Foto: Llorenç Gris
Maria Bel Sansó (Manacor, 1997) té, des de fa quatre anys, alopècia areata, un trastorn en el qual es perd els cabells o el pèl d’algunes o totes les àrees del cos. És mestra d’Educació Primària, divulgadora a través de xarxes socials sobre l’alopècia femenina – té més de 21 mil seguidors a TikTok – i també ha engegat Arena Wigs, una botiga en línia de perruques.
Fa quatre anys comences a tenir pèrdua de cabells. Com és el teu procés fins a l’actualitat?
Va ser de sobte. Un dia em vaig despertar, me’n vaig anar a dutxar i quan em raspallava els cabells vaig notar que me’n queia molt més de l’habitual. Vaig telefonar a ma mare tot d’una i em va dir que potser era una cosa estacional. A partir d’aquí, com que era una cosa molt exagerada, vàrem anar a l’ambulatori per demanar una analítica, però em varen dir que en aquests casos no en feien. Posteriorment, vaig anar al meu perruquer i em va dir que era necessari fer una analítica, perquè aquella pèrdua no era normal. Vaig anar per privat a una dermatòloga i just entrar ja em va dir que era alopècia areata, que normalment sol començar amb clapes per tot el cap. La meva, però va ser molt ràpida i directament va ser universal. En dos mesos ja vaig haver de dur perruca: no tenia celles, ni pipelles ni pèl enlloc.
Imagin que va ser un cop dur i a més hi ha molt de tabú. Com ho has afrontat psicològicament?
Em va aplegar just després de la Covid quan encara no podíem sortir i el fet d’haver d’estar molt dins de casa, amb totes les restriccions que hi havia en aquell moment, em va permetre tenir el temps d’assimilar-ho. Una vegada vàrem poder sortir, jo ja estava bastant preparada. Els dos primers mesos ho vaig passar molt malament, plorava cada dia. Vaig començar a anar a una psicòloga i em va ajudar a dur-ho bastant millor. Si ho mir amb perspectiva, conec gent que fa més de 10 anys que ho té i ho du pitjor. Crec que l’actitud i la manera en què cadascú es pren les coses és important. És ver que cada persona és un món, però tot evoluciona: fa 80 anys hauria estat impensable ser dona, sense cabells i sortir al carrer sense perruca.
Se’n coneixen les causes?
En el meu cas m’han dit que ve del sistema immunològic i que no se’n sap la causa exacta, però moltes vegades l’estrès és un factor desencadenant. Jo en vaig patir moltíssim, un temps abans que em començassin a caure els cabells. I una vegada comença sí que és ver que és molt difícil d’aturar.
És irreversible?
No. Hi ha gent que li ha crescut al cap de sis o set anys. Realment és com una inflamació. Si el meu sistema immunitari decideix desinflamar el cuir cabellut, podria tornar a sortir cabells però és complicat. Afecta molta gent i aquest darrer any ha sortit un tractament nou que estava en fase de proves i ja s’ha posat en marxa. Sembla que està donant bons resultats i ara tenc cita amb un nou dermatòleg que he conegut fa poc i em plantejaré si començar-lo o no. M’ho he de pensar molt encara, però.
En què consisteix?
És el baricitinib, que es ven sota la marca Olumiant. Consisteix a prendre una pastilla diària durant tota la vida i aquest fet m’atura una mica a encetar el tractament.
Com comences a donar visibilitat a l’alopècia femenina a través de xarxes?
Després d’un parell de mesos de caiguda de cabells vaig publicar a les meves xarxes socials algunes imatges, però tenia perfils privats i només ho podien veure les persones més properes. De fet, en aquell moment em feia cosa que la gent ho sabés, però al final sortia al carrer i havia de donar explicacions a tothom. Va ser com un alliberament. I ara fa uns mesos, abans de l’estiu, vaig penjar un vídeo obert a tothom i va tenir molta repercussió. Arran d’això em varen començar a escriure moltes dones que estaven en la mateixa situació i em deien que veure contingut com aquest els ajudava. Llavors vaig decidir continuar-ne fent.
Hi ha molt de desconeixement i també molt de tabú al voltant de l’alopècia femenina. Has pogut fer xarxa amb altres dones?
Vaig conèixer un grup que es diu Apelo que és de Barcelona i fa dos anys vaig anar a una quedada i vaig conèixer allà a molta gent, però em va costar trobar algú que estigués en el mateix moment que jo. Hi havia molta gent més gran. Però a través de xarxes sí que he conegut una al·lota de Madrid, amb qui he quedat i ens hem vist presencialment. El fet de tenir la mateixa edat i coincidir en gustos ha fet que sorgeixi una amistat. A Mallorca m’he trobat més aïllada que a Barcelona o Madrid. He conegut gent, però ningú amb qui hagi creat aquest vincle.
A més de la divulgació a xarxes, has començat la teva pròpia empresa dedicada a la fabricació de perruques de cabells naturals, Arena Wigs.
Quan vaig començar a utilitzar perruca em vaig adonar que segurament seria per tota la vida. Tot i que és reversible, també és ver que la gent que n’ha tengut és més propensa a què li torni a passar un pic li han crescut els cabells, si és que li creixen. Dur perruca és una cosa que m’agrada i arran d’això vaig decidir anar a fer un curs per poder-les fer jo mateixa. Quan anava fent publicacions a xarxes, diferents persones em demanaven d’on eren i així vaig començar a fer-ne per encàrrec.
Com ho fas?
Durant el meu temps lliure. Tenc un proveïdor de cabells naturals i vaig cosint. S’ha d’anar fent per tires, des de la part de darrere i vaig confegint fins que es configura la perruca. Són moltes hores de feina, però val la pena. Vaig començar amb una primera col·lecció, perquè la gent pogués veure la feina que feia, però també en faig de personalitzades.
