Joan Fullana Estrany, des Racó (Son Carrió, 1933) conta secrets que es remunten clarament al segle XIX. Ell, que va ser revetler, ens conta també què eren les enramades, com eren les corregudes de joies o com donaven mal bocí…
Vós fóreu revetler…
Ho vaig esser molts d’anys a Son Carrió. El revetler era el batle del ball. Quan hi havia ball de bot ningú movia peça que el revetler no ho digués. El revetler encantava (subhastava) els balls, deia “a la una, a les dues!…”, el revetler deia “tu has de ballar amb aquesta i ara aquella que balli amb aquell altre”. El revetler componia el ball… ara, quan ballen s’usa fer rotlos, llavors no en feien mai, de rotlos… A Son Carrió feren balls de salers cinc anys, feien el ball damunt una era. Per Pasqua i per la segona festa cantaven les cançons dels salers, ens donaven panades i ous. Llavors es va perdre…
Quins eren els vostres divertiments quan éreu nin?
Anàvem a tocar baula, feies així a la baula, els de la casa deien “entrau!”, i nosaltres fugíem escapats. Deien “vadeu d’al·lots i sopes!”… Anàvem a pentinar (robar) raïm els vespres, jo hi anava adesiara amb en Xerafí Sard, sabíem tots els corrals que tenien parra. No fèiem mal a ningú. Jo, en aquell temps era reforçat, em posava en Xerafí a la xemeneia (amb els peus damunt l’espatla) per arribar a la parra; no podíem fer gens ni mica de renou perquè les parres estaven aferrades a les cases. Vadéu sagrat! Un vespre ens en va passar una com un cove! Anàrem a Can Pere “Ferrer”, la parra duia molt de raïm. Vàrem sentir la dona que li deia a l’home: “Pere, no sents renou?” Diu: “No”, “no, idoi jo n’he sentit, meem, guaita”. Aquell obri les persianes i nosaltres vàrem quedar amagats darrere la persiana, amb en Xerafí damunt jo que no ens bategàvem. L’home diu “aquí no hi ha ningú”…
Em podeu dir alguna tradició o costum esvaït?
El padrinet (repadrí) de la meva dona tenia una germana que era cega. A aquesta dona la llogaven per anar a plorar quan hi havia un mort, vivia d’això. A aquestes dones les deien “les ploradores”, és antic això que et cont…
Fèieu enramades a les al·lotes, vós?
Primerament, a les al·lotes que feien festa o que era el seu sant, els posaven dues canyes verdes a cada banda del portal de ca seva i part damunt el portal més canyes amb una partida de roses o de flors. Era una cosa molt bella, no era per fer befa. Llavors va entrar el costum de cantar serenates i això de fer enramades se’n va anar en orris. Les serenates varen aturar les enramades… llavors, quan volien festejar deien “guerrejar”, ella deia “aquest és es meu guerrer”…
Corrien les joies a foravila? (joia: premi)
Et puc dir, vist meu, que dins Son Manxo n’hi havia que feien carreres, de “prèmit” (la joia) donaven un pollastre. N’hi havia que corrien descalços i qualcú corria per damunt les foravies (certa planta espinosa) i no se’n temien, es llevaven les pues de les foravies i per avall!… d’altres costums que et puc dir era que el pareller major era l’encarregat de dir el rosari davant-davant… Vadeu! Un temps saps que era de diferent, tot; els únics que podien marxar eren els senyors… El senyor de sa Coma era un tal Orlandis, era un botifarra de Palma, venia amb un carro amb campanetes, l’estiraven quatre cavalls, ma mare l’anava a veure passar. Aquest home tenia nou homes quan anava a caçar…
Coneixeu el nigul conegut popularment com “la Mala Dona”?
Sí. La Mala Dona sortia per ponent i per mestral, era senya d’aigua forta. Un dia eren per “Can Cul Enrere” va comparèixer “la Mala Dona” i “els Bergants de Santanyí”. Els dos nigulots s’atracaven. Un diu “Vádeu, aviat es besaran i en faran una de grossa, putes!, au, au, anem, anem, anem aviat”. Quan els dos niguls es besaren, li va amollar un puta ruixat que va fer colló, es va posar un pam d’aigua…
Recordau qualque cas de mal bocí?
