Ahir l'Ajuntament de Manacor va col·locar dues noves Pedres de la Memòria en record i homenatge a dues persones represaliades pel feixisme: Antoni Alomar Mas, el rellotger de Llubí i Antoni Joan Mascaró. L'historiador, escriptor i periodista Antoni Tugores va escriure el següent relat, basat en els fets verídics de la trista història d'Alomar i la seva família, que s'inclou en el llibre Com la carn de xinxa. Cròniques de 1936 i d'altres (Lleonard Muntaner) i que ha vengut a bé cedir-nos i que tot seguit reproduïm íntegrament:
LES NINES I EL COMISSARI
La Guerra Civil no va ser solament un terbolí que va absorbir un grapat de vides humanes; es convertí també en ocasió única per a les venjances personals, originades per raons econòmiques o despits amorosos. Es feu un llarg i interessat parèntesi en les consciències per poder cometre al llarg d’uns anys crims vergonyosos, a l’aixopluc de la impunitat que oferien uns uniformes militars o de milícies feixistes i d’unes idees que, sovint des de les trones, preconitzaven que exterminar aquella “salvatgina” equivalia a aconseguir la vida eterna. Amb els anys, alguns dels botxins i repressors no es varen creure l’engany que havien sobreposat temporalment a les pròpies conviccions, s’adonaren de la monstruositat dels seus actes –altres se’n sentiren orgullosos fins el dia de la mort- i intentaren acostar-se als familiars de les víctimes per tal d’obtenir-ne el perdó. Aquesta crònica n’és un exemple.
Al marge dels penediments, la vergonya o la ufanor dels culpables, aquest relat és, per sobre de tot, la història de l’esforç per sobreviure i l’afany de superació d’entrebancs i patiments, de dues nines –d’onze i vuit anys- que després de perdre els seus pares per assassinat, en dos dies consecutius de finals d’agost de 1936, es veieren soles i acollides per una veïna que, conscient que els pares no tornarien, des del primer dia les mudà de negre. És la peripècia humana de dues persones que, malgrat prengueren camins sempre paral·lels dins la vida, enfocaren la seva existència de manera ben diferent: una, immersa en la depressió i la impossibilitat d’assumir les calamitats del passat; l’altra des de l’orgull i la força que li atorgava la fermesa de les seves conviccions.
Llubí, punt de partida
Llubí, petit poble del Pla de Mallorca, oferia poques oportunitats de supervivència a tots aquells que no disposaven de terres en propietat. L’activitat econòmica es fonamentava en el conreu de garrofes, ametlles i tàperes i en l’elaboració de destil·lats.
Antoni Alomar, de Can Queto, i Margalida Jaume, de ca na Llarga, havien començat a festejar, encara que Antoni es trobava indecís amb aquella relació. La raó dels seus dubtes era que al poble veí de Sineu hi tenia una altra al·lota, pubila, que feia de modista. Un dia decidí demanar ajut a la seva mare.
-Ma mare, tenc un problema: festeig dues al·lotes i les dues m’agraden; m’agraden molt…
-Fill meu, si et cases, fes-ho amb la que creguis que t’estima més.
-Si ha de ser així, no tenc dubtes: és na Margalida de ca na Llarga, la de Llubí.
Antoni Alomar Mas havia nascut a Llubí el 10 de gener de 1894, fill de Jaume i Antònia. Margalida Jaume Vanrell, el 21 de juliol de 1896, també a Llubí, filla de Mateu i Francesca, pagesos humils. (Les dades personals han estat tretes dels Jutjats de Manacor. Gran part del capítol és aportació de la filla dels rellotgers de Llubí, Francesca Alomar Jaume i de la seva neboda –filla d’Antònia Alomar i néta dels protagonistes d’aquesta història- Tolita Riera Alomar).
Presa la decisió es casaren aviat i al cap de poc temps partirien cap a Manacor. Ell sabia que la vida no seria gens planera; durant la Primera Guerra Mundial havia estat treballant a França en condicions precàries. Allà havia après els costums d’un món obert i cosmopolita que diferia molt del de l’illa. Però la vida, allà, no li havia resultat fàcil. França estava patint la Gran Guerra. Anys després Antoni contava que en una ocasió, al llarg de deu dies, s’havia vist tancat dins un soterrani, on menjava tan sols plàtans, l’únic que hi trobà.
Quan tornà de França es posà a treballar a Llubí amb un metge: menava un carretó per portar-lo a veure els malalts i guanyava una pesseta diària, que entregava setmanalment als seus pares. Però arribà un mes en què no els entregà els doblers, ja que havia decidit comprar-se un abric. Antoni era una mica presumit, li agradava tenir esment de la seva imatge. La reacció del seu pare va ser treure’l de casa. Aleshores es veié obligat a cercar aixopluc en un altre indret. El trobà a casa d’un germà seu que havia partit de casa alguns anys abans i que feia de rellotger a Sa Pobla. Antoni aprofità el temps i l’oportunitat que li oferia el germà; assimilà les estratègies d’un comerciant per tal de vendre i, a més, va aprendre a arreglar rellotges.
