Eu Manzanares (Barcelona, 1985) és actriu i dramatúrga de Lo Nuestro. Parlam amb ella sobre l’espectacle que es podrà veure el pròxim 30 d’octubre a l’Auditori de Manacor.
Foto: Roser Blanch
Com és això d’escriure un text i després interpretar-lo?
Vaig començar a escriure per necessitat d’expressar-me però també per necessitat de crear feina. Tot i que ara ja no passa sempre, vaig començar a escriure obres en les quals jo hi pogués participar. En el cas de Lo nuestro és una història molt meva, del meu entorn socioafectiu i del lloc on he crescut, Santa Coloma de Gramenet. És una obra que succeïx aquí però no es diu en cap moment perquè la idea és que es pugui identificar amb qualsevol ciutat o barri d’extraradi del món.
El text ha rebut el premi a millor text original en el III Premi de TeatreBarcelona.
Sí, va ser una gran sorpresa. De fet, tot l’èxit de Lo nuestro, per mi ha estat una gran sorpresa. És cert que quan fas una cosa penses que t’ha quedat bé però l’èxit ha estat incontestable tant pel públic com per la crítica. Estic contenta perquè dedicar-se al teatre és complicat. De fet, crec que l’art és una professió per burgesos i ara mateix em considero una privilegiada. Vinc d’una família humil, obrera, molt de base i ho reivindico molt en aquesta obra i en tot el que escric.
De fet, parteixes d’una situació quotidiana, un sopar de cap d’any d’una família “normal” però hi ha una càrrega ideològica forta.
Molta. És una comèdia però no és en absolut blanca. Amb aquesta obra volia donar molts cops de puny i dignificar la classe obrera. En el teatre sempre he trobat a faltar el reflex d’aquest estrat social sense que es representi un drama o una tragèdia, amb un pare maltractador i un fill delinqüent. Tot això existeix però no és tan habitual en les classes treballadores, som pobres, som humils.
Hi ha una invisibilització, en aquest sentit.
Sí. Quan anava al teatre i sempre veia famílies benestants amb els seus problemes del primer món i això està molt bé però en canvi les classes baixes sempre es mostren en la misèria més absoluta.
Com ha anat el procés de muntatge de l’obra?
Ha estat meravellós. Vaig presentar el text a la sala Flyhard i me’l van acceptar i sempre et fan sentir com a casa, apostant per la nova dramatúrgia i això s’agraeix molt. Em van ajudar a buscar la directora, la Mercè Vila Godoy i amb ella ens vam entendre des de l’inici. Hem comptat amb un equip en el qual tots tenim aquest element de barri: vam entendre el to, el contingut i la forma de manera molt sintonitzada. Ha sigut molt fàcil i molt agraït.
I ara heu començat a girar…
Sí. Hem tingut dues novetats en aquest procés. Primer, el fet d’adaptar-lo al format de teatre a la italiana perquè la sala Flyhard és petita i té públic a dues bandes i hem hagut de canviar moviments i espais. D’altra banda, el Paul Berrondo, que interpretava el pare de la família, no podia participar en les actuacions de tardor i s’ha incorporat en Manel Sans. Ell ho va enganxar de seguida i tots ens hem adaptat molt bé però amb tot plegat ens hem sentit com si tornéssim a estrenar.
