dels anys 60, algunes fonts consultades apunten que alguns salers de Pasqua se’n cuidaven d’organitzar aquesta festa. Es manifestà de manera pública de tot d’una, anant a la baixa passant a cantar serenates d’una manera privada o més íntima. Actualment i en els dos darrers anys hi ha hagut i hi ha intents de recuperar-la. L’any 2023 hi hagué una sortida. L’any passat no n’hi hagué. En el moment d’escriure aquest article s’està preparant una sortida.
Al llarg dels anys 80, el rector gabellí Pere Orpí posà lletra a nombroses serenates conjuntament amb S’Estol des Picot, qui posà la música de la tonada; donant lloc a les lletres i serenates actuals. També posà lletra a diferents variants segons el moment i la necessitat, com les que molts d’anys serviren per acompanyar actes de l’Escola de Mallorquí, el Reconeixement de Mèrits de diverses persones reconegudes amb aquest guardó i el Reconeixement de Mèrits al mateix Estol des Picot, per posar exemples.
Serenata recollida per Sebastià Sureda el 1984 a Son Macià, passa per passa:
“ Es bon dia volem dar
a n’aquesta gent honrada,
que venim a saludar
es qui dormen encara,
Tirau coça a nes llençol,
sortiu a sa llum del dia,
que tots formam un estol
que no perd mai s’alegria
Visca S’Estol d’es Picot,
que té una gran harmonia.
Visca la Verge Maria
de qui tothom és devot. ”
Altres gloses no amoroses del dissabte de les Verges
Dia de les Verges (21 d’octubre)
L’altre plat fort d’aquesta festa se celebrava l’endemà i anava dedicat o estava enfocat a les nines que anaven a costura a ca ses monges. Trobam dos llocs diferents on se celebrava.
El primer lloc, sa Plaça. La primera obra o gran crònica macianera que ja hem citat anteriorment ens explica com era. Les nines enrevoltaven la plaça cantant aquesta cançó amb una tonada diferent de les serenates. Aquesta tonada és la que canten actualment a moltes escoles als cursos d’infantil amb lletres diferents:
“ Avui són les Verges;
totes hem d’anar
amb sa panereta
bunyols a menjar.
Fora de costura
mos divertirem,
de pa i confitura
en berenarem.
Amb sa panereta
i un molonet
i una botelleta
plena de vinet. ”
Tot seguit, una altra variant. Un testimoni consultat cita un altre lloc, el terrat de Sa Mola i una cançó diferent:
“ Avui són les Verges,
tots hi hem d’anar,
i de bunyols amb sucre,
n’hem de berenar.
Avui són les Verges,
tots hi hem d’anar,
i a damunt Sa Mola,
n’hem de berenar”.
Les dues festes anaren a la baixa i es deixaren de celebrar a finals dels anys 50.
La “tuna” (1967)
Els orígens d’aquesta “tuna” i de les músiques, que era majoritàriament femenina; els hem de cercar amb la creació del Teleclub. Per aquelles saons, aquest oferia repàs de matèries o assignatures i música, com a extraescolars. A aquestes classes assistien tres principals components del grup musical: Andreva Pont Febrer, Joana Gomila Duran, Bàrbara Huguet Pascual, d’on de la mà d’un professor de nom Paco, primer aprengueren solfeig i posteriorment aprengueren a tocar un instrument. Guitarres tocades per na Bàrbara i na Joana, n’Andreva la pandereta i alguna altra la botella grapalluda. Na Catalina Sureda i n’Antònia Nicolau Nadal també formaven part d’aquest conjunt. Vestien capa i cintes o mides de colors típiques.
El 1967 per iniciativa del rector Pere Fons es creà el grup musical i actuaren per inaugurar el Saló Parroquial i a un festival infantil celebrat el 4 de juny del mateix any a Son Macià, on participaren les escoles de Son Macià i S’Espinagar. A aquesta actuació la tuna cantà en la primera part del festival en el quart lloc, la cançó de “ Clavelitos”. Durant un grapat d’anys a finals del 67 i algunes fonts citen els principis dels anys 70, fins a la partida del rector el 1973; la vetlada de dia 20 d’octubre, estava amenitzada per una tuna juntament amb altres veus masculines i femenines que s’afegien a cantar la tonada de “Clavelitos”.
Ara cantam sa darrera,
sa darrera i mos n’anam
per recordança deixam
es portal allà on era
Molts d’anys i bons !
