skip to Main Content
“A Les Sitges L’objectiu Principal Sempre Era L’infant”

“A les Sitges l’objectiu principal sempre era l’infant”

Caterina Pons (l’Alqueria Blanca, 1953) és animadora sociocultural i ha fet feina durant dècades com a monitora i dinamitzadora de campaments i tallers per a infants i joves. Guillem Pont (Sant Llorenç, 1949) és mestre i pedagog i també té estudis de consultoria. Són, tots dos, l’ànima de les Sitges, un projecte que va marcar una època i una generació.

Com i quan us arriba la finca de les Sitges? Per herència? O la compràreu?
Guillem Pont: No hi teníem cap vinculació. Però tenguérem l’oportunitat de comprar Ses Sitges, els propietaris ho passaven malament i necessitaven vendre. Un any després hauria estat impossible comprar-ho, i molt manco després de l’any 90. Això va ser l’any 1982. A les Sitges hi va néixer mossèn Salvador Galmés… La sort que vàrem dur és que eren tres finques juntes, i dins una d’aquestes hi havia les cases. I després hi vàrem afegir les Sitgetes. Inicialment eren cinc quarterades i acabaren essent deu.

Però la compràveu ja pensant en el projecte educatiu que hi duguéreu a terme?
GP: No. Això va ser una mica curolla de mon pare, que duia endarrer de tenir un bocí de terra. Ho vàrem comprar sense pensar en el projecte, però l’any següent després d’haver-la comprada ja ens hi posàrem. Jo era estudiant de 5è de pedagogia i fèiem sessions interdisciplinàries i indagàvem en l’educació ambiental. Un dia, tornant d’Artà ens aturàrem a fer una cervesa aquí, va sortir que havíem comprat una finqueta i donàrem forma a la idea de poder-hi aplicar els mètodes que preparàvem sobre educació i cultura ambiental.
Caterina Pons: Sí, i immediatament ja es varen voler desplaçar a les Sitges. Hi havia teranyines pertot. Posàvem folis a les portes per tapar els forats…

Amb quin esperit ho afrontàveu?
GP: Jo vaig estudiar magisteri i havia fet escola a Son Macià. I d’allà em vaig passar a la Caixa. Sempre havíem viscut amb infants i volíem sortir del sistema embut, de fer les coses per fer-les, de matxacar i memoritzar. De les Sitges, per exemple, en sortiren els primers titulats de monitoratge. Ja el 1971 havíem muntat el Club Card amb un grup de gent jove que tenia la intuïció que Franco moriria. D’allà en sortí la revista Flor de Card, i paral·lelament la idea de fer campaments amb infants. Record que manllevàvem material a Salvador Bauzá de Manacor… Ens faltaven eines i recursos.
CP: Les Siges neix després de tretze anys de fer campaments, a l’Hospitalet Vell, a Son Josep… Ho preparàvem tot a consciència, no ens faltava ma ires.

I en Guillem deixà el banc?
CP: No. Allò no era cap negoci. No podíem fer una feina d’aquest tipus, jo hi feia la part pràctica, i ell la més teòrica. Però necessitàvem el sou per poder-ho compatibilitzar. Els monitors pagàvem com els nins. Les Sitges va ser una iniciativa totalment altruista. Molts de pics hi havíem d’afegir doblers.

