Crida l’atenció el títol. Una obra que parla de guerra civil i d’exili que es tituli Cendres… Això vol dir que no en queda res, de tot aquell foc?
Cendres fa referència a de quina manera ens podem enfrontar a la memòria, i què en podem rescatar, què en podem extreure. I la idea és que per molt que girem el cap cap enrere i que buidem els arxius i les fonts orals, ens en durem el dos el tres o el cinc per cent d’allò que ja ha estat viscut. No és una obra desesperançadora, no és pessimista, planteja situacions, controvèrsies, dubtes i deixa més interrogants que respostes.
L’obra parteix del testimoni de dones que patiren la repressió…
Parteix de documentació, de testimonis i fets reals, però per construir ficció, no hi ha cap persona reconeixible, cap trajectòria vital concreta. Hi ha una suma de factors ben documentats però que recreen una vida que no s’ha viscut mai. La idea és donar un poc de relleu a tota la memòria anònima que no és en els llibres, que es restringeixen als grans noms. Volem explicar la infrahistòria.
Potser la ficció és la diferència amb altres muntatges sobre dones i repressió franquista que ja s’han fet.
Ficcionam, no hi ha cap nom real. El tema de la memòria està molt tocat, hi havia un interès de sortir de l’armari, en certa manera. Però també hem patit un cert ús i abús d’això, perquè certa gent ha tendit a caure en un cert sensacionalisme i una frivolització. Amb aquesta obra aquesta estratègia de cercar aquest substrat invisible intenta tornar als orígens, reflexionar sobre la utilitat de la memòria, per contraprogramar l’altra memòria, la que ha educat les anteriors generacions. És necessari posar en relleu certes coses.
Com ara quines?
La impunitat, la inversió de la justícia com a valor universal cap a una cosa completament particular i arbitrària, o la visió de l’exili com una condició que ningú tria, i és una condició que ningú abandona mai més, per molt que torni al seu lloc d’origen, és un estigma que aquella persona arrossega durant la resta de la seva vida.
És curiós que fa generacions que no vivim un drama col·lectiu com aquella guerra, i sembla com si autors joves que ni tan sols han viscut la transició, com tu, haguessin de recórrer a aquells fets per trobar matèria literària…
En el seu moment es va necessitar una Teresa Pàmies, o un Joan Sales, va necessitar parlar d’una determinada manera per deixar constància d’allò que havien viscut, però també com una mirada expiadora cap a ells mateixos. Posteriorment, escriure sobre allò no crec que sigui una excusa literària, o en el meu cas no ho és, hi ha moments de la història de la humanitat en què es posa en qüestió tot un sistema de valors o un estat de coses, i ara som en el moment més potent en aquest sentit. Així i tot, que hi ha hagut una sobreexplotació temàtica, és indubtable. El tema per això, no perd valor perquè abunda en idees universals que parlin no sols de les persones d’aquell poble, sinó del conjunt de la humanitat. El tema no caduca, el que caduca és aquella mirada constreta i maldestra sobre les coses.
Com sortirà el públic que vengui a veure-us? Quines sensacions transmetreu?
L’obra no és un drama, ni un melodrama. Beu de diferents idees, de diferents textures, però si s’assembla a qualque cosa és a una tragèdia, tot i que no m’atreviria a dir que sigui una tragèdia completa, segueix un esquema tràgic interromput. No hi ha una sensació de buit o de desesperança, sinó que reforça les idees comunitat, solidaritat, empatia comuna.
