Doménec Boronat (Gandia, 1970) és professor de Plàstica a l’IES Mossèn Alcover des de fa més d’una dècada. Polifacètic i creatiu, combina aquest vessant professional amb el món audiovisual i ara presenta nou projecte: “Llapis horitzó”, un documental d’aire observacional centrat en un curs del batxillerat d’arts. L’ha autoproduït i s’estrenarà dia 10 d’octubre a les 20 h als Multicines Manacor. Parlam amb ell per conèixer tots els detalls.
Com sorgeix la idea d’aquest documental?
Aquest projecte surt d’una pregunta que em vaig fer, d’una sensació que vaig tenir quan s’acabava la pandèmia. La generació de joves que jo tenia en aquell moment varen patir les restriccions d’aquell moment especialment. Parl de la quinta que havia de fer 18 anys llavors: no es podien relacionar i el confinament per ells va ser bastant dur. Quan va acabar el confinament, tothom en va sortir amb molta fatiga i jo em vaig demanar “aquesta generació és una generació perduda o sortim d’aquesta fatiga amb entusiasme i encarem el futur en positiu?”. Llavors vaig decidir seguir-los durant un any i a veure com ens anam introduint en aquesta nova normalitat. Jo començ amb ells a finals de primer de batxillerat i els agaf tot el segon curs. Tot allò que va sorgint durant aquest any, és el que vol mostrar aquesta pel·lícula.
El punt de partida és aquest ambient escolar, però vas més enllà, no?
Sí, té diverses vies, és un projecte bastant polièdric. Jo destacaria que no és un documental convencional: per una banda, observa el desenvolupament de l’alumnat i el professor dins de l’aula, que és una experiència pedagògica bastant interessant. Per altra banda, mostra la manera en què els alumnes van creant projectes personals de caràcter creatiu i tot això també es conjuga amb una visió heterogènia de l’audiovisual. Crec que és el documental que tot centre educatiu hauria de tenir: m’he llançat a gravar les possibilitats educatives, expressives i artístiques que un centre pot oferir.
A més del cartell, fet per Lluïsa Febrer, qui hi ha participat?
Neix com una idea que present a la productora Mosaic, que al principi del projecte em van fer suport i estaven interessats a veure cap on prenia el projecte. Després agaf jo la iniciativa. La participació és bàsicament la dels alumnes, perquè és un projecte que fem entre ells i jo. Jo els propòs gravar-los però alhora també ser gravat per ells. Aquest diàleg va vertebrant el conjunt del treball. Són gent que obertament ofereix tot el seu repertori de creació artística i de crítica social. Al final és un documental que presenta crítiques al model establert que pateixen com a joves i sobretot que varen patir especialment en aquell moment concret.
Se’n parla molt malament, darrerament dels joves. No sé si és una imatge que alguns volen crear, per aconseguir una desmobilització. Què en penses?
Jo crec que és una tendència que estan marcant certs mitjans de comunicació, condicionant un cert esperit reaccionari de dretes i conservador de la gent que està entre els 18 i els 24. Jo crec que no és així i en el documental es pot veure que són un col·lectiu de persones de Manacor i voltants amb un marcat caràcter contestatari. Són persones crítiques, llancen proclames contra el sistema i ho fan també a través de les eines que els atorga l’art. Aquesta generació ens està oferint una possibilitat, una via d’escapament i un entusiasme. Aquesta energia i vitalitat està en el treball i es transmet de manera sòlida.
Com ha estat tot el procés creatiu per part teva? Perquè els segueixes durant un any i busques, però després has de muntar totes aquestes imatges…
El procés ha sigut duríssim. Quan acab de gravar tenc una quantitat ingent de material, és la meva manera de fer: gravar sense posar límits. Després d’un any i mig, el procés complicat comença allà, amb la visualització del material. Allà començ a triar i descartar i vaig construint el fil conductor del documental, que finalment dura 60 minuts. A més, no hem d’amagar també que tothom té vida quotidiana: he hagut de combinar la vida familiar amb la vida laboral i quan tenia un bocinet de temps, era quan visualitzava i muntava. El cine acadèmic està molt condicionat, però crec que el documental és un gènere molt heterogeni. De fet, diria que és el gènere més versàtil que existeix ara mateix i que més possibilitats expressives amaga. Dins d’aquest vessant tan ampli he tengut la possibilitat de construir un relat de manera polièdrica.
És un projecte autogestionat.
És un treball autogestionat i autoproduït i aquesta és una manera d’apostar per un model cultural. He controlat els processos de producció i això ha fet que el projecte no perdi entitat. Inicialment, va comptar amb una ajuda de desenvolupament de guions, però això ha estat tot. Dia 10, a l’estrena farem taquilla inversa i aquelles persones que vulguin fer algun donatiu perquè consideren que el treball val la pena, els estaré molt agraït.
Dia 10 feis l’estrena als Multicines. Quin recorregut tendrà després?
De moment no he traçat encara una distribució, però la idea és poder-lo mostrar en diferents centres i després també hi ha la via dels festival.
