Peu de foto: Poca cosa basta per fer festa. Tot i que no sia una carrossa, qualsevol motiu ja és excusa per participar en les beneïdes. En aquest cas veim en Miquel Llandero (Miquel Rosselló Sureda) i la seva dona, na Maria Pipiu (Maria Nicolau Veny), i una nina no identificada; conduint la primera furgoneta que va tenir i dos cans fermats ben al damunt. Pel que hem pogut saber per la matrícula i les fonts, aquesta fotografia correspondria a l’any 1969 i feia pocs dies que havien comprat la furgoneta i la duien a beneir. Arxiu: Maria Nicolau.
“Sant Antoni beneïu
sa gent de Son Macià;
quan en Peixet passarà
tirau aigua si en teniu”
(Cançoner popular de Son Macià)
L’any festiu no s’atura i ens du la primera fita o pedra (ho recordaran els lectors de les dues primeres entregues que un servidor va fer per aquesta revista) del calendari anual. La segona festa del cicle hivernal i del foc. Té el nostre llogaret tres festes a l’hivern: el fogueró o foguerons de Santa Catalina, Sant Antoni, la que més s’allarga o xapada en dos dies i la Ximbombada, que tanca l’hivern i un temps amb semblança a un any, i obri les portes a la primavera, amb una festa també xapada en dos dies i que allarga i tanca l’any festiu.
Aquesta festa ve acompanyada de dimonis i foc i com no de devoció popular. Ja ho he dit en altres ocasions, però aquesta tothom hi participa. Per Pasqua tothom s’afegeix a cantar i a sonar una melodia antiquíssima, més que centenària, però aquesta té quatre components que qui més o menys s’hi afanya a treure el millor de cada una: foc, dimonis, beneïdes i façanes enramellades amb penons blaus i creu de tau blanca, garlandes de mata amb diferents classes de flors o flocs, artesanals, i altres elements vegetals nostrats. Juguen aquestes amb formes i colors i dissenys canviats any rere any. Com complement festiu i visual, aquesta verdor i enginy es trasllada i muda un remolc, un element rústic i fener, en un element necessari per al dia i que canvia la fesomia d’aquest i la idea per la qual fou concebuda aquest. I l’enginy va més enllà, quan d’una festa de les feines del camp compareix una barca, atapeïda de mata i de flors, o a la inversa atapeïda de mata amb garlandes de paperí blanc coronada amb una bandera. O aquella carrossa, la que més destacava per finesa i blancor i coratge, la que du o té branques d’ametler. Aquesta capta la mirada de tots els presents. Aquesta ja no la veurem pus, perquè la Xylella fins i tot ha mort una carrossa!
Així i tot, es veuen dissenys ben originals. Aquest sant i la seva festa desperta la imaginació i la creativitat.
Aquesta festa ha deixat una evolució digna del seu estudi i uns arxius visuals (fotogràfics i de vídeo) ben interessants, també per estudiar com ha mudat de fesomia aquesta celebració, sobretot per veure la transformació que han patit les beneïdes. Tenim per davant fogueró, beneïdes, les carrosses i el seu disseny,
les espècies vegetals i el seu lloc al carro o remolc i els tipus de flors o flocs de paper que hi havia a Son Macià i els que actualment hi ha o es fan. També els animals i la incorporació, el fet més novell; de les garlandes, penons i altres elements ornamentals de les façanes i la Dimoniada. I no poden faltar els dimonis, que venen d’una arrel més que centenària, i també el seu paper ha canviat de manera important.
Més endavant hi haurà una secció de retrospectiva macianera, d’on de les beneïdes hi ha un sucós arxiu d’imatges de dissenys de carrosses i que també mostra l’evolució d’aquestes i l’afluència de gent.
Anem per passes.
Evolució de la festa
Actualment, comptam amb fogueró, beneïdes i dimoniada, alguns anys com enguany, com a cirereta del pastís. I com no poden faltar els dimonis que ja venen d’enrere!
El fogueró
Els orígens dels foguerons, són d’arrel pagana, el cas d’aquesta, és el d’altres festes per retre culte al Sol, en els moments en què el dia s’allarga o s’acurça (dies pròxims als Solsticis d’estiu i hivern.). A partir d’aquí se li associen les simbologies o significats de fertilitats, de renovació, de bones collites, etc. El primer fogueró damunt la plaça tengué lloc el 16 de gener de 1961 per iniciativa del rector del moment el murer Gabriel Moranta. Segons les fonts populars, els orígens del rector foren els motius per introduir aquest acte o festa. Tota una novetat al moment, afegeixen les persones consultades. Per tant, fa 65 anys que se celebra, llevat dels anys de postpandèmia. Una de les festes que ja ha complert els 50 anys o el mig segle.
