Catalina Capellà és porrerenca i és professora d’educació física a l’IES Portocristo. Juntament amb qui aleshores era la seva parella Eusebi Colomer, protagonitzaren una aventura que en el seu moment va tenir una gran difusió a Mallorca. Entre els anys 2007 i 2010 feren la volta al món amb bicicleta.
“Jo era professora interina i vaig demanar com ho podia fer per deixar la feina… aquell projecte també era un projecte educatiu, entràvem a col·legis… Em digueren que sortiria de llistes si me n’anava, però que em readmetrien en tornar”, diu Capellà, que demà dimarts 18 de novembre a les 19h imparteix una conferència a l’IES Portocristo per parlar d’aquella aventura.
Cercaren patrocinadors i col·laboradors, i feren una feina molt important de difusió… “moltes empreses de Porreres hi varen voler aportar el seu granet d’arena, tant en doblers com en material”, recorda la professora. De fet, havien fet el trajecte des de l’Argentina fins al Canadà amb dues Orbea. Havíem de canviar la cadena i la pinyonada, que s’havien desgastat després de tants de quilòmetres. Ens sortia més barat comprar les bicicletes noves a Nova Zelanda, que transportar-les…”.
Pedalaren 43.300 quilometres. Partiren el mes de novembre del 2007 i tornaren a Mallorca el pont del desembre del 2010. “No començàrem a pedalar diàriament fins al novembre. Perquè a l’Argentina contactàrem amb les cases de Balears de Mendoza, Rosario, Santa Fe… Els explicàvem el projecte i començàrem a pedalar cada dia el 3 de gener de 2008”, diu Catalina Capellà.
El viatge va ser immaculat. Cap robatori, cap accident, cap avaria. Però sí que tengueren qualque denou. “Quan érem a Tijuana, pel setembre del primer any, ens avisaren que son pare de n’Eusebi estava momlt malament. Vàrem deixar les bicicletes a San Diego i agafàrem el primer vol via Madrid-Palma i anàrem directes a l’hospital per poder-lo acomiadar. Vàrem estar dos mesos aturats, fins que va morir. Ens en tornàrem cap a San Diego per reprendre la ruta”.
L’altra interrupció del viatge que recorda aquesta professora aventurera va ser “pel naixement de la filla del meu germà. Érem a la Xina, i venguérem cap a Mallorca per veure néixer la meva fillola. En tres anys passen moltes coses…”.
Però, patrocinis a banda, com s’havien preparat? “La teoria diu que te n’has d’anar preparat físicament. El nostre pla era pedalar 100 quilòmetres cada dia, però també és ver que tens tot el dia per fer-los. Encetàrem amb la cordillera dels Andes… El desnivell és molt fort. I realment no hi havia tanta preparació. Havíem hagut de dedicar tot el nostre temps a posar tota la nostra vida dins capses, aturar-ho tot, aturar la família… No vàrem poder entrenar-nos gens. Realment és un viatge molt mental. El físic ve darrere tur. Acabàrem forts, i vàrem haver de ser forts per fer-lo”. diu Capellà.
Una tendinites al dit polze, “del canvi de marxes”, un dia de febre, un mal de queixal d’Eusebi Colomer… “És el temps que menys malalta he estat de la meva vida amb diferència, i alhora és el temps que més exposada he estat”, reconeix Catalina Capellà.
Aquests dos expedicionaris dormien en tendes, “tot i que molta de gent ens va obrir les seves cases. No comptàvem que això pogués ser així”. Duien tot el seu equipatge en un remolc. Només l’estructura del portaequipatges pesava set quilos. L’equipatge que duia darrere cada cilista era de 35 a 40 quilos. “Així com anava passant el viatge anàvem llevant pes i triàvem els objectes més polivalents per opitmitzar la càrrega”. Duien, també un petit ordinador per passar informació a la web. Els qui tenguin bona memòria recordaran que cada mes enviaven un crònica al Diario de Mallorca. Per això necessitaven trobar llocs on hi hagués “bona wifi. Les fotos pesaven molt i no era com avui la transmissió de la informació per xarxa”.
