Els dies bons va ser la primera publicació d’Aina Fullana Llull (Manacor, 1997), editada per Bromera. Va rebre el Premi de la Crítica dels escriptors valencians 2022 i el Premi València Alfons el Magnànim de narrativa 2021. Un temps després, Produccions de Ferro va fer-ne la proposta teatral que aquest cap de setmana és podrà veure a l'Auditori de Manacor. En parlam amb l'autora del llibre i també coautora de l'adaptació teatral.
Després d’un temps de rodar, has paït això de què la teva primera novel·la es transformi en espectacle teatral?
Diria que sí, en el sentit que ho he deixat anar i he entès que ja no és una obra només meva. De fet, es podria dir que ja no té res a veure amb la meva novel·la, que només va ser un punt de partida, una idea inicial per fer aquest altre projecte nou en col·laboració amb molta altra gent que hi ha posat molta més essència que la que jo hi vaig posar. Jo només vaig participar en l’adaptació, que vàrem fer conjuntament amb Joan Fullana i ja sabem que en les obres de teatre sovint el text es transforma en un punt de partida. Hi ha la idea original amb la novel·la, però a partir d’aquí feim un text completament nou i que tot l’equip ha transformat segons les necessitats del moment. El teatre és una cosa molt viva. De fet, diria que es transforma cada vegada que es du a terme l’espectacle. Tot i això, òbviament són coses que crec que mai acabes de pair del tot. Jo estic molt agraïda de l’evolució que ha tengut la novel·la; també agraesc molt a Produccions de Ferro, a en Joan [Fullana], els actors i tot l’equip tècnic que ha format part d’aquesta obra de teatre. Al final es genera un sentiment d’alegria perquè tota aquella feina que inicialment era individual i íntima, ha volat i s’ha fet comuna. És com una fantasia, no saps mai si t’ha passat a tu o només ho has somiat.
Fa més respecte una estrena a casa?
Respecte no me’n fa. Estic molt contenta que es pugui fer a Manacor i amb quasi totes les entrades venudes. Trobava que això havia de passar, per jo era com un mínim: que a casa meva volguessin veure tot allò que ha fet una al·lota de Manacor. Som filla de Manacor, de les generacions que m’han permès escriure la novel·la i moltes d’aquestes generacions podran anar a veure aquestes històries que contam ara al teatre.
Al repartiment hi ha Àlvar Triay, Caterina Alorda, Lulú Cormican i Lluís Marquès. Com ha estat aquest pas de posar cara als personatges?
Va ser un procés molt divertit i també diria que fàcil. Aquest repartiment ens ho va posar molt fàcil. De tot d’una varen entendre i copsar la personalitat de cada personatge. He de dir també que com que jo tampoc no hi anava amb unes expectatives fetes sobre com havien de ser els personatges. Jo sempre ho dic, allò era una obra nova, diferent i que no seria igual que el que jo havia plasmat en la novel·la: jo partia d’unes idees, però l’obra representa una altra cosa. M’ha agradat el toc personal que cadascun d’ells ha posat en els personatges. També pens que els actors han pogut treballar a partir d’un sentiment de cohesió i crear una família que ha pogut construir aquesta nova essència.
Què en destaques de l’adaptació que heu fet amb Joan Fullana?
El resultat final. Crec que és un espectacle molt visual, molt potent on es dona molta importància al que passa damunt de l’escenari més que al text. Com es mouen els actors, les llums, la música, el so… Tot conforma un conjunt estètic i s’ha creat una essència amb un toc oníric. Sempre dic que és una obra en què no saps si els personatges t’estan contant un somni o si viuen una al·lucinació o si simplement estan contant uns records distorsionats… Crec que això és una de les coses que més destaquen de l’adaptació. I relacionat amb aquesta essència, crec que és important xerrar també dels salts cronològics.
Com va ser el procés?
Va ser molt divertit. Diria que bastant natural. Vàrem haver d’entendre molt aviat que fèiem una obra de teatre nova. Sé que sempre destac aquest punt, però crec que és important tenir-ho clar com a públic. Si s’hi va amb les expectatives de veure la novel·la representada, el públic no ho gaudirà igual. Hi has d’anar amb una ment oberta, pensant que és un espectacle sobre un tema concret, amb uns personatges determinats, com qualsevol obra de teatre i no tenir la novel·la tant en ment. No ens atreia el fet de copiar la novel·la, el que més ens va motivar a crear era precisament la llibertat i la possibilitat de fer-nos enfora de la novel·la totes les vegades que volíem i de la manera que ens demanava el temps i el text. També, és clar, vàrem adaptar el llenguatge narratiu per fer-lo teatral. Crec que s’han equilibrat els dos llenguatges, perquè en Joan [Fullana] pensa en imatges i jo en paraules. Això manté l’essència de la novel·la, però alhora ha esdevengut un projecte diferent.