Els dimonis
El nostre redol ha tengut la presència de figures infernals des de fa segles. Damià Duran al capítol de Sant Antoni cita tres grups de dimonis: els de S’Hospitalet (molt antics i terrorífics), un Sant Antoni i tres dimonis. S’han perdut els vestits i caretes. Al Rafal Pudent i a Son Mas eren dos. Més enrere, dins el temps, conta la gent que també n’hi havia un en Es Fangar.
Afegeix una descripció del Sant Antoni vist pels macianers: un gaiato i campaneta, amb un vestit marró, una barba blanca, una caperutxa i un dimoni que sempre el rondava.
Aquests feien presència a les beneïdes.
Els dimonis actuals també tenen una llarga història evolutiva pels fets.
Els primers es varen fa 40-30 anys i foren els següents el dimoni vermell, assemblant al dimoni gros manacorer i germà d’un dimoni de Capdepera, per iniciativa de la Parròquia i el seu rector Pere Orpí.
Els Rodamons tragueren en Recadeta, malmès per la humitat i quedant el xassís fou reconvertit en l’actual dimoni dorat o dimoni Tomeu. Tal vegada el dimoni més mal de dur. Els qui han ballat de dimoni coincideixen en aquest fet, ja que la visió de la careta i la respiració es fan per allà mateix. A un article de l’any passat vaig publicar una fotografia d’aquest dimoni, abans de la seva transformació.
El Club d’Esplai tragué en Banyeta Verda.
Tots anaven en carrossa i no ballaven.
Cap a l’actualitat. El dimoni de sac a imitació de dimonió manacorer, fou reconvertit en dimònia, i al llarg dels anys s’hi afegiren en Macianarro i Es Padrí, la darrera incorporació -dic darrera i ja fa estona d’això-. Aquests sí que ballen, el dia del Primer Ball i el vespre del fogueró del dissabte de Sant Antoni i a les beneïdes.
Beneïdes
Orígens
Una celebració antiquíssima. Se celebraven a Es Rafal Pudent, Son Fortesa, S’Espinagar, Es Fangar, Llodrà i Son Macià, ja que totes gaudien de capella. “Les cases que formaven una barriada es desplaçaven a l’oratori més proper i fins i tot repetien i anaven a les beneïdes d’un altre si venia bé”, asseguren testimonis. Damià Duran al seu Roda de Folklore Pagès, cita dos testimonis i dos llocs que ells afegeixen, Pere Matamales i Roig damunt el 1910 cità les beneïdes a la tafona de Son Macià Vell i Sebastià Boter cità llocs com So na Moixa, Son Pou Fondo i Es Rafal Pudent.
El canvi més gros que han patit les beneïdes són el dia en què se celebren. Cada possessió les celebrava un dia diferent de l’altre per tal de no coincidir. Com que Manacor du la doma, és el primer a celebrar-les, les celebra i celebrava el mateix dia però l’horabaixa. Per això les altres possessions del terme les celebrava un dia diferent, un dia festiu o diumenges posteriors.
La possessió de Son Macià, “que no tenia capella com a tal però sí servei de missa dominical. Usaven una cambra de les cases, pels senyors, i la gent que no hi cabia oïa la missa dins la cuina o dins les cases; les celebrava primerament el dia de Sant Sebastià, que era festiu i poc després les passaren al dia de Sant Antoni. (Tomàs Garau, Història de Son Macià)”.
En disposar d’un temple i una plaça es passaren a celebrar allà, just davant els escalons de la nova església.
La possessió de S’Hospitalet Vell, les celebrava dos diumenges posteriors a les de Son Macià, Manacor o Portocristo per tal de no coincidir. (Damià Duran, Roda de Folklore Pagès). Per tant, eren les darreres de la zona.
Les cases d’Es Fangar pels testimonis obtinguts (parlam de les dècades dels anys 40-50) no tenen record de carrosses. Només beneïen els animals, com la guarda d’ovelles i la guarda de porcs. Per això anaven a cercar un capellà de l’església de Sant Alfons de Felanitx, que venia amb dos escolans. Al mateix temps, venia gent de Son Proenç, per beneir-se.
Totes les possessions en celebraren fins als anys 60 més o menys, quan començà el petit èxode laboral cap a vorera de mar.
