Wilkie Collins, escriptor anglès de l’època victoriana, va ser uns dels primers autors de la novel·la sensacionalista, gènere literari que tractava de misteris, escàndols domèstics i crims, generalment en el si de famílies benestants de classe mitjana, en contraposició a les clàssiques de famílies riques o aristocràtiques, i que va derivar en allò que coneixem avui com a novel·la detectivesca. Aquestes obres se solien publicar per entregues com a fulletons en revistes generalment setmanals, de manera que havien de mantenir la intriga i la curiositat del públic fins a l’arribada del pròxim número. Per aquestes característiques i, també, perquè moltes vegades contenien denúncia social -com la situació legal de les dones, sotmeses a la voluntat de pares i esposos-, la crítica més conservadora de l’època els considerava vulgars i subversius, mentre que el públic els seguia amb deler. Collins va ser amic i col·lega de Dickens, que li publicava l’obra a la seva revista All the Year Round i amb qui va escriure algunes obres, tot i que tenien importants diferències ideològiques especialment en la qüestió de les dones. Collins presenta trets d’un feminisme primerenc, amb dones fortes, resoltes i intel·lectuals, dones que prenen decisions sense deixar-se influir i que lluiten activament per allò que volen o que pensen que és correcte, ben al contrari de les de Dickens, dones submises amb una educació superficial dirigida a adornar, a conquerir un marit i després fer-li la vida agradable, dedicades exclusivament a les tasques domèstiques que la societat de l’època les atribuïa i a la cura dels altres (vaja, a la cura dels homes) amb humilitat i devoció.
Tornant al subgènere en qüestió, una de les primeres novel·les que el conformen i, potser, la més coneguda és La dama de blanc, publicada entre el novembre de 1859 i l’agost de 1860, al mateix temps al Regne Unit i als Estats Units, a All the Year Round i a Harper’s Weekly respectivament. L’obra no només va tenir un gran èxit quan va ser publicada, sinó que va perdurar i en són prova les nombroses adaptacions al cinema, la primera el 1912, a la ràdio, a la televisió i, fins i tot, als 2004 Andrew Lloyd Weber en va fer un musical i el 2010 es va emprar per a un videojoc. Obra d’intrigues i traïcions, amb un protagonista en cerca de desvelar el misteri, es considera la precursora del gènere detectivesc. Collins utilitza el recurs d’introduir els punts de vista de diverses persones, tal com es fa a un judici on cada testimoni exposa la seva versió dels fets, probablement a partir de la seva experiència als tribunals com a advocat, professió que va exercir molts d’anys. No obstant això, és a La pedra lunar, publicada entre el gener i l’agost de 1868, que Collins estableix molts dels elements de la novel·la de detectius moderna, amb un protagonista que planifica un procediment de recollida d’informació i un policia que ja fa feina amb un mètode sistemàtic.
La pedra lunar és una novel·la epistolar en què diversos testimonis i protagonistes dels fets que s’investiguen exposen allò que varen viure i conèixer personalment i s’insisteix en aquest punt: no poden referir res que coneguin de segona mà sinó únicament si n’han estat testimonis directes. D’aquesta manera, a més de mostrar els punts de vista dels diferents narradors, fa veure la personalitat i la mentalitat de cadascun, amb moments realment divertits, d’aquells de deixar anar qualque rialla. La novel·la no tan sols va tenir èxit immediat sinó que va influir en autors contemporanis de Collins, com el mateix Dickens o Trollope. Igual que La dama de blanc, La pedra lunar va ser adaptada al cinema des de ben aviat, el 1909 per primera vegada, i també a la televisió i a la ràdio. El 1946 se’n va fer una versió en còmic per a la revista americana Classic Comics.
La dama de blanc va ser publicada en català a A tot vent, amb traducció de Lluís ComesArderiu, mentre que de La pedra lunar no n’he trobat cap edició catalana i és una llàstima perquè és un llibre redó: interessant, divertit i modern en molts de sentits – en realitat, pot ser que la modernitat sigui una característica comuna de les grans obres de la literatura.
Esperem que alguna de les editorials que publiquen en la nostra llengua tengui l’oportunitat i el bon sentit de fer-ho.
