Miquel Estelrich Rosselló
La clastra de Ses Cases Grans es preparava per veure un any més El Rei Herodes. Bancalades de cadires, omplien la carrera. Cada any el públic esperava aquelles fesomies diàries disfressades i aquella taula vella que any rere any canviava i que es xapava aposta per no cremar-la i els al·lots que fent el naixement vivent cada any mudaven la fesomia. Acabada la representació, acabades les festes.
Però la contrada i les seves ànimes esperaven en devoció la penúltima de les festes. Es tornà a posar en pràctica aquell calendari verbal, més complidor que el de paper, valies més les paraules que números impresos a un parenòstic. Encapçalant i iniciant les benediccions, Manacor; seguit de la contrada. No n’havien de coincidir cap. Les carreres de les possessions es preparaven per agombolar carrosses i bestiar de finques i lloquets propers. Una desfilada de bestiar omplí la carrera, seguida de carrosses d’espècies vegetals de la garriga com si la garriga hagués cobrat vida. Al Turó de Ses Argelagues els carrers de terra, molts de pics encara banyada o humida de ruixats de fa poc; quedaven impreses les petjades dels animals de potó i de les ginyes de les rodes de carro. Tot seguit, un rotlo de bancalades de cadires acollia un ball ben vitenc.
Aquell 20 de gener de 1967 vengué amb més novetats, la primera fou feia sis anys, el dissabte de Sant Antoni amb el fogueró promogut pel rector murer. Les beneïdes s’enfrontaven a un món que canviava i alhora intentava progressar, ben igual que aquella contrada sobretot la marina de S’Hospitalet Vell. La mantinença de la ruralitat de l’interior amb la decadència exterior i l’auge de vorera de mar. Carrosses satíriques damunt un carro llarg amb “homos de bulto” estirat per un ase revescós i mal ambrós amb un davantal d’anys endavant; contrastant amb la carrossa, de les primeres branques d’ametler florit; dels quintos. Finalitzades, inauguració del Saló Parroquial, banda de música amb el “Maestro Nadal”, seguit del Rei Herodes, totalment canviat. De la clastra amb uns decorats de tela de llençol amb plafons de fusta, a unes cortines, un cadafal i un lloc més ampli; acompanyada d’una comèdia com a colofó.
De temps ben antics circulen dimonis per la vall, cada possessió en tenia mínim un i no faltaven mai a les beneïdes imposant terror. Però els anys passen i aquella caixa d’aquella cambra, s’ha perdut, repartida entre els hereus i els vestits arnats i descolorits s’han cremat o tirat, perdent per inèrcia i sense aturar-s’hi a pensar del patrimoni que es perd dins un caramull d’espires i de caliu de les restes d’aquella caixa de banús que els fa nosa o no val la pena guardar per molt antiga que sia i no tengui corc.
Anys 80, anys de renovació, de progressisme, d’esplendor i activisme i participació social. Prova d’això els tres sectors culturals del moment, sempre entrellaçats; cada un un dimoni. La Parròquia, amb un rector d’un poble devot al sant. Prova d’això que sortís un dimoni vermell assemblat al dimoni gros manacorí i germà d’un dimoni gabellí. Els Rodamons, en Recadeta; que amb els anys quedà malmès per la humitat i només quedà el xassís. I el club d’Esplai, un dimoni amb nom de personatge de rondalla, en Banyeta Verda o el dimoni verd. Uns dimonis que feien acte de presència i dins una carrossa. Així la colla anà en augment fins com la coneixem avui en dia.
En Recadeta, dimoni dels Rodamons; amb Sant Antoni i al·lotes dins una carrossa, que arreplega totes les espècies vegetals de la contrada macianera; al carrer Sant Jaume davant el Cafè Nou, durant les beneïdes dels anys 80. Actualment, en Recadeta s’ha reconvertit amb el dimoni Dorat o en Tomeu.
Un repte pels macianers i macianeres, feis memòria i provau d’endevinar les fesomies de la foto, potser sou una d’elles. També intentau-ho per Sant Antoni i en Recadeta. Teniu dues pistes. Sant Antoni, és el pare de l’al·lot que actualment i darrerament ha duit en Tomeu. En Recadeta, el pare de la dimònia.
Però que seria de la festa sense la gent? No una interacció social sinó una interacció col·lectiva, espectadors i actors com una comèdia. I per què?
