Entre bambalines A la foto de portada: el grup guanyador, CEPA Llevant amb la peça "Les Granotes"
Hi ha projectes que neixen d’una reunió, d’un pressupost, d’un calendari i d’una carpeta compartida. I n’hi ha que, abans de tot això, neixen d’una il·lusió.
El primer Concurs de Teatre Amateur del Teatre de Petra ha estat, per jo, una mica això: una il·lusió que, a poc a poc, ha anat agafant forma fins a convertir-se en escenari, llums, nervis, aplaudiments, companyies, públic i moltes hores de feina.
Quan vàrem començar a donar forma a aquesta primera edició, sabíem que posar en marxa un concurs de teatre amateur no era simplement programar unes quantes funcions. Era apostar per una manera d’entendre el teatre. Era dir que damunt un escenari no només hi ha actors i actrius: hi ha hores d’assaig després de la feina, caps de setmana robats a la família, nervis abans de sortir a escena, vestuaris preparats amb les pròpies mans, escenografies transportades en furgonetes i una quantitat immensa d’amor per això que feim. I això és, sobretot, allò que m’enduc d’aquesta primera edició.
Cada una de les companyies que ha passat pel Teatre de Petra ha duit una manera diferent d’entendre l’escena. Diferents històries, diferents estètiques, diferents maneres de treballar. Però totes han compartit una cosa essencial: les ganes de fer teatre.
Perquè el teatre amateur, moltes vegades, es fa quan ja no queden hores. Quan la jornada laboral ha acabat i encara toca assajar. Quan el cos demana sofà, però toca carregar una escenografia. Quan hi ha dubtes, cansament i aquella pregunta inevitable de “per què ens hi hem ficat?”. I després s’obre el teló del teatre, s’encenen els llums i tot cobra sentit.
I a l’altra banda, hi ha també tot l’equip del Teatre de Petra. Hem fet una feinada, vos ho puc assegurar. Tècnics, personal de sala, comunicació, muntatges, taquilla, neteja, organització… Tantes persones i tantes tasques que, juntes, aconsegueixen que el públic només hagi de seure i mirar. Però darrere aquell moment aparentment senzill hi ha molta feina. I crec que és just dir-ho.
Coordinar aquest primer concurs juntament amb na Marga Alajarín ha estat una responsabilitat, però sobretot ha estat un privilegi. Quan una proposta que has imaginat passa del paper a la realitat, inevitablement hi poses una part de tu. Hi poses hores, preocupacions, il·lusió i també una mica de por. La por que allò que imaginaves no funcioni. La por de no arribar a tot. La por que els altres no hi vegin el mateix que tu hi veies. Però durant la Gal·la d’entrega de premis, quan ja estàvem a punt d’acabar, ens vam abraçar amb na Marga entre bambalines i entre alguna llagrimeta hi va haver un «gràcies per confiar en mi». I crec que al final tot es va reduir en això, en confiar l’una en l’altra. Per això vull agrair també la confiança de Miquel Jaume, el regidor de Cultura, i de Pep Lluís Gallardo, el coordinador del Teatre de Petra, que es van mirar el projecte i immediatament ens van dir «posau-ho en marxa». Per tant, sense aquest primer gran SÍ, aquesta primera edició probablement hauria continuat sent només una idea.
I ara ja no és una idea. Ara és una experiència compartida que tendrà una segona edició. És el record de totes les companyies que han trepitjat aquest escenari. És el públic que ha omplit les butaques. És la gent que ha treballat perquè cada funció fos possible. És tot allò que no surt a les fotografies, però que ha fet possible cada aplaudiment.
I potser això és el que més m’agrada del teatre: que mai no és d’una sola persona. El teatre sempre és un nosaltres. I aquest primer concurs també ho ha estat. I no hi ha cap altre aspecte del teatre que em remogui com ho fa això. Ens tornarem a veure entre bambalines.
