La setmana passada es va escenificar allò que ja feia dies que tanta de gent s’ensumava. Després de dos anys de relacions tibants, retrets, males cares i barramades importants, l’equip de govern format per MÉS-Esquerra i AIPC acabava pactant amb el PSOE, que formarà part de l’equip de govern els dos anys que falten. Ja hem dit, i ja s’ha dit també, que l’arribada d’Amanda Fernández al comandament de la Federació Socialista de Mallorca ha resultat clau per desembossar una situació estranya que molt poca gent ha acabat d’entendre.
Després de quatre anys de compartir govern les relacions entre Miquel Oliver i Núria Hinojosa arribaren a un estat de deteriorament insostenible. Acusacions creuades, filtracions malintencionades, egos mal gestionats… desembocaren en el que semblava impensable. Oliver i MÉS-Esquerra, com han fet sempre en les tres darreres convocatòries electorals, s’aferraren a la victòria per proposar com a intocable la batlia. Hinojosa i el PSOE, en canvi, reclamaven més visibilitat després de dues vegades de donar suport al batle Oliver. Les diferències, més personals i actitudinals que no ideològiques, es feren insalvables. El PSOE s’aferrà al ferro calent d’una possible entesa i votà a favor de la investidura de Miquel Oliver sense tenir res tancat. Oliver i MÉS-Esquerra al·legaren pèrdua de confiança. I el que semblava que havia de ser un segon mandat plàcid i complet va esdevenir una olla de grills amb un govern en minoria.
El PSOE per mirar de collar el govern i obligar-lo a repensar-se l’estratègia, votà més d’una vegada contra el que podria pensar-se que són els seus principis ideològics. MÉS-Esquerra i AIPC, per mirar d’aconseguir l’estabilitat necessària per dur a terme accions de govern visibles, festejava els vosts puntuals de PP i fins i tot qualque vegada de Vox. Tot un contrasentit ideològic forçat per qüestions estrictament personals.
A la fi, però, i després de més d’un any de pressupost prorrogat i de paràlisi municipal, els irreconciliables s’han reconciliat. Núria Hinojosa torna a ser la madona a Urbanisme i alleugereix la càrrega gairebé insostenible del batle Oliver. Torna Maria Antònia Truyols a Comerç, que també descarregarà Carme Gomila de Gent Gran i Inclusió. Debuta en tasques governamentals Llorenç Mesquida, amb especial dedicació a Esports; i entra també Mar Nicolau amb el caramel enverinat de fires festes, Cales de Mallorca i Cala Murada.
De l’equip de govern anterior es perceben com a elements intocables Antònia Llodrà, com a líder dels socis preferents i baula indispensable en tot equip de govern que es formi en conjuntures sense majories absolutes; i Sebastià Llodrà, home de confiança del batle Oliver, sense amollar competències clau com el cicle de l’aigua, política lingüísticas, la presidència de la SAM o la gestió de residus. Tot i una lleugera descàrrega, Llodrà continua sent el superregidor de l’equip de govern. Sembla en canvi que hi perden pistonada Joana Maria Llull i, sobretot, Mateu Marcé, apartat de la seva tasca a Interior, després de rebre demandes de dimissió per part d’un sector de la policia local. I sembla que d’aquesta reestructuració en surten més o menys reforçats tant Carme Gomila com Ferran Montero. Tots dos han vist alleugerida la seva tasca però pareix que el seu protagonisme ha de ser creixent.
Tot plegat ha de servir també per començar a veure quins seran els moviments interns dins MÉS-Esquerra de cara a la successió de Miquel Oliver una vegada que faci el bot a la política autonòmica. No sabem, tampoc, si el batle té previst acabar el seu mandat o si, en canvi, es planteja una dimissió alguns mesos abans d’arribar al final per poder dedicar-se plenament a la campanya electoral del 2027 i, de passada, encimbellar un nou batle o batlessa que pogués ser també, alhora, el candidat a les pròximes eleccions locals manacorines, ja amb 25 regidors.
Vetlarem tots aquests moviments, com també caldrà que estiguem atents a l’acció de govern. És, ara, amb una majoria suficient, amb més mans i braços per remar, que l’Ajuntament ha de poder treure endavant projectes estancats, enquistats o simplement oblidats. Veurem també si n’hi ha prou amb dos anys per dur-los tots a terme.
Finalment, caldrà veure qui s’endú la tallada més bona d’aquest pacte que hom no sap si avui és pro natura o contra natura, després de totes les discordances manifestades públicament i en privat. Ens podríem aventurar a donar una hipòtesi, amb el risc d’errar-nos de dalt a baix. Ho deixarem, per tant, a mercè de les urnes, que dictaran la interpretació que els ciutadans manacorins hauran donat al xou que hem viscut durant aquests llarguíssims set-cents dies.