Canvis actuals
Les nostres beneïdes sempre han estat concorregudes, imatges i cròniques ens ho han fet saber. Lluïdes pel que fa a participació de carrosses i animals, i en públic i espectadors. El seu punt àlgid, venint d’enrere, el trobam fa 40-30 anys, durant les dècades dels anys 80 i 90. A partir d’aquí es mantengué fins avui dia, on han patit una transformació radical, anant a la baixa. Actualment, els macianers acostumen a fer més d’espectadors que no de participants i el públic restant acostuma a estar a la plaça. Fins fa 30- 40 anys, els veïnats no es solien moure de davant ca seva. Segons els anys i així com cau dia 17 i el diumenge posterior hi ha més o menys participació canviant el recorregut.
També hi havia tres premis, “de molt enrere, llavonses ho canviaren i tots iguals”, concorden la majoria d’entrevistats.
Les carrosses
Les carrosses es feien damunt carros de bandes i carros llargs, i a finals dels 60 a Son Macià encara se’n veien de llanta, quan la llei obligava a dur les rodes de goma o pneumàtic. No fou fins als anys setanta que aquests foren substituïts per “tractorets amb remolquet” (mules mecàniques n’era el nom oficial).
Un entrevistat, que ens suggerí el nom anterior; afegeix que va ser un canvi pel que fa a la manera de fer les beneïdes i l’estètica de les carrosses.
La carrossa que mai faltava era dels quintos. Completaven la desfilada dos tipus de carrosses “les guapes” o carrosses vegetals i “les lletges” satíriques o humorístiques.
Les primeres, “les guapes” muntades damunt un carro de banda tenien una estructura quadrada, com una caixa, amb pals per amunt i travessers pels costats, amb reixeta per aguantar la mata i tela de sac per tapar les parts que no tapava la mata. Eren estirades per la bístia més lluent i grassa que tenguessin a la casa. També hi havia les carrosses que duien arcs de fasser. I la que més destacava era aquella que duia les primeres branques florides d’ametler.
Les lletges o satíriques acostumaven a estar damunt un carro llarg, car aquestes el seu propòsit era fer xou i, per tant, necessitaven un escenari o espai, a imitació d’una obra de teatre en espai i temps, figurants i ambientació. Eren estirades per una bístia vella o que no fos curiosa, com un ase. Ridiculitzaven el poder polític i social d’aquell temps, que sempre solia ser l’Església i l’Ajuntament.
L’autor de Roda de Folklore de Pagès, afegeix que davall les arcades de fasser, hi anaven sonadors, una guitarra, guitarrons, una botella grapalluda i una ximbomba.
Aquests sonadors degueren sortir com a data màxima fins a 1955 o s’aturaren abans. Hem posat 1955 com a data màxima, ja que a partir d’aquí Son Macià, pateix un canvi o ruptura amb certes tradicions com el fogueró de Santa Catalina, possiblement els sonadors de la carrossa en siguin un exemple més. Segurament n’eren més que guitarres, per les nostres terreres sempre hi ha hagut més guitarrons que guitarres. A part, que el guitarró acompanya i, per tant, el so es fa més present. Repiquen més, com diria un sonador antic.
Ens fa dubtar el fet de la ximbomba, car aquestes sempre solen ser més presents en els Darrers Dies, quan s’acosta la Quaresma.
Estils i dissenys
Quasi totes seguien l’exemple de caixa, però algunes no. N’hi havia que feien una barca de mata o garlandes d’aquesta i la coronaven amb una bandera nacional i paperí blanc o de color vermell o groc (simulant el pal d’una barca).
Carrossa d’arcs de fasser i mata, amb un disseny de flors majoritàriament blanques. Flocs a la bístia i als guarniments. Participants amb l’obsequi, un braç de gitano; a l’entrada del poble. No hi havia obert el tram final del carrer Puig d’Alenar. Gener del 1972. Arxiu de Maria Nicolau.Carrossa damunt cabriol. “Màstil” fet amb escala de peu de collir figues, enrevoltillat de paperí i coronat amb una bandera. Una carrossa feta amb enginy, pel que fa a l’escala de peu com a màstil. Un dels participants du una guitarra en mà. Participants no identificats. Gener de 1972. Arxiu de Maria Nicolau.Carrossa de caixa o caixó. Aquesta amb mata, fulles de fasser i els pilars o columnes coronades de bolles vegetals amb flors. Les baranes també atapaeïdes de flors blanques. Gener de 1972. Arxiu de Maria Nicolau.