De les tres parts que té l’ànima aristotèlica: racional, irracional i concupiscible, cada persona es pot identificar amb una d’elles, tota persona té aquestes parts perquè en un moment o altre es manifesten i es troben mesclades. Però cada persona té una part dominant:
Racional: pròpia d’escriptors, pintors, artistes, actors, filòsofs, historiadors i músics. Sol ser gent creativa i que mai dorm a la palla; sempre tenen l’enteniment obert i estan atents a qualsevol novetat, no viuen dins un cercle tancat i eviten caure-hi. Ansiosos pel coneixement i les ganes de saber. Encara com tots, tenen moments irracionals i concupiscibles; però els costa mostrar-ho especialment en públic. Solen ser persones discretes, odien la supèrbia i la vanaglòria, meritosos, no cerquen el plaer personal sinó que aquest es transforma en un plaer social, gaudi pels altres. Innovadors, cerquen idees noves per mantenir les existents, solen estar lligats a un lloc i no es volen moure. Quan els demanen d’on són, responen són d’un lloc i se senten d’allà mateix on són.
La irracional, la menys comuna, però per desgràcia existent. No coneixen la raó o els costa reconèixer-la. La solució a qualsevol problema és la violència i aquesta és la norma principal per existir. Es mouen per odi i el plaer personal causant el problema en els altres, per ells la solució. Viuen dins un cercle tancat, allò que sempre han vist i viscut.
La concupiscible, la més dominant. Usen la part racional quan l’han de menester quasi sempre per força o obligació o imposició, perquè no els queda altra manera. Però cerquen evadir-se d’aquesta perquè no els causa un plaer personal. En la dominància racional, tenen moments o volen tenir moments d’evasió, dominant per poc temps la concupiscible; per continuar amb la racional. Després d’haver acabat la racional, la batalla racional versus concupiscible, dona per guanyador a aquesta darrera. Solen tenir o patir, millor dit; de peresa o una vessa mental causant d’una vessa física fora de l’obligació racional. Per això sempre cerquen allò que els pot donar un plaer, sobretot físic; solen ser ociosos, cerquen l’oci per plaer personal no social. Però alerta hi ha dos tipus d’oci: aquell oci amb finalitats socials, amb una racionalitat i fugint de l’ociositat. Intervenen dos personatges clau, actors o personatges principals i espectadors.
I aquell oci per plaer personal, un cercle viciós i tancat. Cada dia el mateix i que ha de ser consumit diàriament pels usuaris, que no de ser així aquest buit és ocupat per la irracionalitat. Aquest tipus d’oci s’amaga davall una catifa o mentida, dient que és social i en benefici de tots. Quan en realitat només es beneficia el creador de l’entreteniment. Viure dins un cercle tancat i no volen saber més que allò que veuen cada dia. Majoritàriament, es distingeixen diversos caràcters, aquells que practiquen la supèrbia i la vanaglòria pròpia, allunyant-se de la humilitat humana, aquells que només es miren els altres i tenen solució als problemes d’altri ignorant els seus.
El primer sant ermità, i ermità de cova, no d’ermita; va saber vèncer la part concupiscible i la irracional, representades aquestes dues parts per les temptacions del dimoni. La racionalitat, escenificada pel bé; en fou sempre el seu principal objectiu, degué ser això que el sant que només menjava taronges i palmes tendres de garballó i que només menjà pa un dia, i que va ser de visita a un altre ermità, Sant Pau ermità; el que l’ajudà a viure tants d’anys en pau amb ell i els altres? Practicava el “viu i deixa viure”?
Però deixem la meditació i la mística a part i gaudim de la penúltima festa, abans del merescut i obligat repòs de 40 dies; per descansar i preparar la darrera festa del cicle, per tornar-lo a començar després de l’estiu, perquè a l’estiu el cicle s’atura per preparar-lo de nou amb la refrescada del temps; per iniciar el cicle de foc i retorn als orígens. Però viviu-la a ca vostra també, viviu la festa per l’interior, foc, xulla i dimonis i beneïdes; però incloent l’exterior, garlandes de mata, de mata-selva, murta, llorer, fulles de garballó, banderes blaves de taus blanques, rotlos d’esparreguera, flors de paper vermelles i blanques, frontis verds una setmana abans, sants i dimonis d’argila, neules endimoniades però santificades pel sant abat, bacines improvisades, gaiatos, forques i garrots i creus de mata. Això és una part important més que els dimonis i túniques marrons, perquè tothom pot tenir dimonis, però tots tenim una manera de fer tota aquesta tramoia, d’acostar aquesta fita a cada casa, un element que marca la diferència de cada un.
I ja ho diu la cançó, Sant Antoni vol que mudar la festa, com ell:
“ Sant Antoni és vengut
amb una muda honesta
que molts d’anys poguem fer festa
amb alegria i salut”
I acabarem amb el goig macianer, sí, també en tenim, com els nostres veïnats manacorins i de Porto Cristo.
“ Sant Antoni protegiu
es poble macianer
feis que tot mos vagi bé
en s’hivern com en s’estiu
un poblet entre muntanyes
que vos canta de bon cor,
si el dimoni no ens fa por
vos cantarem més tonades.”