Comença l’aventura manacorina
Una vegada après l’ofici de rellotger a casa del seu germà, Antoni Alomar es casà amb Margalida Jaume –la dona que més l’estimava- i la parella partí cap a Manacor a la recerca d’una oportunitat per guanyar-se la vida com comerciants. Manacor, resultava un poble atractiu, ja que des de principi de segle s’hi havien establert fàbriques importants –de perles i pintes- mentre que l’ebenisteria i la construcció estaven en creixement des dels inicis dels anys vint. El món del comerç i la indústria s’obria camí, per primera vegada, al marge de les activitats tradicionals del camp. I de qualque manera eren dues societats que s’enfrontaven: el camp equivalia a l’antic món, representat per la monarquia, mentre que comerç i indústria simbolitzaven el progrés i estaven més a prop dels valors republicans. Antoni, sobretot després de l’estada a França, desitjava un canvi social.
Tan convençut estava que la seva peripècia a Manacor seria reeixida que la parella no deixà casa parada a Llubí ja que no pensava tornar-hi. Per altra banda, Antònia Mas, la mare d’Antoni, treballava de serventa a ca uns senyors de Cala Rajada, molt relacionats amb Manacor; d’aquesta manera no els quedaria gaire lluny.
Margalida i Antoni s’instal·laren inicialment a la cèntrica Plaça de la Constitució –Sa Plaça- entre el Repès i la cordaria d’En Nofre Ramis. A poc a poc s’anaren fent una clientela i un nom com a rellotgers. Tenien tot tipus de rellotges: de taula, despertadors, de butxaca, de saló, de paret i de polsera. Cada dimecres, Antoni acudia al mercat de Sineu i, de passada, duia peces d’argenteria a arreglar a un joier d’aquell poble i, per compensar, aquell li donava tota la feina d’arranjar rellotges.
La seva estabilitat econòmica, malgrat la dificultat i la incertesa que caracteritzava l’època, els permeté d’anar creixent socialment, professional i també familiar. El 1925 va néixer la primera filla, Antònia. El 1928 va néixer la segona, Francesca. En aquells moments els rellotgers de Llubí ja no vivien a la plaça de la Constitució coneguda com Sa Plaça de ses Verdures, sinó en un lloc més cèntric: a la plaça de Pi i Margall número 4, ben davant del convent dels dominics, a la mateixa plaça de l’Ajuntament. L’any 1930 va néixer un tercer fill del matrimoni, de nom Jaume, però morí als dos anys. Quasi un any després, continuà la desgràcia: un fill que esperaven nasqué ja mort.
El negoci s’anava expandint any rere any; els duien rellotges a revisar també des d’altres pobles de la comarca: de Petra, d’Artà… La persona que portava els rellotges d’Artà, per cert, solia dur garballons a les nines, ja que l’interior del tronc es considerava una llepolia.
Malgrat que l’arribada de la República significà un cert allunyament de les esglésies per part de molts dels antics catòlics practicants, no va ser aquest el cas de Margalida Jaume, que anava a missa regularment. Antoni coneixia més món i, sense tenir una actitud gens bel·ligerant envers el clergat, era diferent; això no l’impedia tenir amistat amb els veïnats frares dominics i sempre que s’espatllava el rellotge de la torre del campanar, els l’adobava de franc. Les nines, per altra banda, anaven a l’escola de les monges franciscanes, també molt a prop de casa. És un fet curiós que molts republicans sentien una gran admiració per les “Monges de Sa Bassa” que era la denominació primitiva amb la què es coneixia abans les franciscanes. Un dels manacorins que sentien autèntica veneració envers aquestes monges era el Batle Amer, tot i el seu conegut anticlericalisme. L’admiració provenia de la tasca social que realitzaven.
Una vegada hagueren fet la primera comunió, Antònia i Francesca continuaren els seus estudis amb una mestra que havia muntat una petita acadèmia en un primer pis veïnat de Can Gasparoto, vora el bar de Can Marit, també a pocs metres de casa.
Una situació econòmica cada cop millor els permetia passar tres mesos de l’estiu a Porto Cristo, en una casa situada a la carretera de Son Servera, actual carrer de Gual, que compartien amb Pere Juaneda. (Es tracta de Pere Juaneda Pons, de 43 anys, menorquí de naixement, casat amb Margalida Ferrà i que no tenia fills. Vivia al carrer del Carril i feia de cobrador d’electricitat. Morí assassinat el 17 d’agost de 1936 vora la paret del cementeri vell. Conten que quan se l’enduien pres, li volien fer dir “Viva España”, però ell deia tan sols “Viva Azaña”. El seu pare, maonès, que també es deia Pere, i que es trobava a Manacor des d’unes setmanes enrere, patí la mateixa sort del seu fill, el mateix dia i a la mateixa hora).
Gaudien del Port gairebé com la gent de casa de senyors, o menestrals i pagesos benestants. Antoni, mentre duraven les vacances d’estiu, duia el negoci en solitari sense l’ajuda de l’esposa. Cada dia, però, quan tancava la rellotgeria es desplaçava a Porto Cristo amb bicicleta, d’on partia l’endemà de bon matí.
El desembarcament, la guerra
Antònia, la major, tenia onze anys i Francesca vuit quan el 16 d’agost de 1936 es produïa el desembarcament de les tropes republicanes d’Alberto Bayo a la costa de Llevant. Aquell dia, diumenge, estava previst que comparegués a la casa del Port l’amo en Pep Bennassar, Pancuit, amb el seu carretó, per portar la família a Manacor, juntament amb tots els arreus, i donar per acabada la temporada de vacances. El terrabastall escandalós de les canonades regirà la família –encara que Antoni, ingènuament, pensava que es tractava de barrobins que es feien servir sovint per construir els vivers de llagosta a les roques- quan es preparava per assistir a missa primera: avions, artilleria naval, el xiulet molt proper de les bales, papers que volaven, cridòria, gent que corria espaordida… –Han arribat els rojos!, era el crit general.