“No ens varen prendre res, tot al contrari, ens feien regals que no podíem traginar”, però sí que recorda Catalina Capellà que “vàrem passar per zones molt perilloses, on vàrem tenir fins i tot escorta policíac. A Mèxic avisàrem la policia local d’allà i ens va escortar durant uns quilòmetres perquè no ens assaltassin”.
En tres anys i fent la volta al món, la meteorologia ha de ser canviant de precís. “A Sant Lake City, als Estats Units, va començar a nevar… Al principi férem fotos, i vídeos… fins que vàrem arribar a un creuer i un cotxe ens va aturar, ens va advertir que es tractava d’un temporal de neu, i que hi havia una alerta decretada, que no podíem estar a la carretera. Aquell home ens va donar estatge a ca seva, i hi vàrem estar un dia i mig. Hi havia neu pertot, fang congelat a les rodes, que no rodàvem”. Trobaren vent, trobaren també molta calor. Però superaren, sempre, amb determinació, totes les adversitats.
Catalina i Eusebi agafaren aquesta idea un dia fent un menú a sa Pobla… pensaren d’anar a pedalar a la Xina. I el que pensaven com una aventura d’estiu, passà primer a ser d’un any complet i finalment els tres anys de la volta completa al món. Començaren per l’Argentina, feren tota la carretera panamericana de sud a nord. Xile, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Nicaragua, Mèxic, Estats Units… Del Canadà, volaren cap a Nova Zelanda. A Nova Zelanda agafaren vaixell per passar d’una illa a l’altra. I d’allà , cap a Austràlia, des d’on volaren cap a Vietnam. Laos, Cambodja, Tailàndia, Xina, Tíbet, Nepal, Índia, i d’allà cap a Turquia. Restava només la ribera mediterrània. Bulgària, Sèrbia, Bòsnia, Croàcia, Eslovènia, Itàlia i França. El primer any pedalaren 21.000 quilòmetres, gairebé la mateixa distància que els altres dos: “Vàrem entendre que l’important era el camí. Ens varen passar moltes anècdotes bones amb gent que trobàvem, i ens deixàvem dur pel que vengués”. En aquest sentit Capellà remarca que la barrera idiomàtica no és tan grossa com es podria pensar en un primer moment: “Si et vols entendre, t’entens. Vàrem estar a la casa d’un excombatent de l’antiga Iugoslàvia, amb la seva filla. Ni ell sabia anglès, ni nosaltres serbi. Férem una vetlada de tres hores sopant, xerrant i rient. Dibuixos, números, senyes… Ens varem contar coses sense parlar el mateix idioma, només fan falta ganes, que és el que fa falta avui en dia”.
Ara ho tornen contar a Portocristo, però Catalina Capellà aclareix que “no ens hem aturat mai de contar-ho, perquè amb aquell viatge vàrem conèixer més vides que la que vivim auqí, i per això em sent afortunada… No pens això de “ai pobrets”, perquè en molts d’aquests llocs que visitàrem tenen molt més que nosaltres, que són els valors bàsics. Em trobava com si tornàs arrere, com si veiés com devien viure els avantpassats meus, en una vida on el materialisme no té sentit, on l’important és la convivència… Trobàrem persones amb una habitació per a tota la família, i ens hi deixaven dormir a nosaltres. Per a ells era un honor ajudar-nos”.
Catalina reconeix que “ho vaig passar fatal quan vaig tornar, perquè el que havia estat el meu món jo ja no hi creia. M’havia tornat més vital i més essencial…”. L’adaptació, després de 32 països, tres anys i 43.000 quilòmetres no va ser senzilla. Avui, però, ho torna a contar, perquè allò va ser un autèntic viatge a Ítaca…
