Dissabte dia 22 de març, a les 19:30h al Centre de Cultura de Portocristo es projectarà Camille Claudel, la pel·lícula d'Antoni Truyols basada en el poemari Camille, de Bernat Nadal. A més, el film també està previst que es projecti a l'Espai Mallorca de Barcelona el pròxim dia 27 de març i a Puigpunyent el 25 d'abril. El mateix autor del film ens n'ha remès aquesta ressenya
Antoni Truyols
A finals del segle XX una jove de 17 anys vol ser escultora, és inconcebible, fins i tot escandalós. Camille es llança a l’aventura de tot cor. Un dia de 1883 va conèixer Rodin. El mestre l’accepta com a estudiant i aviat seran amants. Varen seguir quinze anys d’una aventura apassionada i tempestuosa, de la qual Camille va sortir esgotada i vençuda… Va morir l’any 1943 al manicomi de Montdevergues, després d’un internament terrible que va durar trenta anys, precedits d’una estada d’un any i mig en un establiment comparable de la regió de París. La posteritat va jutjar una obra no reconeguda al seu temps.
A cinc quilòmetres al sud d’Avinyó, al municipi de Montfavet, un rètol indicava l’hospital psiquiàtric de Mondevergues, un dels més grans de França. Montfavent està sobre un turó nu i exposat al mistral que bufa, un mistral gelat com passa sovint a la Provença, tortura els pins esparsos i raquítics dels seus carrers. Al segle XIX, el seu nom oficial, aleshores molt menys modest, era el de “asil públic per a bojos”.
Molts d’anys després, a la dècada de 1980, hi va haver una explosió de llibres sobre Camille Claudel: l’artista era fins aleshores totalment desconeguda per al gran públic. La novel·lista Anne Delbée la va descobrir al final de la lectura d’una col·lecció de Paul Claudel, de 1946, L’oeil écoute, en la qual dedicava dos breus articles a la seva germana Camille, i la va impulsar al capdavant de l’escenari escrivint primer una obra de teatre, després una novel·la inspirada en la seva vida, Une femme publicada l’any 1984. Quaranta anys després de la seva mort, Camille Claudel va sortir de la llarga nit de l’oblit. El Museu Rodin va organitzar l’any 1991 una retrospectiva: va ser un esdeveniment. Els visitants varen descobrir La Valse, Les Causeuses, La vague, aquests caps de nens o de velletas, aquests bronzes amb pàtines de verd gris, aquestes argiles modelades per la seva mà exigent, totes aquestes escultures tan lluny de la mirada pública.
Uns anys més tard la fama de Camille va assolir la màxima popularitat gràcies a la pel·lícula de Bruno Nuytten dedicada a la seva memòria i que va triomfar al Festival de Cannes. El seu nom ja era famós i l’any 1989 va entrar al diccionari Petit Larousse.
Mentre estava internada el nombre de visites que havia rebut havia estat de mitjana una per any! La mare, mai. La seva germana només hi havia anat una vegada i Paul, una dotzena. A la dècada de 1920 el metge havia escrit a la mare aconsellant-li que se l’endugués a casa, però ella va manifestar el seu absolut rebuig i horror davant aquesta eventualitat: “Manteniu-la, us ho suplic… Té tots els vicis. No vull tornar-la a veure. Ens va fer massa mal…”. La bogeria de Camille es va centrar en un nom: Rodin. L’home que estimava i que va designar com el seu botxí. Als seus ulls ell era qui liderava la conspiració universal contra ella, al capdavant dels enemics decidits a fer-li mal, una llarga i obsesiva processó que ella va sobrenomenar “la colla de Rodin”, ell n’era el cap, “aquest canalla”. Estava convençuda que li tenia una gelosia creativa. Pel que fa a l’amant sensual que somiava ser el seu únic amor, l’havia enganyada i no el podia perdonar. Paul Claudel i va donar la raó: “Ho havia apostat tot per Rodin, amb ell ho va perdre tot”. Una de les escultures més famoses de Camille, L’âge mûr, representa Rodin, línia a línia, nu i ja molt vell, arrossegat cap a la mort per una dona vella amb els pits caiguts inspirada en Rose Beuret –la vella parella de l’escultor– a qui considerava la seva principal rival i amb qui Rodin es va casar finalment. Camille es va esculpir, meravellosament jove, agenollada i nua. Aquest bronze, separat del grup que va anomenar l’Implorador, és la mateixa figura de l’Abandonament.
A mesura que Camille Claudel era més coneguda molta gent odiava Paul. I com més estimem Camille, menys estimem Paul: era ell qui, als ulls del públic, assumia la
responsabilitat del confinament de la seva germana. Ell, qui va ser acusat de no haver-la visitat prou sovint a Montdevergues, on l’havia deixat llanguir, mentre portava la bona vida de diplomàtic de carrera entre Tòquio, Washington i Rio de Janeiro. Una vida brillant d’èxits al teatre com a dramaturg. Cap al final de la seva vida tot semblava oposar-los: ella estava condemnada a la misèria, la solitud, l’oblit. Una velleta amb un abric de captaire, amb el seu miserable barret de cloche. Com un llum atreu tot el que vola al seu voltant, Paul Claudel va atreure la ira dels defensors de Camille. La mort de Camille havia suposat un cop fatal a la seva reputació de gran poeta cristià. Enmig del triomf de Paul “Le Soulier de Satin”, representada a la Comédie Française, ella moria tota sola a Montdevergues, sense ningú de la seva família que li estàs a prop, però a més a més Camille moria de fam! Aquesta paraula amagava una sòrdida realitat: la desnutrició dels pacients ingressats en manicomis. Durant la guerra l’escassetat d’aliments va ser greu, els hospitals i, sobretot, els psiquiàtrics varen ser els que més varen patir. Paul Claudel no ho ignorava, ja que el director li havia explicat. Quan va morir Camille, al 1943, dels dos mil residents en varen morir vuit-cents. Finalment, l’última fletxa: Camille havia tengut un enterrament de pobre. Va ser enterrada en una fossa anònima, identificada tan sols amb un nombre, i després traslladada a la fossa comuna i abocada a l’ossari. Memòria esborrada. Una generació més tard va va aparèixer una estela a la seva memòria al cementeri de Villeneuve-sur-Fère, on està enterrada gairebé tota la seva família.