Carregaren tots els estris i maletes i partiren de seguida cap a Manacor amb el carretó; Antoni anava al costat amb la bicicleta. De camí cap a casa toparen un seguit de camions carregats de falangistes que es dirigien cap al Port. Aturaren Antoni i li feren repetir, amb veu forta i vibrant “Viva España!” Tot el camí sentiren una cridadissa espantosa, així com a l’entrada de Manacor. Aturaren un moment el carretó davant casa seva, enfront del convent i de les cases consistorials.
L’amo en Pep Pancuit, bon amic del matrimoni, una vegada descarregats tots els ormeigs, decidí que el més prudent era dur aquella família a foravila, lluny de la situació caòtica que es vivia al centre de Manacor i, més encara, tan a prop de la Sala. Per això acompanyà Margalida i les dues nines a casa d’un cosí seu que vivia al camp. Antoni Alomar, malgrat tot, havia decidit quedar-se al poble, sol a la rellotgeria, assegurant que havia de mantenir la botiga oberta i que, a més, res no havia de témer si no havia fet mai mal a ningú.
Dos dies després, Margalida Jaume decidí tornar a la rellotgeria amb el seu home, i deixà les nines al camp. L’endemà mateix, uns falangistes anaren a la casa de camp i obligaren les nines a tornar a casa: –Els qui no són de família, que se’n vagin a ca seva! Per aquest motiu, Margalida hagué de tornar a foravila a cercar les nines.
Antoni Alomar no es troba a casa
De tornada a casa, Margalida i les nines no trobaren Antoni. Poc després, l’esposa va saber que l’havien tancat a la presó i li dugué un matalàs per tal d’evitar que hagués de jeure a terra. Li arribaren notícies que el compartia amb vuit presos més i que l’utilitzaven tan sols per fer-hi descansar el cap. Al llarg d’uns dies, les nines portaren diàriament el dinar al seu pare. La presó era ben a prop de la rellotgeria, ja que s’ubicava a l’antic refectori dels pares dominics, a la part exterior del Claustre de Sant Vicenç, on actualment es troba el Palau de Justícia. Dins el mateix entorn del claustre s’hi trobaven les cases consistorials, el convent dels dominics, la caserna de la Guàrdia Civil, els jutjats, un dispensari, una escola i, a més, les presons per a homes i dones.
El dissabte 22 d’agost, a les 4 del capvespre, entrà a la casa dels rellotgers un guàrdia civil ordenant a Margalida que es presentàs a la caserna: estaven esperant un inspector de Ciutat que, una vegada a Manacor, alliberaria el seu marit. Margalida manà a les nines que no es moguessin, exultant d’alegria per la llibertat imminent del seu marit.
Efectivament, aquell mateix dia alliberaren Antoni Alomar que, amb el matalàs a sobre, tornà a casa horabaixando, hores després que Margalida hagués partit cap al quarter, on encara estava esperant.
–On és la vostra mare? –preguntà Antoni. -I tu, d’on vens? –demanà a Antònia- que acabava d’arribar a casa.
–He anat amb na Teresa a veure com són el rojos.
Antoni es posà furiós, li pegà una bescollada i li digué que no volia tornar a veure aquella nina per ca seva.
Entrada de fosca, quan Antoni veié que la dona no tornava, envià la filla petita, Francesca, al quarter de la Guàrdia Civil a veure si podia dur noves de Margalida. Francesca hi acudí i trobà la seva mare asseguda en una cadira de la sala de l’entrada.
–No he tornat perquè s’endarrereix el tren i l’inspector encara no ha arribat, digué Margalida comprovant que el seu arrest no tenia relació amb la llibertat d’Antoni. Digues-li a ton pare que us prepari una truita i sopau. No cal que m’espereu.
Ja eren les cinc del matí quan Antoni, visiblement nerviós, es movia impacient per la casa, i més inquiet estava després de comprovar com havien desaparegut del seu lloc habitual la capsa de les joies de Margalida i la dels doblers. Acudí rabent al quarter i li varen indicar que la seva esposa havia ingressat a la presó de dones.
Des d’aleshores, cada dia, la filla més petita, Francesca, li duia una senalleta amb el dinar, encara que no podia, per més que ho intentava, veure la seva mare. Davant aquesta circumstància, Antoni tramà un sistema per comunicar-se amb la dona. Li envià un missatge, escrit en un petit paper doblegat en una sèrie de plecs, amagat dins l’arròs sec. Margalida, que era analfabeta, li retornà un altre bitllet, escrit per una companya de presó, dins l’arròs sobrant, en el qual indicava que havia amagat les joies i els diners dins la gàbia de les guatlles. Antoni Alomar, que havia passat uns dies dins la presó ignorant els motius, no gosava sortir de casa.
Pocs dies després, Antònia i Francesca es despertaren de sobte, a primera hora del matí, ja que el sol entrava a dolls dins la casa; les portes i les persianes de la rellotgeria estaven obertes de bat a bat. El seu pare no hi era; se l’havia menjat la terra. Es quedaren soles, plorant sense conhort.
