Foto: David Ruano
Aquest dissabte 5 d’octubre a les 19 h arriba a l’Auditori Manacor de Manacor, Llegat la nova proposta del dramaturg Daniel J. Meyer i la directora Montse Rodríguez Clusella, creadors del fenomen AKA (Also Know As). Aquesta vegada, sobre l’escenari la veterana Àngels Gonyalons juntament amb Pau Oliver i Marc Pociello. Parlam amb el dramaturg, Daniel J. Meyer.
Llegat ens situa en la història d’una mare i un fill, que fan un viatge per retrobar-se, per reconnectar, no?
Sí. Parteix de la història d’un noi, l’Oriol, d’uns 20 anys, que és molt impertinent, que viu la vida sense tenir gaire en compte a la resta, que va fent i que mai acaba d’arrelar. Amb la seva mare han viatjat per tot el món perquè ella és un personatge fort i independent, com una superwoman que pot amb tot i que ho ha fet tot. Un vespre, ell surt de festa i coneix a un noi més gran que ell, en Javi. Comencen a relacionar-se i finalment l’Oriol el du a casa. Allà es troben a la Clara, la mare de l’Oriol, que de cop i volta li diu que ha venut la casa i que ha comprat una furgoneta. I que se’n van a fer un viatge amb aquesta furgoneta. Ells son bastant pijos, no és una cosa que cassi molt amb ells un tipus de viatge com aquest… Però tot aquest viatge és justament per reconnectar. Ella té una notícia important per donar-li, que no podem dir per no fer espòiler… I a més, durant aquest trajecte també es va construint una relació a distància entre els dos nois. Crec que dins d’aquesta relació desastrosa, com les que existeixen de vegades entre adolescents i pares, hi ha també una demostració d’amor: és una manera d’estimar-nos. Hi ha un moment llavors que reflexionem, canviem i gaudim de compartir aquest temps plegats.
És allò del petit detall, de què no passa res i passa tot.
Penso en aquestes situacions dins del cotxe, per exemple, que de cop ens posem a parlar de temes molt profunds, sense haver-ho pensat abans. Aquí passa el mateix: el que compta en aquesta obra és veure com reconnecten. Potser no és un gran esdeveniment, però així com vas fent petites coses, comencen a sortir certs temes importants, com qui no vol la cosa.
Parlau d’una bretxa generacional, que sembla que de cada pic és més gran…
Tot això son claims que es posen de moda. Es diu molt els joves son així o aixà o que la gent gran fa això o allò. Tot és matisable. Jo no crec en les categories, pens que tota la vida hem intentat entendre’ns. Si veig una persona de 80 anys, intentaré connectar-hi. És cert, però que l’obra ens parla de tres generacions. Un al voltant dels 20, un altre al voltant dels 38 i l’altra al voltant dels 59. Son diferents generacions, però, al cap i a la fi, connecten. És important tenir en compte com podem relacionar-nos, no des de la raó sinó des de l’emoció.
Tècnicament també hi heu fet molta feina.
És una obra molt curada on els tres actors fan una feina espectacular. Als tres se’ls coneix pel musical, però una cosa no treu l’altra: el nivell actoral és molt bèstia. A més, l’escenografia que veureu, que ha fet Anna Alcubierre, és una passada: un artefacte que va mutant i es va convertint ara en un llit, ara en una furgo… La feina d’il·luminació també és espectacular, a càrrec de David Bofarull i de la música, que és molt variada, me n’he encarregat jo mateix.
Al text de presentació de l’espectacle et demanes «estem sobrevivint o vivint?». Després d’aquest temps rodant amb l’espectacle, has pogut respondre la pregunta?
La veritat és que jo crec que és quelcom que ens demanem cada dia. Penso que hem d’intentar viure i després el dia a dia ens menja, fem el que podem i sobrevivim. Crec que ens hem de fer aquesta pregunta perquè la vida passa molt ràpidament i a vegades no aprofitem el temps per gaudir amb els nostres éssers estimats. Es veu en aquesta història en les relacions de la mare i el fill i dels dos nous. Crec que podem veure com d’important de vegades és deixar de banda aquestes beneitures, gaudir del moment, riure i no prendre’s la vida tan seriosament.
Després de l’èxit d’AKA, ha fet respecte encetar nous projectes?
AKA ha estat un èxit mundial. Ha estat a l’Argentina, per Grècia, ara s’estrena a Finlàndia I molt probablement també s’estrenarà a Itàlia. La veritat és que amb la Montse hem anat fent altres coses abans de Llegat (Scratch, Uppgivenhet) I després d’AKA, però sempre fa por estrenar una cosa nova. Cada espectacle i cada projecte és diferent i ho fas el millor possible, entregues la teva ànima, tota la teva sensibilitat i tot el teu ofici. Després, a partir d’aquí, com ho rebi el públic no depèn de tu. Val a dir que Llegat també ha estat un èxit de públic i també de crítica. Disposar de l’equip d’intèrprets que tenim també és una sort. És una obra que té una sensibilitat molt necessària i que ha connectat molt amb la gent.
I que a més, com deies, ha tengut molt bona acollida. I ara tornau a girar, no?
Ara reestrenem a l’Espai Texas de Barcelona i estem treballant en l’adaptació de totes les qüestions tècniques perquè allà hi ha dues bandes de públic. Allà hi estarem entre setmana fins al 27 de novembre i mentrestant també estarem girant: els caps de setmana anirem fora, com per exemple a Manacor aquest cap de setmana.
