La memòria d’un poble perseguit no hauria de servir per justificar la persecució d’un altre. * Imatge generada per intel·ligència artificial
Entre ressaca de Sant Antoni i pressió dels exàmens de batxillerat, m’estrén aquí al Cent per Cent. Aquesta és la meva carta de presentació, per qui encara no em conegui supòs, i per casualitat aquesta setmana era idoni encetar amb un tema que m’ha triat fa relativament poc, aquest darrer any, però ha estat suficient per adonar-me de la importància de l’assumpte tot plegat.
A ulls de la ignorància, pareix que els xuetes són gairebé el mateix que els jueus o aquells que són d’Israel: la història començà allà mateix, però ha seguit camins tan bifurcats com les branques del liberalisme. Per aquell que no ho sàpiga, els xuetes són un grup descendent de jueus conversos durant els segles XV, XVI i XVII i que per circumstàncies quasi arbitràries han estat assenyalats, perseguits i cremats durant molts d’anys; però que actualment no tenen res a veure amb la religió jueva. Els portadors de quinze llinatges, que de ben segur que tothom que ja no és tan jove coneix, que simplement han nascut amb la mala sort (o bona sort) de ser descendent d’aquest grup històric i que han lluitat per dur la vida més normal possible.
És molt fàcil caure en la temptació de les falses suposicions, suposar que xuetes i jueus són sinònims i fer associacions que no tenen ni cap ni peus. I és veritat que no és difícil, ja que hi ha exponents d’allò més coneguts que demostren el contrari; no és que es digui que s’han reconvertit, sinó que defensen accions més que qüestionables d’un govern que està exercint una violència desproporcionada i inacceptable, acceptable per a segons qui. El silenci senzillament és còmplice, còmplice d’una matança sense precedents i d’infraccions als més bàsics drets humans que avui en dia ja fan vergonya. Això pot parèixer molt controvertit o polític, però crec que és un fet de simple sentit comú, que en el segle XXI encara ens estiguem matant per causes de temps ancestrals.
Raó no en falta, quan es diu que tot poble té dret a existir, això sempre que es compleixin unes condicions com no creure’s superior a cap altre. La humanitat ha viscut suficient perquè hagi quedat demostrat que això no sol funcionar, els conflictes perduren i pareix que no ens adonem dels errors que hem comès. Les opinions diverses són totes benvingudes i respectables, crec que tots hi podem estar d’acord, però crec que són acceptables fins a arribar a un cert punt.
Doncs, pot semblar contradictori que un xueta com jo, vaja, un xuetó de tota la vida, se situï al costat que pareix que no pertoca. Aniré més enllà, crec que realment és allò que té més sentit, que un col·lectiu com són els xuetes que han viscut les atrocitats de la història, hauria de saber posar-se al lloc d’aquests pobles que viuen una situació similar avui en dia, per un simple fet d’empatia i respecte cap als fets que ens precedeixen. Des del meu punt de vista, això contribueix a una contradicció històrica i social, dit d’una altra manera, tirar-se pedres damunt una pròpia teulada. Perquè sembla absurd que aquell que ha estat perseguit estigui d’acord en el fet que es persegueixi a un altre; és un paral·lelisme, els palestins tampoc han fet res per merèixer això que està passant, així com els xuetes no mereixien allò que els passà. Aquesta persecució sistemàtica fa un mal social que no s’esborra amb els anys, sinó que fan falta segles per arribar a una situació de concòrdia, cosa que a Mallorca hauríem de comprendre de primera mà.
Girant la truita, tampoc significa que una persona sigui antisemita per defensar la integritat de Palestina, ni tan sols que vagi en contra d’un país o de l’altre. Sent xueta, d’alguna manera em sent part de la gran diàspora jueva que hi ha al món i n’estic ben orgullós de formar-ne part. És possible i necessari defensar el respecte entre religions, països o grups socials, no sempre cal posicionar-se totalment a favor o en contra d’un o de l’altre. Els xuetes estam en aquesta posició complicada, un llindar: si defenses Palestina, no pots sentir-te a prop de les teves arrels; i si estàs orgullós dels teus orígens judeoconversos, no pots anar en contra d’un genocidi.
Tot plegat, us vull convidar a fer una mica de reflexió, deixant de banda política internacional que és massa complicada de comprendre. Posicionar-se a favor de Palestina no és declarar-se fidel seguidor d’un país, sinó posar-se al costat d’aquell desavantatjat, aquell perjudicat o que ho necessita. En definitiva, ser un ambaixador de la pau en un món en què de cada vegada la història tendeix a repetir-se amb més freqüència. Com a xueta, crec que mirar cap a una altra banda seria trair precisament la memòria del que som i d’on venim.