Alguns veïnats tengueren compassió de les dues germanes, però d’una manera especial la senyora de can Morey, que els donà menjar i en tengué esment tot aquell temps de solitud. Des d’anys enrere hi havia una excel·lent relació amb la veïna família Morey, que fins i tot els comprava joguines quan arribaven els Reis. Mentre durà l’absència, una nina dormia a cal secretari, Don Sebastià Perelló i l’altra, a can Morey. Un selleter que treballava en aquella zona cèntrica del convent dels dominics passà per la presó i dugué notícies al secretari: tant Antoni com Margalida havien desaparegut i la seva mort ja era un fet gairebé de domini públic, encara que ningú no ho havia comunicat a les nines.
Antoni Alomar –de quaranta-dos anys– havia estat assassinat el dissabte 29 d’agost. Margalida Jaume, de quaranta anys i embarassada, va ser morta un dia després, el diumenge 30 d’agost. Algú va dir que estava enterrada a Petra, però sembla poc probable, si tenim en compte que els feixistes de Petra duien els detenguts que volien eliminar a Manacor –a Son Coletes- i els enterraven allà mateix.
–Ens va dir –afirma Francesca- la madona de Son Suau (una possessió entre Llubí i Santa Margalida) que qualcú havia comentat per Petra que el fosser d’aquell poble, quan havia vist ma mare, havia exclamat que aquella dona era la rellotgera de Manacor. Conta la mateixa versió –que consideram poc versemblant- que un falangista havia dit al fosser de Petra –testimoni de l’assassinat de la dona- que ell havia presenciat el fet, però que no ho podria contar i que li pegà un tir allà mateix. El cos del fosser va caure –segons aquesta versió- per sobre el de Margalida Jaume. Totes les altres interpretacions situen la mort de Margalida a Manacor, així com la del fosser, Antoni Riutort, a qui l’historiador Llorenç Capellà ubica clarament a Son Coletes, “víctima de grip”, segons la versió oficial. La seva família conta que Antoni Riutort morí a Manacor juntament amb Andreu Homar, de Petra; deixaven sis fills orfes cadascun. Els testimonis recollits per Llorenç Capellà coincideixen què la mort de Margalida Jaume fou a Son Coletes.
Causes dels assassinats
Es va dir –conta Francesca- que un dominic, des de les estances del convent, veié Antoni Alomar, en calçons de davall, damunt el terrat de casa i l’acusà. No sabem, però, quina era l’acusació concreta, ja que el fet d’anar en calçons de davall sembla irrellevant. No es coneix amb certesa, però sí que es recorda que entre els arguments que esgrimien els repressors d’Antoni hi era el de tenir una ràdio.
Que entre el comandament nacional hi havia una certa obsessió pels aparells de ràdio ho confirma un ban que emeté el capità Pere Sansaloni Gaza, cap de la Guàrdia Civil de Manacor i que era, el juliol de 1936, comandant militar de la plaça. Interpretant el ban de Goded, Sansaloni adverteix: «…queda prohibido terminantemente el uso de aparatos de radio en todo establecimiento público y los encargados de los mismos que infrinjan dicho precepto, serán detenidos inmediatamente. También será detenido y puesto a disposición de la autoridad militar, todo propagador de noticias tendenciosas o falsas que influyan, aunque levemente, en la alteración del orden público. Manacor, 22 de julio de 1936». El ban sortia publicat en portada de Voz y Voto de dia 25 de juliol de 1936.
Una curiositat: al mateix setmanari, núm. 271 de 26 de setembre de 1936 es publica un anunci comercial: “Vendería o cambiaría automóvil por una radio. Para informes en esta Imprenta”. La teoria que la informació equival a poder no és nova.
Hauria vist el dominic que Antoni engegàs la ràdio al terrat de casa? Pot ser el rellotger era tan poc prudent com per tenir una ràdio en un lloc tan poc usual, visible, perillós i exposat a la meteorologia com un terrat? El que és cert és que poc després el varen detenir. No sembla l’apuntat abans, el veritable motiu de la detenció.
Una altra curiositat i coincidència: també al fosser de Petra, Antoni Riutort, mort a Son Coletes, l’acusaren de tenir una ràdio: havia fet clots per a un dels falangistes més significats de Petra i els tenia encara pendents de cobrament; vuitanta duros d’aquells temps. Antoni havia fermat un contracte verbal, davant un testimoni, l’amo Andreu Homar. Quan el 20 d’agost, desaparegueren un i altre, no va ser per tenir amagat el batle Amer dins una tomba del cementeri de Petra; el pretext va ser que disposava d’una ràdio.
Francesca Alomar, setanta-cinc anys després, recorda un detall, que sembla no considerar gaire rellevant: assegura que el seu pare era lector reconsagrat del setmanari de signe republicà Nosotros i que en conservava tota la col·lecció. En aquells dies d’agost, tots els responsables de la publicació radical esquerrana –que combatia sense pietat la dreta manacorina a la qual ridiculitzava amb els seus escrits, dibuixos i caricatures, molt especialment- estaven amagats, detenguts o havien desaparegut sense possibilitat de retorn. Potser que en una de les inspeccions practicades a la casa dels rellotgers haguessin trobat la col·lecció del setmanari republicà?