Com funcionàveu, teníeu visites tot l’any?
CP: Hi havia un calendari i durant el temps escolar era un allargament de l’escola en el medi. Fèiem visites d’un dia i encara tenint això continuàvem fent els campaments, que s’anaven reduint així com s’incrementava el turisme.
GP: El primer any d’experimentació aportàvem ja un terç de subvenció nosaltres mateixos, un terç l’ICE i un terç l’Ajuntament de Palma. Record que els infants que hi venien, si havien de dibuixar un pollastre, el dibuixaven rostit, o si els demanaves què era el que més els havia agradat et deien simplement “el campo”. Les Sitges era un braç de l’escola on podies fer allò que no podies fer al centre educatiu: un formatge, un pa, donar menjar als animals, regar… i sempre amb activitats fetes amb relació amb el moment curricular de l’infant.
CP: Al principi els donàvem una posteta de fusta amb unes fitxes per emplenar, però ho retiràrem, perquè vàrem comprovar que el temps que observaven o manipulaven no podien emplenar res. Fèiem un taller de transformació i tres fitxes d’observació, en total quatre activitats, i procuràvem que tothom passàs pertot. Record una vegada que hi vengueren els alumnes del Joan Mesquida. Només el fet de caminar per damunt terrossos, aquella experiència nova, ja valia la pena. Cada cosa que tocaven i manipulaven era una descoberta. Els fèiem interactuar amb l’entorn, els fèiem pujar als arbres, tocar les soques, veure les diferents textures… i s’estudiava cada arbre, la composició de les fulles, l’aprofitament del fruit… la diferència entre una annèra i una gallina, veure parir la truja i els porcellins, o una lloca amb els seus pollets. I si passava qualque cosa, t’hhavies d’aturar en aquell moment. Una vegada un estol d’estornells feia un ritual brutal, suspenguérem tots els tallers per anar a veure què passava.
GP: Era la mateixa filosofia del serverí Jaume Fornaris, un mestre avançat al seu temps. Ell duia la motxilla del coneixement darrere i anava amb els alumnes per fora vila i aprofitava qualsevol cosa per fer-ne una lliçó.
CP: I sobretot que funcionàvem a partir dels drets humans i del respecte per tot. Els concentràvem damunt l’era, per ubicar-los dins l’espai, per mostrar-los on eren els nostres límits, les coses que faríem, el respecte a un caragolí, al pagès que cava, als monitors… cap feina servia per res si tot això no ho teníem en compte.

Sempre amb un grup classe?
GP: Al principi sí, però aviat els mestres agafaren por de sortir tots sols amb un grup, i ja venien per nivells. Vàrem ser dinamitzadors de l’activitat escolar en relació a la visita que fèiem a les Sitges.

Prenguéreu mostra d’altra gent que feia una activitat semblant a la vostra?
GP: Visitàrem granges escola catalanes i vàrem veure que no tenien ni material didàctic. Vàrem veure que anàvem per davant ells, en això.
CP: A les Balears vàrem ser pioners. Fèiem planter, sembràvem cebes i tomàtiques o el que fos, enviàvem a les escoles diapositives del seguiment del creixement, o si naixia el benet, i quan el fruit havia madurat també els ho dúiem a les escoles.

I teníeu monitors.
CP: Sí. A l’hivern fèiem visites d’un dia, de dos, de tres i de cinc. De Barcelona venia el col·legi Joaquim Ruyra, l’escriptor que, casualitats de la vida, havia estat amic de Salvador Galmés… A l’estiu els monitors es mantenien més, però era una feina molt rotatòria…

Sempre teníeu gent.
CP: Sí. Fins i tot el Ministeri ens va copiar.
GP: Quan el ministeri va saber que a la universitat treballaven en el centre d’educació ambiental es posaren les piles i ens anaven darrere i nosaltres darrere ells. Crearen els camps d’aprenentatge, com el de Son Ferriol o el Palmer. Pau Bibiloni, que va ser director molts d’anys del camp de Son Ferriol sempre va intentar fer el que nosaltres fèiem a les Sitges.

Com ara?
CP: Com ara per exemple que reuníem els mestres prèviament per explicar-los què era les Sitges, perquè ells venguessin preparats, la feina prèvia era tan important com la posterior amb el material didàctic que s’enduien a escola. L’objectiu sempre era l’infant. Tot era de tots, tothom s’havia de sentir a ca seva. Si n’hi ha per tots, per tots, i si no el nin és el primer. Els monitors anav en darrere, i era una feina que també havíem de fer, perquè en aquella edat els monitors necessiten tenir protagonista, però nosaltres el deixàvem clar que el protagonista és sempre el nin.

