El gall roig de na Maricarmen. Imatge NO generada per intel·ligència artificial
Una nova vida, un nou món, una nova rutina. En aquesta ocasió escric les línies en un bloquet a mà, assegut en un vagó del ferrocarril de camí a Barcelona; avui és La Mercè, no hem tengut classe i encara no sé què és el que això significa. Aquest nou món és diferent, és inspirador i també revelador; autopistes de cinc carrils en cada sentit, horaris indesxifrables i passadissos que més aviat semblen laberints. Tot allò diferent, però, també té paral·lelismes que em transporten a casa. És curiós veure com, aquí, les mateixes paraules poden significar alguna cosa diferent, o que has de dir lletra per lletra el teu llinatge quan et registres a qualque lloc.
Com ja he dit, l’horari és mal d’entendre i també feixuc; però un dia d’aquests (crec que era ahir quan escric això a hores d’ara) gairebé no havia tengut temps de mirar les xarxes socials entre feines i presses. Ahir (en sortir de classe) vaig començar a veure unes imatges que vaig sentir un déjà-vu de fa unes setmanes a la Diada de Catalunya. Sense context, veia estampes escarrufadores d’abusos policials a gent de tota mena (sincerament, no entenia res); l’algoritme, però, va ser veloç i no va tardar a mostrar-me el rerefons de la qüestió.
Bé, el rerefons està ben amagat en un despatx d’un gratacel de la zona alta de qualque ciutat amb una llengua diferent de la nostra. Doncs, més que el rerefons, seria el motiu: la mobilització popular; el poble, la gent que donava suport a una dona de vuitanta-set anys a punt de ser desnonada entre llàgrimes. Per què? No pagava el lloguer? La van fer fora de ca seva perquè un fons voltor havia comprat el bloc de pisos on ella vivia. Ara, el lloguer es multiplicava fins a més de 1600 euros al mes. Em deman qui, jubilat i pensionista, que no tengui feixos de bitllets o lingots d’or davall el llit, es pot permetre aquesta suma abominable.
Efectivament, la van treure, la brutalitat policial en pocs segons es va endur la seva vida per davant (els seus mobles, els seus marcs de fotos; però també els seus records i tot allò que hi havia construït).
Poc després (meravellós algoritme) em sortia una notícia molt interessant: alguna ciutat europea (crec que era Berlín) havia prohibit que aquests tipus de fons compressin finques de pisos senceres per convertir-les en (jo què sé) hotels o airbnbs. Tot això mentre na Maricarmen (nom que ha donat la volta a l’“Estat”) era treta a la força per no poder pagar un valor impensable.
Aquest, no és un cas aïllat (tant de bo ho fos), a les Illes hi ha hagut i hi podria haver (així com a molts altres llocs) moltes més Maricarmen. De fet, m’ha sortit un titular que explicava que una dona, na Pilar, havia cotitzat quaranta anys de la seva vida i que ara no es podia permetre pagar el lloguer per a una casa.
Fa gràcia veure com molts polítics s’umplen la boca amb paraules com “crisi de l’habitatge”. Mentre aquests viuen a xalets i pensen que construint un parell d’habitatges públics, el problema ja està resolt (un parell mallorquí, que amb això també hi he tengut problemes). Per què no prenen exemple d’aquestes ciutats que sí s’han ficat de fons dins el problema?, encara que segurament el nostre sigui major (perquè els problemes no desapareixen per molt que no els vulguem veure). Aquí, cream un autèntic còctel Molotov per acabar amb nosaltres mateixos: britànics que construeixen urbanitzacions de luxe, immobiliàries que directament ja lloguen habitacions (però a vuit-cents euros una de catorze metres quadrats), es destrueixen restes arqueològiques per construir finques de pisos, o s’amplien aeroports a llocs que demanen a crits que ja és ben hora d’aturar. Podria seguir, tal vegada necessitaria un llibre sencer si volgués explicar-me.
Però com deia, s’umplen la boca de batre rècords, de tenir un creixement (per segons qui) econòmic descontrolat i de promocionar el nostre fràgil territori com a producte de souvenir i d’especulació.
Així i tot, davant cada injustícia, sempre s’hi troben resistència: les antifeixistes, els sindicats de llogateres, les ecologistes, les que umplen carrers i avingudes dient “no” a l’ampliació dels aeroports arreu dels Països Catalans. Que sàpiguen que hi ha un teixit organitzat disposat a donar-ho tot. Perquè el gall roig només es rendeix quan mor, i això mai passarà mentre el món sigui món.