Per ventura aquesta sospita no és tan inversemblant si tenim en compte que tres quarts de segle després de la guerra no es troba en tot Mallorca –ja sigui a les col·leccions privades o a les millors hemeroteques, com la de la Fundació Bartomeu March de Ciutat- un sol recull sencer d’aquell setmanari manacorí, el qual, dirigit per Miquel Duran Rosselló, tengué més aviat una existència efímera, car no durà gaire més d’un any: del 13 d’abril de 1935 al 18 de juliol de 1936; en definitiva, 67 números.
Quatre mots sobre Miquel Duran i Nosotros
Miquel Duran Rosselló, havia nascut el 18 de juny de 1908, fill de Pere Joan i Joana Maria. Vivia al carrer de Colom de Manacor. Tenia 28 anys quan fou detengut i assassinat d’una manera esfereïdora. Ex seminarista jesuïta, de tornada al poble va prendre part activa en la lluita dialèctica dels republicans contra la dreta local més reaccionària, mitjançant el setmanari de combat Nosotros, del qual n’era el director. Escriu Llorenç Capellà al seu impagable Diccionari Vermell que una metgessa el sanà i amb el bisturí li marcà el cos ple de creus pertot. Morí el 4 de setembre de 1936. Hores abans ja havien assassinat el seu germà Bartomeu Duran Rosselló, fadrí, de 25 anys i treballador del camp, per no haver dit on estava amagat el seu germà Miquel.
Dins del bienni negre, Duran havia estat empresonat per un article que publicà a Voz y Voto en favor del consistori republicà presidit per Antoni Amer, destituït arran del cobrament dels impostos de 1932. Aquell article, titulat “Para muestra, un botón” i subtitulat “La soberbia es un globo de viento del cual salen, al pincharlo, tempestades”, realitzava afirmacions contundents: “…Parece que su finalidad (de la Gestora que havia suplert el consistori republicà) es satisfacer los instintos depravados de venganza, de tirria de antipatías personales… Queremos ser gobernados por la razón, no por voluntad del que manda o gobierna. La voluntad sin la razón es pasión o capricho (…) con sus atropellos legales arruinan los fundamentos de la ética ciudadana, contradicen el sentido común, proclaman la tiranía, legitiman el crimen… bien pronto recogerán el fruto de su simiente: sembrando vientos recogerán tempestades que se desencadenarán dispersándolos a todos como puñado de polvo».
Durant els darrers mesos de la República, a Manacor hi havia moltes famílies que cada dissabte rebien regularment Nosotros al seu domicili. Avui, dissortadament, no només resulta impossible poder consultar –com dèiem- una col·lecció completa, sinó també trobar un sol exemplar. No és aquest el mateix cas de l’altre setmanari manacorí, Voz y Voto, coetani i competidor des de posicions dretanes i integristes, que amb el temps esdevingué Renacer i més endavant, Arriba.
Sens dubte la repressió posterior al cop d’estat tengué en Nosotros i els seus col·laboradors habituals un dels principals objectius, fins al punt que la gent que havia col·leccionat els seus exemplars se’n desprengué ben de pressa, per evitar mals majors. Nosotros –malgrat ser una petita i modesta publicació de poble- fou un dels objectius predilectes del governador civil Mateu Torres Bestard. Quasi podria dir-se que va ser una de les seves obsessions. A més del director i el seu germà, també desaparegueren els dibuixants Miquel Palmer Duran, Simonet, de 18 anys i Bartomeu Blanquer Soler, Tolito, de 33 anys, casat i pare de dos fills, Pere i Coloma. Els col·laboradors de la revista foren reprimits molt severament, com es pot comprovar a les fitxes dels afectats per la Llei de Responsabilitats Polítiques. Un exemple: Miquel Sancho Alzina, serverí, col·laborador habitual del setmanari esquerrà, va ser detengut el 24 d’agost de 1936 i processat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques, que el condemnà a la pèrdua de tots els seus béns, que eren molts: un xalet i un hotel a Cala Millor, així com 400.000 pessetes en efectiu, tota una immensa fortuna –cal recordar que el pressupost de l’Ajuntament de Manacor no arribava a aquesta quantitat. Entre altres motius, “…se manejó además su colaboración en el semanario “Nosotros”, contra la religión y sus ministros”. D’aquest i d’altres casos semblants es pot trobar informació molt útil i interessant al llibre de Miquel Duran “Responsabilidades políticas e incautación de bienes”, així com també al llibre de Francisco Sanllorente “La persecución económica de los derrotados”.
Era suficient, tenir una col·lecció completa de Nosotros per assassinar el matrimoni? És fàcil pensar que hi havia d’haver altres arguments –tot i que aleshores no era imprescindible que les raons fossin convincents- potser més inconfessables. Com per exemple: Aquelles criatures –Antònia i Francesca- podien ser objecte del desig d’algun matrimoni eixorc? Francesca recorda el motiu pel qual acusaren el pare, tenir una ràdio i afirma, de seguida: –Però no era cert; mon pare no tenia cap ràdio, sinó un fonògraf. Mon pare era un senyor, de gustos refinats de quan havia estat a França i li agradava la música. Ma mare, en canvi, era una pagesa.
De totes les conjectures, sovint el fet que veritablement es donava com desencadenant dels assassinats era el pitjor dels imaginables. Unes paraules aïllades, pronunciades fa poc per Francesca sense gaire èmfasi, poden introduir el corc d’una greu sospita. Recorda que la seva mare seia a la fresca amb la filla major quan va passar un home que tenia una ferreria no gaire lluny de casa i es va adreçar a Margalida amb paraules amenaçants. Li va retreure, com pitjor culpa, no fer cas de les seves proposicions amoroses. –Som jo –li va reconèixer- que he fet empresonar el teu home i també et faré tancar a tu.