Heu parlat molt d’una natura humanitzada. També treballàveu la natura salvatge?
CP: Sí, anàvem d’excursió al Telègraf, i aprofitàvem cada herbeta, collíem espàrrecs quan n’era el temps, els torràvem amb una xispeta de flor de sal, anàvem a cala Nau, jugàvem a la platja, hi sopàvem i la guàrdia civil ens vetlava tot el vespre. Això avui no seria possible.
GP: Quan va néixer el concepte d’educació ambiental, hi havia dues tendències una era més biologicista, menada per biolègs, i una altra de més didàctica, la nostra tendència tirava més csap a la natura humanitzada. Cercàvem un canvi d’actituds de la relació amb el medi, que l’infant agafàs consciència que la natura és un tot i que nosaltres en som part.

Avui amb internet és bo de fer divulgar una iniciativa. Com ho fèieu en aquell temps sense pàgina web…
CP: Teníem etiquetes de totes les escoles i els enviàvem la programació del curs per correu, record que també férem publicitat als diaris. A més, vengueren molts de mitjans a fer-nos reportatges sense que nosaltres els anàssim a cercar…
GP: Les visites escolars també eren una font d’informació, i la gent demanava també per les colònies d’estiu.

Creis que les Sitges ha marcat una època? Que ha influït en la manera de fer posterior a les escoles?
GP: Fa de mal dir la influència que tot pugui haver tengut. No feim seguiment dels resultats a llarga distància. sabem que hi ha gent que ha estudiat magisteri o pedagogia perquè ha estat a les Sitges. O gent que ens ha dit: “He fet tota la vida de monitor, però les avaluacions que fèiem a les Sitges els vespres no les he vistes enlloc més”. La transcendència hi és. Hi ha gent que valora més la petjada que els ha deixat les Sitges que no el seu pas per la universitat. Lluís Gili, per exemple, va començar a cantar a les Sitges. També hi tenguérem en Toni Gomila. O Jaume Garau, que ens explicà que quan dissenyava la campanya de MÉS pensava en les Sitges i el seu mètode…

La finca, a banda de l’activitat escolar havia de menester un manteniment…
CP: Sí, son pare d’en Guillem ens ajudava molt, però nosaltres també hi col·laboràvem ferm, a l’hort o donant menjar als animals… o per arrabassar herba i fer net.

Fins quan s’allargà l’aventura de les Sitges?
GP: La plena va ser els anys vuitanta i noranta, després va començar una llarga agonia. Caterina passà per lloc estret en termes de salut i provàrem també de fer convenis amb diferents entitats, però no varen resultar. A la darreria posàvem l’espai, i dèiem “si voleu venir veniu”, però vàrem veure que el que feien no tenia res a veure amb la nostra idea primigènia.
CP: Sempre vaig dir que no volia que allò fos un aparcament de nins. Podien venir deu dies a l’estiu, però per aprendre coses. Vulguis o no, sempre hi ha gent que ho fa servir d’aparcament.Això avui passaria molt més. Els pares d’avui o paguen qualcú o han de tenir els padrins. les colles fan feina. La societat ha canviat molt.
GP: Sí, avui les escoletes d’estiu es creen per cobrir les necessitats dels pares, sense un rerefons didàctic.
CP: Els infants que venien a les Sitges aprenien a ser autonòms. Quan se’n tornaven a ca seva, els pares no entenien res: “Ha posat taula, s’ha fet el plat, no vol que el pentinem”… no els reconeixen!

Avui iniciatives com aquella vostra són més necessàries, encara?
GP: Sí, la necessitat ha augmentat, les polítiques radicals són més necessàries ara que l’any 1982. Ara bé, avui no seria possible una iniciativa com la nostra. Les condicions de la gent jove que demana feina no són les mateixes, s’estimen més anar a un hotel. S’hauria de dissenyar d’una altra manera. Vàrem ser el centre d’educació ambiental més barat d’Espanya.

Back To Top
×Close search
Search