Ma mare em va contar que a un el varen convidar a menjar pomes. Va dir “les me’n duré a ca nostra i els al·lots en menjaran”. Es veu que aquell va ensumar cosa (sospitar). Quan va arribar a ca seva va tirar les pomes dins el forn i varen fer una flamarada molt grossa…
Sentíreu parlar d’encisaments?
En aquell temps, nosaltres dúiem “sa Marineta Totsol”, per devora Son Crespí. Un amic tenia set quarterades per devers els Hams. Aquest al·lot va començar a anar trist, trist, diuen que va perdre es corbam (perdre les facultats mentals) i es va arribar a morir, varen dir que li havien fet cosa…
Visitàreu qualque “curandero”?
Em va sortir un bony aquí, a la panxa. Don Toni, que era el metge, em va dir “estàs romput, t’haurem d’obrir”. Ma mare diu “no costa res pegar un bot a veure na Picona, que vivia dins Son Berga. “Ves-hi, meem que troba”. Me n’hi vaig. Na Picona va començar a estirar pell, se veu que m’estirava els tels. Em diu “demà passat torna”. Hi vaig anar sis vegades, un dia mirava així, així, diu “estau ben bo”. No vaig haver de mester operar ni prendre cap medecina (sic) ni un llamp…
Heu duit qualque animal malalt a un “curandero”?
Això que ara et contaré jo ho som vist. Teníem un cavall de tres anys que anava magre com un fideu. Vaig anar darrere l’Ajuntament de Manacor a una dona que tallava cucs. Dic “madona, tenim un cavallet que va molt magre”. Va posar un manat de fils dins un pitxer d’aigua, tots aquells fils enrevoltaven, va tallar els fils amb les tisores, va fer bocinets. Idòi què et creus? El cavall va fer una senalla de cucs, això jo ho som vist… Hi havia gent que sabia llevar fics, havies de contar els fics i li havies de dir quants en tenies a un que en sabia llevar. Si no anava bé deien “uep!, no pot ser mai, t’has errat, torna’ls contar”. L’amo en Mateu “Mendia”, que estava a Can Covetes, en sabia llevar, deien que posava una cosa davall un pedra. Na Francisca “Salera” en sap llevar…
Què és o era l’“entreguarda”?
Un punt que agafaves per fer els solcs drets, però lo seu era agafar dos punts per a senyar tornall, dues rames, dos cimals de garrover, un turó…
Em podeu dir algún indici de canvi de temps?
Si la ximenea feia molta sutja, aviat compareixia una xalocada…
Quina era la millor esca per a parar “lloves”? (lloses)
L’escorpera era molt bona. L’escorpera és un animaló que es fa dins els moneis de porrassa, és com un ciuró de gros, té com a dues mordales… per agafar mèrleres la millor menja eren els “grins”, però d’un bon tros… ara d’aucells, cap! Ho has sentit bé? D’aucells, cap! Llavors hi havia uns esbaaaarts! No sé on han fuit… Un pic, a dins Son Suau vaig veure un sementer gran de faves tot ben negre de corbs que hi pegaven… Llavors molts venien la caça. Jo, als conills que caçava els duia a vendre a can Biel “Tovell”, que tenia una botigueta en el Port, li duia els conills badats (oberts) amb un brot de mata, posaven un brot de mata perque no s’infectassin…
Sabeu qualque remei “curatiu” casolà?
Si tenien morenes (hemorroides) es posaven fulles de trepó dins una butxaca i quan s’assecava la fulla, se’n posaven una altra…
Sou pescador?
De canya. Anava a fer puu per sa Coma i per Can Picafort. M’agrada anar a pescar oblades, l’oblada brolla damunt (surt a la superfície de la mar), és un peix molt deixondit. Per bromejar tirava dos almuds de puu, pescava amb ginya curta… un temps també posàvem trebolija (cert cuc) però la trebolija és per pescar de roquer, no és per pescar de bromer… Si volien menjar moixó fregit, na Morlanda era bona per agafar-ne. Nosaltres, al moixó li tiràvem un capollet de “cartutxo”. Batuallamps!, un dia vàrem haver de córrer, els civils ens pitjaven darrere…