Segons conta Francesca, les dues germanes ignoraven que la seva mare estàs embarassada i no ho saberen fins uns mesos després de la seva mort. Se n’assabentaren, a través de les ties que vivien a Llubí, germanes de la difunta. Qualcú, –assegura Francesca- va afirmar que abans de morir havia estat violada; almanco hi hagué un home que pregonava per Manacor, tot ufanós haver violat una roja embarassada.
Comença la diàspora
Quatre dies després de la desaparició d’Antoni i Margalida, qualcú va avisar els familiars de Llubí i els va fer saber de la solitud més absoluta d’Antònia i Francesca, tot i l’acollida provisional que les dispensaven els veïnats Perelló i Morey. Va ser així que el padrí patern, Jaume Alomar arribà a Manacor per fer-se càrrec de les nines. Abans de partir de Llubí el pare d’Antoni, hagué d’escoltar unes paraules carregades de superstició de la seva dona, que havia sentit cantar una òliba de nit i afirmava que aquest fet li provocava mals pressentiments. Mentre, de l’interior de la rellotgeria, anaven desapareixent una gran quantitat d’objectes. –Se’n dugueren el que volgueren, afirma Francesca.
La senyora de can Morey confeccionà dos petits vestits negres per a Antònia i Francesca i partiren endolades amb el padrí, camí de Llubí. Queia un gran aiguat aquell dia, incapaç de netejar els records tan propers de la pèrdua dels seus pares i totes les circumstàncies turmentoses que l’envoltaren. La pluja inclement els acompanyà fins a l’estació per agafar el tren fins a Sineu. La idea era continuar, ja de nit, de Sineu fins a Llubí fent el camí a peu, però aquella barrumbada ho va impedir.
El padrí anà aleshores al mateix cafè on solia recalar Antoni Alomar els dimecres quan anava a vendre rellotges al mercat de Sineu i allà parlà amb un dels amics del seu fill. Aquest, en poc temps, aconseguí un cotxe i el corresponent permís per transitar de nit fins a Llubí. Francesca recorda que varen ser detenguts, al llarg del trajecte, en dos o tres controls, tot i la poca distància existent entre els dos pobles. No tengueren dificultats perquè duien tots els permisos en regla, els papers ben estirats. Un mes després, el padrí Jaume Alomar, acompanyat de les dues nines, sempre endolades, tornà a Manacor a cercar la roba i la resta de béns. Li havien dit que les claus de la casa eren a casa del Capità Jaume.
Jaume Jaume Rosselló, més conegut per Capità Jaume va ser un dels personatges claus dels darrers anys de la República. Organitzà i fundà Falange Española a Manacor. Amb amples coneixements militars –s’havia retirat com capità després de la Llei Azaña- ensenyava el maneig de les armes als joves inscrits al partit feixista en un pis de Sa Bassa, a Manacor. Una vegada esclatà la guerra, va ser nomenat batle del seu poble mitjançant un decret del nou governador civil Luis García Ruiz (Màlaga, 1877 – Palma, 1949). Els mesos que Jaume Jaume va ser batle varen ser els de la major repressió coneguda. Malgrat això, es considera que el màxim responsable d’aquell cataclisme va ser el coronel Emilio Ramos Unamuno, cap del comandament nacional en l’operació contra el desembarcament republicà a la costa de Llevant. Bona part de la història ha carregat sobre les espatlles del Capità Jaume quasi tota la responsabilitat del que passà a Manacor, però –al marge que no es pot obviar que era batle i cap de la prefectura local de Falange- sempre surarà el dubte sobre el veritable motiu pel qual Torres Bestard el va destituir, a finals d’octubre de 1936. És descartable, per lògica, que fos pels excessos comesos, tota vegada que Torres Bestard era dels que demanaven càstigs encara més forts. De fet, la repressió incontrolada a Mallorca s’acabà quan Mateu Torres Bestard (Palma, 1891-1969) deixà de ser governador civil, al mes de maig de 1937. Torres, per altra banda, es distingí també per la persecució obsessiva contra la llengua catalana.
El padrí el visità quan arribà a Manacor, amb l’excusa que havia de dur-se’n la roba del seu fill i la nora. El Capità Jaume, aleshores batle de Manacor i cap de Falange, li posà una mà damunt l’espatlla i li comunicà que el seu fill i la nora no tenien cap necessitat de roba. –Són ben morts, l’amo! Jaume Alomar, tot i que ja ho sabia, quedà tan impressionat que es va acubar allà mateix, de manera que la dona del Capità l’estopejà amb aigua fresca i li feu prendre una infusió de flor de taronger, bon remei casolà contra els ensurts. Quan es recuperà, el batle li donà les claus de casa i de la rellotgeria i el permís corresponent per recollir la roba i tots els béns, ja que encara quedaven molts rellotges, malgrat l’espoli dels primers dies. Els rellotgers de Llubí despatxaven força rellotges amb la nova tècnica comercial de pagaments a termini, però –conta Francesca- de tota la gent que devia doblers als seus pares, ja no se’n va saber res més; ningú no anà a tancar els comptes pendents d’enrere.