La verdor de les carrosses
Les carrosses combinaven i combinen les espècies vegetals de garriga amb les espècies vegetals de jardí o ornamentals (fasser i plantes d’interior o adaptades a corrals i patis interiors, com les fulles de saló (Aspidistra elatior), falgueres, les Alocasia macrorrhizos, alguna espècie del gènere Colocasia, les cintes (Chlorophytum comosum), la coralina (Russelia equisetiformis) per citar-ne algunes. Aquestes embelleixen la carrossa per les seves fulles, especialment si representen escenes de cases, com corrals i cuines o clastres.
Damià Duran, cita les espècies carrosses dels anys anteriors a la Guerra Civil i la postguerra i en algunes d’elles el seu lloc.
“Per tapar les baranes del carro, brots de murta, mata, arbocer, esparreguera d’ombra, mata-selva i fulles de fasser. De poms de taronges, de roses de paper, de bruc o cireretes de Betlem, i així també ocultaven els braços del carro i les rodes”. Afegeix les arcades de fasser, davall les quals hi van els sonadors.
L’esparreguera d’ombra servia i serveix per tapar les llantes de les rodes, també antigament. Així mateix, qualsevol element vegetal serveix per vestir una carrossa. El nostre poble ha vist carrosses d’olivera, llimoneres estibades de llimones, soques d’ametler florides de roses de paper, soques de figuera amb el brancam sencer, entre d’altres. També fa 40 anys per tapar els costats del remolc, era comú usar càrritx verd o sec. Ara s’usa canyís. S’ha de donar importància al garballó a l’hora d’omplir els buits i la seva versatilitat quan s’usa.
Roses o flocs de paper
Les roses o flocs de paper eren el colofó de les carrosses. Aquestes eren de color vermell i blanc i varen ser així fins als anys 80, que començaren a innovar amb altres colors com el groc i el blau, creant carrosses ben acolorides.
La carrossa dels quintos n’estava ben atapeïda de flors. Aquestes flors eren fetes per les seves mares, sota la direcció de madò “Maria Rumba” que dirigia i duia la vara de comandament i se’n cuidava que totes les mares en fessin per la carrossa. En haver acabat les beneïdes, es guardaven dins una capsa de cartó i l’any següent es treien i es repassaven els doblecs d’aquelles que estiguessin mastegades. La manera de fer aquestes obres d’art de paper s’aprofita tot. Dic, obra d’art perquè tant pareixen roses com clavells, de plecs i doblecs que duen, que com més en duen millor.
Elaboració
S’agafa un paper de seda i es doblega segons els fulls que volem que duguin (de gruixa va bé que siguin de cinc o sis fulls). S’agafa un tassó i es dibuixa damunt el full la forma del tassó i es retallen les flors. De les restes se’n fan els ulls de la flor. Els blancs per la flor vermella i els vermells per la flor blanca.
Els retalls es posen un filferro prim. Aquest es passa en el centre del caramull de rotlos i s’estreny el manat de paper. La flor està quasi feta. Ara falta doblegar-la o pessigar-la. Com més millor, queda més pomposa.
Aquesta manera conviu amb l’altra manera actual de fer les flors, d’un paper diferent i fetes amb agulla de ganxet.
Diversos testimonis han informat d’altres maneres de fer-ne, de les quals les flors ressaltaven més damunt la carrossa. Però tots han coincidit que l’explicada en aquest article, era la més habitual.
El costum d’enramellar façanes, és novell pràcticament. Però no acaba d’agafar idea entre les cases, així com per les festes d’estiu. Així i tot, s’ha d’agrair a les façanes o cases que ho fan perquè ajuden a canviar la fesomia de carrers i al poble en general, quan és l’hora de mudar el frontis de les cases per festes. És necessari i ajuda a entendre el tarannà de la festa, d’aquesta i qualsevol altre. No només és festa al carrer o de socialitzar, sinó d’entendre i comprendre el sentit de la causa i d’aquí la seva resposta particular.
Reminiscència vs. modernitat. Milers de dissenys i molta imaginació i creativitat.
Que per molts d’anys puguem veure i celebrar aquestes festes tan vestides i acolorides!
P. D. Des d’aquí faig una crida per aquell qui em vulgui enviar fotos antigues de Son Macià. Aquell qui en tengui i voldria que fossin publicades, les pot enviar a aquest correu: iesm.miquelestelrich@gmail.com
Citant si pot ser les persones amb la data de la fotografia i el motiu (festes, persones, esdeveniments, etc.) amb arxiu de la fotografia o persona qui la guarda.
Sortiran o bé a articles o bé a capítols posteriors de Retrospectiva Macianera, a dins aquesta mateixa secció de Trama Urbana i Social Macianera.