Disputes familiars pels doblers de les germanes Alomar
El padrí, amb l’ajuda d’altres persones recuperà els rellotges, les eines i tots els estris de la família Alomar, tant de la rellotgeria com de la vivenda ubicada a la Plaça de Pi i Margall; es varen necessitar fins a tres carros per portar tot allò referent a la rellotgeria, directament a la “Relojería Española” de Palma, que va adquirir aquell barrisc, fins i tot les eines, a un preu raonable.
Jaume Alomar, el padrí, va sortir de la rellotgeria de Palma amb 7.000 pessetes, un capital notable, atesa la misèria de l’època i que la família en què anava a parar es trobava al mateix llindar de la misèria. Aquelles nines, considerades riques a partir d’aleshores per part d’alguns familiars, resultaven atractives per aquella considerable quantitat d’efectiu, tot i que elles vivien amb els padrins de Llubí, molt pobrament, nodrint-se preferentment d’ous de gallines, tàperes i el blat que quedava després d’entregar la quota imposada pel govern. Francesca recorda un fet que no li feia molta gràcia aleshores, però que no li provoca cap tipus de rancor. La seva germana Antònia tenia la fesomia semblant al pare; ella, en canvi, a la de la mare. El padrí patern donava per dinar un ou a la seva germana i, a ella, un tros de pa i una carxofa.
Les ties, germanes de la seva mare, s’oferiren per rentar la roba que havien dut de Manacor. Per altra banda, veient que els padrins no podien mantenir les nines, les germanes de Margalida Jaume, decidiren acollir, un mes a cada casa, les dues nines orfes. Per començar, es feren seva tota la roba i els altres béns provinents de Manacor. La segona passa va ser celebrar un consell de família per administrar les 7000 pessetes que havien tret de la venda dels béns de la rellotgeria; el consell decidí, en principi, que cada mes les nines havien d’aportar 250 pessetes pel seu manteniment a la casa que es fes càrrec d’elles.
El padrí hi havia accedit inicialment, però al cap de tres mesos, veient que el capital anava minvant a gran velocitat, es va negar a treure un cèntim més del fons que havia d’assegurar, de qualque manera, el futur de les germanes Alomar. Una de les ties, davant de la negativa del padrí, digué aleshores que el millor que podien fer era dur-les a les Vermelletes. Finalment, no va ser aquesta la solució adoptada. Els padrins Jaume i Antònia, malgrat la seva pobresa, decidiren davant aquella actitud mesquina de les ties, que les nines quedassin amb ells. Al llarg d’un any i mig pogueren viure amb els padrins i la tia Rosa, una dona pobra en extrem, que anava sempre descalça i subsistia del que treia d’una guarda d’indiots. Les germanes de la mare, temps després, exigiren celebrar una darrera junta per tal de passar comptes i poder treure tot el profit possible del capital que els padrins tenien estotjat. Una de les ties reclamava que li pagassin el sabó fluix amb què havia rentat la roba duita de Manacor; l’altra, per haver aportat un colomí o unes tàperes. Després de la discussió, el padrí assegurà que no sortiria una pesseta més dels doblers que pertanyien a les germanes Francesca i Antònia. La padrina paterna, Antònia Mas, davant d’aquelles roïndats, feu una glosa que Francesca guarda ben escrita a la memòria:
Ja m’he ficades espines,
una a cada taló.
Mirau quina estimació
que demanen es sabó
per decantar sa brutor
de sa roba de ses nines.
Una vegada es va decidir que els diners no es tocarien fins que Antònia i Francesca fossin grans, una germana del seu pare, Margalida Alomar Mas, que vivia a Ciutat, decidí acollir-les –era l’any 1939 i encara no havia acabat la guerra- de manera permanent i estable, sense demanar doblers a canvi. Ella i el seu home tenien un bar al Camp Rodó.
Les dues germanes començaren a col·laborar en tot el que podien amb la seva nova família: anar a cercar llenya d’alzina pel Camí dels Reis, cosir o, fins i tot, ajudar els picapedrers quan feien obra. L’oncle, amb el pretext que encara la guerra no havia acabat i que en qualsevol moment subsistia el perill d’un bombardeig, no les permetia gairebé sortir de casa: no podien anar a escola, al cinema o sortir elles soles. De dia confeccionaven roba de soldats, jerseis militars o preparaven menjar per a la gent que anava a dinar al cafè. El procés d’aprenentatge de cuina va ser accelerat i els resultà de gran profit per al seu futur.
L’oncle es dedicava al negoci de muntar cafès on es servien menjars, que traspassava de seguida que consolidaven la clientela i es revaloritzaven. Quan arribaven al punt òptim de rendiment, realitzava el traspàs i tot seguit invertia en un altre cafè que intentaria aixecar. D’aquesta manera les dues germanes s’anaven movent d’un cap a l’altre: al Coll d’en Rabassa, Santa Catalina o vora el bar Güell. Antònia i Francesca, mentre, servien a cases de senyors, treballaven en una fàbrica de sabates, encistaven figues o tenien esment d’infants. Ambdues germanes, segons reconegueren, sempre foren tractades amb un gran respecte, a totes les cases per les quals passaren.
Arriba l’emancipació
El 1949 les dues germanes es varen casar. Entre les dues noces hi hagué tan sols tres mesos de diferència. Antònia, la major, va contreure matrimoni amb Mateu Riera Sureda, natural de Sant Llorenç, home feiner i expert en l’extracció de pedres de marès. S’instal·laren a s’Arenal, on hi havia les majors pedreres de marès de l’illa i possibilitats de créixer econòmicament. Antònia, de 24 anys, es casà totalment vestida de negre. Francesca, de 21, havia conegut el que seria el seu marit, Pere Garau Albertí, quan sols tenia dotze anys, al Coll d’en Rabassa. Pretenia que el seu passat pesarós no condicionàs el seu gran dia i es volgué casar de blanc. La tia de Palma els havia regalat tres llençols a cadascuna. La vida li havia robat els pares i la infància, però li havia atorgat desimboltura i enginy per anar per la vida. Convertí una camisa de dormir blanca en un atractiu vestit de núvia. Es casaria de blanc encara que gairebé tot era manllevat: els guants, les sabates, les joies… I quan hagué finalitzat la cerimònia, estrenà un vestit jaqueta per al dinar.
Quan s’hagueren casat, a cada una li correspongueren 3.500 pessetes provinents de la liquidació de la rellotgeria de Manacor i que tan gelosament havia guardat el padrí salvant-les de les urpes cobdicioses –o necessitades en extrem- de les ties. Les dues germanes havien viscut sempre plegades; després de les noces, continuaren a prop una de l’altra ja que ambdues s’instal·laren a s’Arenal. Antònia posà una merceria, mentre que el seu home es dedicava a l’extracció de cantons. Francesca i Pere muntaren un cafè que oferia menjar. Les germanes visqueren sempre molt a prop a partir d’aleshores.
Retornen els fantasmes del passat
Francesca i Pere obriren el cafè; el seu establiment era lloc de trobada dels aficionats al truc; hi sovintejaven les partides, així com els sopars o dinars dels jugadors d’aquesta modalitat de cartes en el qual era expert en Pere Garau. Un diumenge de matí, un d’aquells homes que habitualment seguien les partides passà més endins, cap a la cuina, per poder parlar amb la madona, Francesca. Una cigarreta en una mà, amb l’altra decantà la cortina i es quedà contemplant un retrat situat damunt un aparador, d’Antoni Alomar i Margalida Jaume, els pares de Francesca i Antònia.
-Me coneixes? –digué aquell home.
-Més del que voldria, de demés; tant de bo no el conegués tant! –contestà Francesca.
-He vengut a veure’t perquè dona Maria (de can Morey), a l’hora de morir, me va fer prometre que vendria a demanar-te perdó.
-Jo no som Déu per perdonar. Si me pogués tornar els meus pares el perdonaria de seguida.
-Jo no els vaig matar…
-Però potser hagués pogut dir alguna paraula, potser hagués bastat una paraula seva…
-Amb això no hi havia acudit. Malgrat tot, passi el que passi, vull que sapigueu que si heu de menester alguna cosa…
-Tan sols li vull demanar que no torni.
Es tractava del comissari Josep Lluís Sastre, conegut a Manacor per Pep i la Resta, que Francesca i Antònia coneixien bé ja que estava casat amb una filla dels seus veïnats de Can Morey, a Manacor. Havien contat a les germanes que Sastre havia donat instruccions en el sentit que a Antoni Alomar, li concedissin el que demanàs abans de morir i que el rellotger demanà tan sols un tassó d’aigua. Josep Sastre li contà a Francesca que sentia tot el que havia passat i que a la seva mare l’havien morta perquè havia parlat de més. Quan el seu home estava tancat va utilitzar expressions “ofensives” un dia que uns feixistes entraren a casa dels rellotgers a orinar, entre els quals –digué Sastre- es trobaven dos espies.
Antònia Alomar Jaume, filla dels rellotgers de Llubí, que morí el mes d’octubre de 2011, visqué molts d’anys enfonsada anímicament i marcada per tot el que havia viscut a la seva infància. La seva filla Tolita recorda que quan ella tenia 12 anys, un dia que anà a la merceria de la seva mare per ajudar-la, entrà un home, major, amb un infant de la mà, per comprar-li una bata d’anar a escola. –Ma mare, esblanqueïda em demanà que el despatxàs aviat, mentre ella es retirava a la part de darrere la tenda. Atès el client, també jo vaig entrar a la rebotiga i la vaig trobar acubada. Ma mare no volgué donar-me explicacions del que li havia passat, no em contà res. No volia que jo sabés res del passat, però en canvi, sí que ho contà a la seva germana.
Havia estat, altra volta, en Josep Sastre. No desistia. Mesos més tard hi tornà de bell nou, aquesta vegada acompanyat de la seva esposa, amb la dèria d’assolir el perdó de les dues germanes.
Antònia es passà els darrers anys, malalta d’Alzheimer, obsedida amb els successos de Manacor, el record dels pares i la infància, incapaç de fer desaparèixer de la seva memòria, les imatges del passat que es repetien, una i altra vegada, de manera iterativa.
Francesca, en canvi, decidí ben aviat que no volia esborrar res de tot el que coneixia de la història esfereïdora que havia afectat la seva família. I mai no ha volgut oblidar per mantenir-se fidel a la memòria dels seus pares, els rellotgers de Llubí, i a ella mateixa. Decidí que la millor teràpia que podia aplicar per superar els fets traumàtics era donar-los a conèixer i per això va decidir que volia viure per contar-los. Sense rancúnia ni odi, colpidorament sense llàgrimes.
